Ja fa vora quatre mesos que vaig registrar aquest bloc i creat el primer post, el de la meva descripció com autor del mateix, però fins ara havia quedat parat i no he tingut temps d’afegir-hi continguts. En part ha estat perquè no em queda massa temps lliure, la nova web de la LliGa CoRReCaT m’ha consumit al voltant de 300 hores de disseny i desenvolupament que m’han tingut molt ocupat des de llavors. Ara ja està més o menys acabada i tot i que encara queden algunes coses pendents per fer-hi, ja es podria considerar com a tasques de manteniment, en part ja m’he tret el “pes” de sobre i puc re-dedicar aquest temps a d’altres coses.

Però crec que el motiu real no ha estat simplement això, sinó potser un tema més profund: d’identitat. La majoria de blocs sobre nutrició tenen un enfocament bastant definit, deixen veure clarament la “filosofia” que hi ha darrera. Poden ser encarats al rendiment atlètic, poden ser vegetarians -fent èmfasi segurament en els suposats problemes de la carn vermella-, o bé en l’extrem oposat podrien ser de tendència “low-carb” i explicar que una dieta basada només en vegetals és pobre i que hauríem de menjar com els nostres avantpassats, majoritàriament aliments animals i una mica de verdures i fruites. Hi ha moltes tendències ara mateix allà fora. Sigui com sigui, tots tenen una identitat ben marcada.

El problema amb el que m’he trobat recentment jo mateix és que la meva identitat ha sofert bastant i, per tant, no acabava de saber com enfocar el bloc. De fet, encara no ho sé molt bé. Però crec que és quelcom força natural, si vas a mirar. Altres grans referents de la blogosfera de la nutrició, com per exemple na Denise Minger, jove americana famosa per desmantellar les conclusions del famós China Study i que porta el bloc Raw Food SOS, també han patit canvis d’opinió sobre el tema al llarg dels anys i s’han anat adaptant mica en mica. Seguint una mica el seu exemple, crec que és convenient posar una mica d’ordre d’idees i indicar, com a mínim, d’on vinc i on estic ara mateix en termes de ‘dogmes’ nutricionals.

La “pre-història”

… O la era durant la que mai vaig prendre cap consciència sobre de què m’alimentava. Aquesta etapa engloba des de que tinc ús de raó fins aproximadament els 22 anys, quan vaig decidir fer un canvi a la meva vida i començar a cuidar-me una mica. Part d’això ja està explicat a la secció Sobre l’autor, per tant no cal explicar massa cosa, el resum seria… Nutricionalment:

• Patates fregides i snacks salats de tot tipus
• Pastissets, xocolatines, rebosteria en general i dolços de tot tipus…
• Carn de la més processada: hamburgueses i frankfurts, embutits i similars
• Majoria de menjars que podrien ser naturals, en les seves versions altament processades: pastes preparades, sopes de sobre, pizza…
• … i zero fruites i verdures.

Com a estil de vida:

• Tot el dia enganxat a la tele o a la videoconsola
• Poc esport, de petit una mica més però durant l’adolescència quasi bé zero. el que m’obliguessin a fer a classe de gimnàstica

No sona molt saludable, oi?

La “il·luminació” i l’era del “culturisme”

Per sort un dia vaig despertar i vaig decidir fer alguna cosa amb la meva vida. Gran! Com també pots haver llegit a la meva introducció, començar a exercitar al gimnàs amb peses i màquines em va començar a fer veure notables canvis, tant físics com de benestar general. Sent algú avesat a les tecnologies de la informació i amb esperit curiós (com a mínim pel que m’interessa) vaig anar cercant com potenciar els resultats dels entrenaments, intentant-ho lligar amb el que sempre s’ha dit que és tant important com fer exercici: una bona dieta. Ho poso així en cursiva perquè és tant fàcil de dir, i crec que mai sabrem 100% segur que és realment una bona dieta… ja anirem veient que tot és molt relatiu.

Gràcies a internet em vaig anar endinsant en algunes comunitats de fitness com Fitness.com o Bodybuilding.com, bàsicament més a mode de consulta que altre cosa, no participant, i també absorbint informació d’algunes versions online de revistes famoses com “Muscle & Fitness” i similars. Es podria dir que vaig adoptar la majoria del que es coneix com estil de vida “culturista“.

Des del punt de vista nutricional, vaig començar a eliminar el que es considera comunament menjar dolent, bàsicament tot el que he llistat en l’apartat anterior de la meva “pre-història”. A canvi, entren en joc potents aliats:

• Proteïnes més magres: La part més magre de les carns vermelles, carn d’au (pollastre i gall d’indi bàsicament), ous durs, peix blanc.
• Carbohidrats amb una mica de més qualitat: centrat en la pasta i l’arròs i intentant deixar de costat la rebosteria, però amb ampli lloc a cereals de tot tipus sempre que semblessin “saludables”.
• Suplements nutricionals destinats al fitness: whey, creatina, L-Glutamina i algun multi-vitamínic i en algunes ocasions algun quema-greixos.

Aquí ja incorporava alguns purés de verdura i una mica de fruita de tant en tant però en poca quantitat, mai m’havia agradat el verd i la transició cap a les proteïnes magres i carbohidrats derivats dels cereals era molt més senzilla per a mi. Al cap i a la fi, lo important era restringir la ingesta de calories i eliminar els perjudicials greixos saturats, no? Aquest va ser el pensament sota el que vaig estar evolucionant durant uns dos o tres anys.Val a dir que sota aquest règim vaig millorar bastant respecte a com estava, és natural, sortia d’un estat fet pols per a situar-me en un suposadament sa, però, segons penso ara, amb força lloc a la millora.

Durant aquesta època vaig tenir alguns alti-baixos importants: els primers dos o tres anys vaig progressar molt, estava molt motivat amb la rutina d’entrenament i amb la nutrició. Però els dos següents vaig fer força davallada. Va coincidir que passava molt de temps amb la meva ex-novia de llavors, fèiem molta vida al seu pis, la dieta no sempre era “òptima” (per als estàndards de llavors) i voler estar amb ella a tota hora, combinat amb els estudis, més que tampoc ens anava massa bé i sovint m’ocasionava bastants problemes emocionals… tot plegat em descentrava bastant dels entrenaments, llavors potser només entrenava dos o tres dies a la setmana i en general permetia bastant més del menjar “basura” abans citat, com a mínim combinat amb algunes de les noves costums: carns i carbohidrats a tope. Per a aquella època, també vaig descobrir el te i m’hi vaig aficionar molt.

Un dels problemes més importants que vaig començar a experimentar va ser una davallada general d’energia en certs moments del dia, molt especialment pels matins. De fet, potser jo sempre havia sigut una mica així de sèrie, però crec que aquesta època, cap als 23-24 és quan començo a cobrar-ne consciència. Si menjo més o menys bé i vaig fent algo d’esport… per què em passa? Abans no tenia massa sentit preguntar-s’ho: estava fet pols pel meu estil de vida sedentari i la mala alimentació, i ja està. Però… i ara? A més, en certes èpoques que anaven fluctuant, em trobava molt pesat, amb la panxa molt inflada, sensació de distensió abdominal i amb molts gasos. Havia anat alguna vegada al metge però no m’ho va acabar de solucionar mai. Com a molt em van fer unes proves per a veure si podria ser celíac i va sortir negatiu, així que el metge va fer lo típic: receptar algo per a pal·liar els símptomes… i torna d’aquí un temps si no et millora o vas molt a pitjor, i ja veurem.

Com a curiositat, jo vaig fer la meva recerca en el seu moment ja que el tema em preocupava… i els símptomes semblaven indicar possible síndrome de l’intestí irritable. Li vaig preguntar al metge en una de les visites si podia anar per aquí la cosa. Em va dir que potser si, i que de fet, les pastilles que m’havia receptat anaven bé per a pal·liar els símptomes d’això, i que la causa podia venir per molts llocs. Ah, genial! I no m’ho podia dir ell això, que li vaig haver de preguntar jo? Jo crec que el tio no sabia molt bé que em passava realment. Això és una situació en la que m’he trobat en posteriors ocasions, també, en altres temes mèdics. Ojo, que hi ha metges molt bons i no és la meva intenció desacreditar ningú… però la meva experiència és que sovint no m’han portat pel camí que crec era el correcte. I he vist que molta gent ha experimentat aquesta sensació també, i pot ser fins i tot que tu, que estàs llegint això ara, t’hi hagis trobat alguna vegada.

La “sensibilització” i la era de l’ovo-lacto-vegetarianisme

En algun moment vaig tenir un altre dels meus instants de revelació. És el que té ser una persona tant reflexiva i acostumada a usar el transport públic per anar a tot arreu: passes molta estona assegut i meditant. De fet, recordo més o menys l’espurna inicial, va ser un moment molt “friki”. Anava pel mercat (crec que podria fins i tot afirmar que era el de Les Corts) i observant tot el panorama de centenars (milers?) de mol·luscs, marisc i altres animals penjats i des-pellejats, vaig pensar: – això no deixa de ser un holocaust, quina sort tenim d’estar dalt de tot de la piràmide nutricional, podríem haver sigut nosaltres! –

Durant uns dies aquest pensament es va apoderar de mi i em vaig començar a plantejar: cal realment menjar animals? En el món tant sofisticat on vivim, que tenim de tot a l’abast, podríem viure sense carn? Val a dir, i m’agradaria fer èmfasi en això, que fins a aquell moment jo havia sigut una persona altament carnívora! Temps enrere amb els entrepans de frankfurt i ara més recentment amb les carns magres. De fet, per a una persona que li interessi el fitness i la musculació, i amant de la carn… era la auto-imposició més dura que em podia fer! Però m’agraden els reptes, i ara que més o menys tenia unes certes nocions de nutrició a nivell aficionat, fruit de passar aquests darrers anys fent recerca de tant en tant, em plantejava com podria fer que allò fos factible. I també val a dir que els animals sempre m’han agradat bastant, i em feia goig de provar-ho. Tot i que recentment hagi abandonat aquest estil de vida ja que he acabat per pensar que no és òptim, crec que com a mínim m’ha aportat bastant coneixement i és quelcom positiu que he intentat aportar al món durant els últims cinc anys: un món sense patiment animal.

Tornant a com muntar la estratègia: per un costat, podria tenir bon aportament de proteïnes sense carn i peix? Si tenim en compte que considero que els ous no són fecundats -en principi- i que no comporten patiment (ok, entenc que és discutible, pots deixar un comentari més a baix si vols :D) i que els lactis seguirien una filosofia similar… tenint en compte que es partís de pràctiques de ramaderia sostenible i tal… en principi no veia massa problema. Podria costar una mica, però amb una mica més de suplement de proteïna post-entrenament i amb algunes ajudes vegetals (em vaig aficionar bastant a la soja i al seitan) i una miqueta d’aquí i d’allà de les llegums i fruits secs… assolir la quantitat estimada de 1.5 a 2 grams de proteïna de qualitat adequada per l’esportista semblava factible. Llavors veia això com lo bàsic per a mantenir una dieta equilibrada.

Vitamina B12? En principi amb ous i lactis no hauria de ser dramàtic. Els vegans, en aquest aspecte, sembla que estan bastant més desemparats (tenen alternatives naturalment, podria donar per un altre post – veure aquest genial de na Denisse a RAW Food SOS, crec que és vital).

La resta de micro i macro nutrients… en principi no semblaven massa problema tampoc. Llavors no em va passar mai pel cap de pensar si consumiria prou greixos (qui els hauria de voler els greixos, no? meec!) i està clar que els carbohidrats no serien cap problema (ara penso que potser van ser el principal problema!).

Així he estat fent fins bastant recentment. Ha estat un handicap complicat. Tot i així, crec que me n’he sortit prou bé. Els qui em coneixen, ja saben que durant tot aquest temps he anat entrenant de manera bastant regular, m’he incorporat al món de les curses, he fet marques prou competents per a un atleta aficionat, i encara m’ha quedat energia per a poder sortir una estona amb els amics o parella després de les curses, i en general, sempre que algú m’ha dit de fer algun pla, mai recordo haver-lo hagut de rebutjar per trobar-me malament o estar malalt. Crec que he tingut una salut el que es podria considerar més o menys estàndard, amb els meus alti-baixos, doncs com tothom, suposo. No?

Però algunes coses no m’acabaven d’encaixar. Seguia una mica tenint aquestes sensacions -a èpoques- de no trobar-me massa fi de tant en tant, especialment pels matins. Ara de vegades, amb l’addició del running, també s’estenia a la primera part de la tarda i inicis dels entrenaments. Em notava sovint fluix, amb el cap una mica “anat”, sensacions de fredor… Val a dir que aquí poden haver moltes causes i el sobre-entrenament pot haver-ne estat una -això dona per un o diversos posts més, oblidem-ho per ara- però en general, per a mi semblava tenir encara alguna cosa a veure amb la nutrició.

Seguia observant, més o menys, el meu patró genètic d’inepte per a l’esport: tot i entrenar 5-6 dies a la setmana, corrent i musculant a la vegada, i procurant cuidar la nutrició, no aconseguia estar súper definit. Ara mateix ja no era massa la meva preocupació, ara estava endinsat en el món de les curses i el meu objectiu principal s’havia tornat el rendiment en fons. Ja no em preocupava massa estar “quadrat” o marcar abdominals, de fet els aspectes estètics m’havien deixat d’importar una mica, el malalt de l’atletisme s’estava apoderant de mi i ja de fet ni anava de rebaixes a mirar roba “fashion”, sovint sortia al carrer amb xandall i les meves Kayano… i tant content.

De fet, irònicament, a base d’entrenar tant en fons, durant aquesta època ha estat quan potser he aconseguit apropar-me més als meus objectius de fitness d’anys enrere. Em podria costar més o menys, però d’alguna manera m’havia assentat en un pes bastant decent i si algun dia se m’anava la mà menjant pizza, kebabs o 3 dies seguits menjant xocolata… com a molt que podia guanyar, 3 o 4 kilos? Normalment duc seguiment continuat, així que sempre puc rectificar els hàbits quan “sona l’alarma” i en una setmana, més o menys, ja he recuperat la meitat o quasi tot.

Però… segueix havent aquella gent, que ni entrena tant com jo, ni mira tant l’alimentació com jo, i té una millor composició corporal. No m’he deixat de preguntar mai el per què? Si mai deixo d’entrenar al gym o de córrer curses… estic destinat a tornar a ser el que era abans?

Amb el pas del temps i d’anar fent els meus deures, cada cop vaig veure més clar que la clau estava en intentar no abusar dels carbohidrats. En fitness, de fet, és bastant típic: si vols guanyar massa muscular ràpidament, fas dieta de volum alta en carbohidrats i proteïna. Quan vulguis definir, restringeixes els carbohidrats i greixos i mantens proteïna amb un important dèficit calòric, en general. En l’atletisme de fons, en canvi, el dogma general sol ser basar el gruix de la dieta en carbohidrats ja que suposadament vindrien a ser el combustible ideal per a la activitat, rendir en els entrenaments i la competició i fomentar la post-recuperació. Avui dia jo, a nivell particular, no ho tinc del tot clar, però em decantaria a pensar que efectivament, des del punt de vista del rendiment i quan s’ha de rendir treballant a ritme anaeròbic sostingut, donarien un plus (veure estudi anterior). Però a nivell de salut, no tinc tant clar si son ideals com a pauta general (més sobre això més endavant). Igualment, en atletisme de fons normalment un ni es preocupa per la definició, la majoria de corredors ja estan prou “xupats” fruit de l’alt volum i desgast dels entrenaments… o bé són massa populars com per a preocupar-s’hi.

Sigui com sigui, cada vegada he acceptat més la premisa de que com més carbohidrats, més difícil mantenir un pes ideal. I he anat observant-me a mi mateix durant els darrers anys, tant en èpoques que els he restringit bastant com en èpoques que m’he permès autèntics festins i d’altres on simplement, he seguit una aproximació moderada, i més o menys se’m confirma la hipòtesi. El problema està en que procurar restringir carbohidrats sota un regim ovo-lacto-vegetarià és complicat. Si treus carn-peix-marisc i demés criatures vives del teu pla nutricional… què et queda? Lactis, ous, verdures, fruita, cereals, llegums i fruits secs. Per a dinar i sopar, algo de verd no m’importava, de fet mica en mica m’hi he anat acostumant, i he passat de que no m’agradi, a fins i tot gaudir-ne! La clau està en trobar la manera de preparar-ho per a que quedi bo! Però fins i tot així, hi ha moments com l’esmorzar o el berenar on les opcions es veuen bastant limitades. I on abans em podria haver cruspit unes llaunes de tonyina o un sandvitx de gall dindi… doncs ara en el millor dels casos ho podia substituir per un entrepà vegetal, fruita o si tenia el dia fluix, queia algo de rebosteria. O sigui que en el fons, per respectar les meves conviccions, estava passant a una dieta lleugerament menys “neta” que la que portava anteriorment, ja que el nombre de carbohidrats pujava bastant, fins i tot si eren relativament “saludables”, tot i que sovint queia algo que no tant.

Per tant, durant el darrer any, he anat cercant com trobar el millor compromís per trobar una dieta més o menys iso-calòrica que em permeti rendir decentment en atletisme popular, mantenir un % de greix corporal acceptable fins i tot potser sacrificant un xic de la definició que idealment m’hauria agradat en el passat, que em faci trobar bé i recuperar bé dels entrenaments i en la que tingui vitalitat per a mantenir el meu ritme de vida habitual. Tot respectant la voluntat  de no haver de sacrificar animals en l’intent.

Resumint l’esquema ovo-lacto-vegetarià:

• Proteïnes:  Alta dependència dels ous i lactis com a fonts de proteïna de major valor biològic. Incrementada la suplementació amb proteïna de sèrum de llet a unes dues o tres vegades al dia repartit majoritàriament en esmorzar, post-entrenament i al berenar i/o abans d’anar a dormir. Incorporats alguns elements com el seità i la soja que ja fa temps tenia més o menys instaurada.
• Greixos: Bastant limitats. Al no menjar carn i procurar no abusar tampoc de productes altament processats i rebosteria industrial, la majoria venien dels lactis i ous. Però poc, perquè normalment -fins ara- els havia pres desnatats, i pel que fa als ous, majoritàriament em quedava amb les clares pel tema del suposat colesterol dolent. L’oli d’oliva i els fruits secs vindrien a ser les alternatives que en base regular he anat prenent durant aquesta època.
• Carbohidrats: De tot tipus, realment s’havien tornat la base de la dieta: cereals, pasta, arròs i pa seguia sent la majoria, compaginat amb verdures i algunes peces de fruita.

Com a estil de vida:

• Entrenaments d’atletisme de fons, inicialment de 3 a 5 dies a la setmana però acabat incrementant a 6 com a base regular i fins i tot algunes setmanes 7.
• Reduïts els entrenaments de musculació ja que era inviable mantenir junt amb el running el volum anterior. Tot i així procurat mantenir uns 3 dies a la setmana.

En mig de tot això, doncs molta experimentació. Mica en mica m’havia tornat més conscient dels problemes dels sucres simples, amb lo qual la majoria de derivats dels cereals eren majoritàriament lliures de sucres refinats i procurant consumint-los poc processats. També vaig seguir el típic consell d’anar canviant els pans més blancs per d’altres de cereals i també diferents del blat: centè, espelta, etc… procurant no abusar. Però el no “abusar” caldria quantificar-lo.

Una de les coses que em caracteritzen és que sóc bastant metòdic amb tot això, i m’agrada portar seguiment. Amb les peses, havia tingut llibretes o fulls d’excel amb les sessions que anava fent. Amb l’arribada del running i les eines web més modernes, fa 2 anys que mantinc seguiment de totes les sessions d’entrenament i curses. Amb l’adquisició de pulsòmetre les dades es van tornar molt més interessants. I durant el darrer any, per a acabar de tancar el cercle, també he adoptat l’ús d’una eina per a portar un seguiment del que menjo. I amb això, em vaig adonar que en certs dies no em costava gens arribar als 200-300 gr de carbohidrats! Els del món del running pensaran que és quelcom totalment normal i dins del rang recomanable. Però altres, com els qui suporten les dietes baixes en carbohidrats, pensarien que és una barbaritat.

A base de comparar els dies d’alt i baixos en la rigorositat de la dieta i les dades anotades al seguiment nutricional, i d’analitzar les sensacions del dia a dia, alguns patrons van anar sorgint que em van cridar molt l’atenció. Els dies que hi havia esdeveniments socials en formar de dinars/sopars i es menjava de tot, o un aniversari en que es menjava pastís, o un dia que estava simplement deprimit i em menjava un paquet sencer de galetes mentre mirava una sèrie com a resposta a l’estrès, l’endemà em llevava amb un pols molt més elevat de lo normal. A més, en comptes de quedar més saciat, com més dolç menjava, més gana em venia al cap de poca estona. Amb la qual cosa, no era un “pica pica” aïllat d’un dia, sinó que sovint es repetia. Es podia donar el cas que amb 2 o 3 dies pugés directament 2 o 3 kilos també a la balança! Probablement bona part fos retenció de líquids a causa de la alta ingesta en carbohidrats, que fomenten la retenció de líquids, però com a mínim, resulta interessant el xoc que pot causar. Potser la sensació més reveladora per a mi va ser que quan realment m’anava bastant dels marges durant dos o tres dies, les sensacions de rigidesa abdominal, gasos, dolors generalitzats a les articulacions, etc tornaven! A base d’adonar-me d’aquesta correlació, m’hi he anat fixant cada cop més i he arribat a identificar que quan supero al voltant dels 250 gr de carbohidrats al dia provinents majoritàriament de cereals i sucres simples, s’activen tota aquesta sèrie de símptomes negatius.

I just el moment en que em vaig adonar d’aquest fet, un altre esdeveniment important m’havia succeït que em va ajudar a lligar diferents temes entre si i portar-me a qüestionar les meves idees i contemplar la possibilitat d’un canvi. Des de feia ja temps, des de principis de 2012 fins a finals, el meu rendiment en cursa havia estat decaient molt. Havia fet una marca a finals de 2011 de 35 minuts en 10K i ara estava corrent al voltant de 38 amb molt males sensacions. Penso que bona part de la culpa vindria del sobre-entrenament que estava realitzant en la meva dèria de millora atlètica. Casualment, com a resultat d’una visita al metge per d’altres temes, em van fer una analítica i em va sortir principis d’anèmia, tenia el ferro pel terra! En part em lligava bastant, doncs durant aquest any de baix rendiment vaig patir bastants dels símptomes típics del diagnòstic: cansament generalitzat, apatia, irritabilitat, maldecaps, sensacions de mareig, fins i tot nàusea… i darrerament algo que em preocupava: unes sensacions estranyes a nivell de peus i mans, sobretot a l’hemisferi esquerre del cos, notava com que se m’adormien. Calia fer alguna cosa al respecte!

La actualitat, gir de 180 graus: de vegetarià a la Paleo Dieta

Aquest conjunt d’alarmes em van portar a fer recerca sobre la anèmia i temes íntimament relacionats amb això, com el síndrome de sobre-entrenament, la fatiga adrenal i l’hipotiroidisme. Pel que fa al dèficit de ferro, una cosa que no sabia és que certs aliments com les begudes amb cafeïna, els cereals i els lactis tenen tendència a dificultar-ne l’absorció. A més, sembla que el ferro adquirit a través dels vegetals, de tipus no-heme, no s’abosorveix tant eficientment com el que prové de la carn i vísceres animals. Vaja, doncs jo tenia tots els números per a una mala absorció. A sobre sembla que els atletes podríem estar perdent ferro en bones dosis com a conseqüència dels impactes continuats que es produeixen durant l’entrenament intensiu.

A base de cercar més i més, en algun moment em vaig topar amb uns articles que afirmaven que els derivats dels cereals podrien dificultar l’absorció de no només el ferro, sinó d’altres minerals importants, degut a unes suposades partícules anti-nutrients: les lectines i els fitats. Sembla que a més, aquestes partícules podien danyar l’intestí i causar un estat general d’inflamació crònica deguda a la resposta auto-immune que provoquen en molta gent. Aquest tema em va impactar profundament. No m’ho volia creure però un pensament em va fer plantejar seriosament tot això: la relació que feia poc havia observat sobre com em trobava a nivell digestiu en funció del volum de carbohidrats que consumia. Últimament ja n’havia reduït bastant el consum i molts dels símptomes digestius feia temps que havien desaparegut, de fet ja no em preocupava massa, era un tema bastant relegat al passat. Però aquesta tendència inflamatòria podria explicar alguns dels malestars generals que havia seguit tenint, i potser havia algo de cert en lo del bloqueig dels minerals…

Vaig seguir llegint sobre el tema durant uns quants mesos i cada cop em semblava més probable que hi pogués haver algo de cert en tot això, i crec que inconscientment mica en mica els havia començat a restringir cada cop més a favor de verdures i fruita en moderació. Així és com estirant del fil vaig arribar a llegir les primeres coses sobre la Paleo Dieta. De què va aquest estil de vida i alimentació dóna de ben segur per tot un post -o una sèrie- així que em limito, de moment, a deixar alguns enllaços per si vols investigar d’altres fonts. Pots començar en castellà per aquí i en anglès per aquí o aquí o aquí o aquí, entre d’altres.

El tema de si els cereals i llegums són realment perjudicials o no, és un debat molt intens sobre el qual probablement no traurem aigua clara en un futur immediat. Però hi ha dues tendències ben marcades: els qui consideren millors les dietes baixes en carbohidrats i d’esquema similar a la Paleo Dieta -i normalment descarten totalment la hipòtesi dels lípids– o els qui accepten totalment la hipòtesi i defenen dieta basada en carbohidrats, proteïna magre i pocs greixos, sobretot saturats. Deixo dos enllaços respecte al tema dels cereals, un amb tot d’arguments en contra i un altre amb els contra-arguments a favor. Són dues visions totalment diferents de dos bloggers, on tots dos es refereixen a suposada recerca i opinions de fonts “confiables” però des del punt de vista que a cadascú li resulta més encertat, o convenient. Dóna què pensar.

(Parèntesi: jo he experimentat amb ambdues postures i sincerament, com ja hauràs deduït a aquestes alçades, ara estic molt avesat a pensar que els cereals no són bona idea. En menjo quan la ocasió ho requereix molt, i quan no, prefereixo evitar-los. I en general, penso que la hipòtesi dels lípids és incorrecta).

Tornant a la meva història, el tema està en que això representava un canvi radical de filosofia per a mi: si abandonava els derivats dels cereals, sucres simples i olis vegetals i greixos omega 6… em quedava pràcticament només podent menjar verdures, fruita i alguns pocs fruits secs!! Francament era massa limitat, si ja tenia prou problemes a nivell social per a menjar amb la gent quan sortia de casa, com seria un estil de vida així? Però realment el tema dels cereals tenia molt de sentit, ja feia un temps que els estava limitant i efectivament em trobava força millor. Això, junt amb la suplementació amb ferro per a intentar sortir de l’anèmia i l’aproximació més relaxada que havia pres al voltant de l’entrenament atlètic i els objectius a curt plaç en curses, semblava que m’estava ajudant a remuntar bastant. A sobre ara mateix tenia uns bons nivells de definició muscular, sense veure’m massa inflat, i fins i tot algunes coses estranyes que arrossegava de molt temps enrere, com el fet que de sempre m’havien sagnat molt les genives al rentar-me les dents -i fins i tot dormint!- o els dolors de les articulacions que notava a nivell general i havia donat sempre per habituals, havien remès molt darrerament.

Mica en mica em trobava més venut a la idea de que els cereals i sucres refinats podrien ser la causa de molts dels problemes habituals, des del punt de vista de la inflamació pel comentat anteriorment i pel metabolisme en general, que vindria relacionat amb la resposta a la insulina que provocaria paulatinament resistència i, en molta quantitat, propensió al síndrome metabòlic que estava plagant la societat. Lligat amb el parèntesi d’abans i la teoria dels lípids, vaig topar-me amb el llibre ‘Good Calories, Bad Calories‘ d’en Gary Taubes, on exposa que els greixos animals no són perjudicials com la gent actualment pensa i que la autèntica causa de les malalties com la obesitat i del cor podrien ser, efectivament, causa del consum desmesurat de carbohidrats i greixos poli-insaturats omega 6 d’avui dia. Vaig demanar-me un exemplar a l’Amazon, i paral·lelament mentre el llegia, vaig donar amb blogs com Mark’s Daily Apple, Raw SOS, Perfect Health Diet, el d’en Ron Rosedale o el que m’ha impactat més darrerament, el d’en Jack Kruse. Tots ells coincideixen en que els cereals serien sub-òptims per tot lo mencionat anteriorment i que convindria restringir-los al màxim a favor de proteïna i greix d’origen animal i carbohidrats de tipus fibrós com la verdura en general, la fruita en moderació (i temporada) i alguns tubèrculs considerats com a carbohidrats densos “segurs”. Un altre dels enfocaments vitals és que caldria aconseguir l’aliment de les fonts menys processades possibles, i d’animals que provinguin de bona agricultura, evitant que s’alimentin amb cereals manipulats, soja, antibiòtics, ramaderia intensiva, etc.

Part d’això ja ho estava fent darrerament però abandonar definitivament els cereals estava resultant complicat. Per una banda, tal com ja he comentat, em quedaven poques alternatives, per l’altra, sempre han estat dels aliments que més m’han agradat!! Sempre havia dit, mentre vaig ser vegetarià i la gent em preguntava si no trobava a faltar la carn, que en realitat no m’havia resultat tant difícil i que més “putada” seria per a mi haver-me de desdir de la pasta, pa, cereals i dolços en general. Doncs toma ya! El meu pitjor malson fet realitat.

Primer pensament: “si els cereals no són tant bons com semblava i realment potser a mi no m’estan sentant bé, però a la vegada em nego a matar animals, podria mirar de fer una mena de pseudo-paleo-dieta vegetariana. Però ràpidament vaig veure que no podria mantenir les dues restriccions a la vegada durant gaire temps sense acabar boig.
(Nota: algú si que ho fa, l’atleta Matt Frazier té un blog ‘No Meat Athlete‘ sobre atletisme i vegetarianisme molt interessant i aplica bastants d’aquests conceptes).

Ja feia bastant que quan parlava amb amics i sortia el tema del vegetarianisme, i fins i tot alguns d’ells m’animaven amb admiració per les meves conviccions, jo interiorment ja no ho tenia clar. Sempre treia a la llum el comentari de que ‘ho feia perquè creia que era lo correcte èticament, però que jo pensava que probablement a nivell nutricional no era lo més òptim‘. I si vas a mirar, en part ho trobava una mica patètic, com que no aplicava en mí mateix el que sabia que realment seria millor. Durant molt temps vaig pensar que no-òptim podria equivaldre a un 6 o a un 7 en benestar, i potser ja em satisfeia, però darrerament, com a fruit de tota la recerca feta estava començant a pensar que potser era un 3 o un 4. I ara començava a voler un 10. Quan fèiem dinars amb amics i familiars, com per exemple per cap d’any, i tothom menjava marisc i peix, carn, etc. jo m’adonava que estava sacrificant tot això i perdent un conjunt de nutrients brutals, i a canvi, estava menjant les “sobralles” que eren compatibles amb mi: algo d’amanida si afortunadament n’havien preparat, torrades, pa, pasta, formatge… el que fos que hi hagués lliure de carn. Menjava tots els suposats derivats dels cereals i menjars alts en carbohidrats, poc densos en nutrients i baixos en greixos necessaris per a un bon balanç hormonal, a canvi de les meves idees de respectar el dret dels animals a viure sense ser amenaçats pel ser humà.

Crec que adonar-me de tot això, junt amb l’episodi d’anèmia, les sensacions estranyes a les extremitats, el baix rendiment atlètic més algun altre problema que no he detallat però que també considero bastant important, em van fer decantar la balança i desistir en la idea de respectar el dret dels animals i tornar a menjar com potser se suposa que estava dissenyat segons la evolució (més sobre això més endavant).

Inicialment vaig decidir, amb la supressió dels cereals (realment els sucres simples ja feia temps que els havia reduït molt), reincorporar peix i marisc. L’alta densitat en nutrients i contingut en omega 3 i proteïna d’alt valor biològic em podrien ajudar a tenir una dieta més equilibrada i amb certes opcions a canvi dels cereals. Dins del mal de tornar a ser responsable de la mort d’animals, suposo que aquest sub-gènere el veia com menys “sensible” que altres animals que m’inspiraven molta simpatia com el bestiar boví, el porc, xai i les aus.

Crec que el primer moment en que vaig donar el pas va ser una nit que vaig anar al Wok i em vaig permetre afegir sípia i tonyina al meu àpat habitual basat en verdura, sushi vegetal (d’avocat, cogombre o truita) i algues. Jo no sé si va tenir alguna cosa a veure o no, però els dies següents em vaig sentir MOLT bé. I mica en mica va ser com vaig començar a incorporar-ne més. Això em va portar a un altre dilema moral, i és que realment la meva barrera ja era molt difusa. En aquest moment em trobava en el que es considera “ovo-lacto-peixetarianisme” però realment trobava una mica incoherent abusar d’uns animals i no uns altres. Quin sentit tenia tot plegat? Què fa diferent un peix o una sèpia o un pop, d’un mamífer o una au? A més, cada cop estava més endinsat en la Paleo Dieta i les fantàstiques experiències que molta gent estava reportant, tant als blocs anteriors com al Paleo Hacks i d’altres. Ara mateix tenia una nutrició lleugerament superior -aparentment-, però crec que em faltava algo clau: els greixos saturats. Segurament en parli més endavant, però com ja he deixat intuir anteriorment, la meva posició actual és que realment els greixos saturats no suposarien ni un risc extra per a adquirir malalties cardiovasculars, ni per a evitar el sobrepès, ni tan sols el colesterol dietari es traduiria directament en colesterol en sang. Al contrari, podria beneficiar-lo i tot! I a sobre, sembla força evident que els greixos saturats són necessaris per a generar tota la cascada d’hormones sexuals necessàries per a un funcionament òptim del cos.

Total, que al final em vaig rendir a la possible evidència, primer incorporant una mica de carn d’au, després de porc… i finalment, com aquell qui diu, ja he acceptat que torno a estar en un règim àmpliament carnívor, sempre procurant consumir les carns menys processades possibles i intentant cercar peces que provinguin d’una ramaderia extensiva, ja que sembla que això afectaria directament el balanç de greixos omega 3-6 que n’obtenim a més de limitar el nivell de toxines que adquirim a través de l’aliment. I de passada, també mitigaria una mica la meva responsabilitat en contribuir a un món una mica més sostenible, fins i tot si torno a acceptar la caça en el meu propi benefici.

Val a dir que a data d’ara ja fa uns cinc mesos que vaig per aquesta línia, potser no és massa temps, però en general crec que em trobo millor, ara estic menjant un nivell calòric molt més alt diàriament mantenint sense massa dificultat el meu pes ideal, els meus nivells d’energia són força bons darrerament, les marques en atletisme sembla que comencen a remuntar des de febrer i alguns anàlisis que he realitzat darrerament mostren millores quantificables en certs aspectes… així que la veritat, crec que seguiré un temps així, portant seguiment i si tot segueix bé, sospito que no em mouré massa d’aquí durant un temps. Però bé, mai se sap!

Per tot això, ja he decidit que durant el futur immediat el bloc anirà bastant enfocat cap a un estil nutricional inspirat en la Paleo Dieta, tot i que la perspectiva que tinc ara possiblement em farà aportar continguts relacionats amb l’estil de vida vegetarià o d’altres. També val a dir que tinc la meva pròpia visió de la Paleo Dieta, no crec, com alguns, que la idea sigui obsessionar-se amb si això o allà es podia trobar naturalment al Paleolític i per tant ara es pot o no menjar com a conseqüència. Ho veig més des del punt de vista de que la selecció de nutrients que escull seria la òptima pel funcionament del cervell i evitar la inflamació crònica generalitzada. És la visió del Dr. Jack Kruse sobre la Paleo Dieta evolucionada al que s’esperaria de l’home en funció del que ens va permetre evolucionar al que sóm ara. Segurament alguns dels meus primers posts aniran relacionats amb el seu treball. Bé, a veure que surt!

I res, si has arribat fins aquí, tens molt de valor!! Mereixes un premi, espero poder-te haver aportat alguna cosa, ara o en el futur. Dedueixo que o bé ets algú que em coneix prou bé com per interessar-se amb les meves rallades particulars, o potser ets un vegetarià plantejant-se el canvi que ha arribat aquí a través del Google, o ves a saber. Jo crec que cadascú ha de fer finalment el que li funcioni millor i li permeti viure la vida com més el satisfaci tant física com psíquicament. Per a mi, potser no va ser la millor idea abandonar la carn durant 5 anys, però en tot cas va ser una època per la que vaig apostar en el que creia fins que la evidència de que potser no era la millor opció va pesar per sobre dels meus ideals. Cadascú ha de trobar el seu camí, només diria… pensa en tu mateix per davant de tot. És el que s’espera de totes les criatures al final, la evolució no premia als dèbils.

 

Termes relacionats:

• Nutrició
• Dieta
• Exercici físic
• Despesa energètica de l'activitat física
• Salut