Tercera part dels resums de la unitat didàctica 1 sobre introducció a la anatomia. Avui tracta sobre les articulacions! Va bastant lligat al de la osteologia de l’últim dia, però per tal de no saturar (i no saturar-me ^^) he cregut millor dedicar-li un post separat, tot i que és curtet.

Que és la artrologia?

Segurament ja ho hauràs deduït, l’artrologia és la part de l’anatomia que estudia les articulacions. La part “artro” ve del llatí arthron que significa això mateix, articulació. Les articulacions són els punts d’unió entre els ossos, permetent el seu moviment i mantenir-los units entre ells.

Tipus d’articulacions

Segons la funció i mobilitat de les articulacions, es divideixen en tres tipus:

• Diartrosis (o mòbils) – També anomenades sinovials, estan dotades d’una gran mobilitat. Depenent dels tipus de moviment que puguin realitzar, es poden sub-classificar en:
  • Enartrosis (o esfèriques) – Tenen tres eixos i poden realitzar tots els moviments. Una de les superfícies acostuma a ser còncava (la anomenada glena) i l’altre convexa. Per exemple l’articulació de l’espatlla i el maluc serien exemples d’enartrosi.
    
• En cadira de muntar (o encaixament recíproc) – En aquest cas una de les superfícies articulars és còncava-convexa i l’altra convexa-còncava, per això rep aquest nom, ja que recorden a una cadira de muntar i el seu genet. És biaxial i per tant permet moviments en dos eixos: flexo-extensió i adducció-abducció. No permet la rotació. Un exemple seria l’articulació claviculoesternal.
  
• Troclears (o de frontissa) – Una superfície té forma de carret mentre que l’altre és còncava i s’emmotlla formant una politja i llisca sobre un sol eix de moviment (realitza moviment de flexió-extensió).
  
• Trocoides (o “trochus” o de pivot) – Una superfície és cilíndrica i l’altra còncava i l’envolta. Només permet moviments de rotació. Per exemple l’articulació entre la primera i segona vèrtebra cervical.
  
• Artròdies (lliscant o articulació plana) – Ambdues superfícies són planes, quasi bé simètriques, i només realitzen petits moviments de lliscament. Per exemple les articulacions dels ossos curts del carp o tars.
  
• Condílies (o el·lipsoïdals) – És una superfície ovoide, un còndil, dins una cavitat ovoide. Permet el mateix tipus de moviments que l’encaixament recíproc.
  
• Amfiartrosis (o semi-mòbils) – Són de més reduïda mobilitat. També es poden sub-dividir en dos tipus:
  Amfiartrosis verdaderes (o típiques) – Ambdues superfícies articulars són planes però amb entrants i sortints que configuren certa asimetria. Acostumen a permetre petits moviments en els tres plans gràcies a la presència d’un fort fibrocartílag o disc. Són un exemple les articulacions de la columna.

  Diartroamfiartrosis – Tenen característiques tant de les diartrosis com de les amfiartrosis. Es caracteritzen per tenir un lligament interossi en una cavitat, recobert per un fluid similar al líquid sinovial amb fortes estructures d’unió i lligaments. Per exemple l’articulació esterno-costal.

  Sinartrosis (o immòbils) – No disposen de moviment, configuren un autèntic acoblament ossi. Hi ha dos tipus bàsics:

  Simfibrosis (o sutures) – Són unions que es fan mitjançant el teixit fibrós que es calcifica amb l’edat convertint-se finalment en os. Són un clar exemple les unions dels ossos del crani, que amb l’edat s’ossifiquen fins que la diferència entre les unions pràcticament no es distingeix.

  Sincondrosis – Originalment aquestes articulacions tenen superfícies separades per una massa contínua de cartílag hialí. Amb el creixement, la ossificació invaeix la massa del cartílag que hi ha entre ambdues superfícies òssies. Per exemple la unió entre les costelles i l’estèrnum.

  Estructura de les diartrosis

  Les superfícies articulars de les diartrosis estan recobertes per un cartílag hialí que facilita la mobilitat articular. Tenen també una funció amortidora important, donant major gruix a les zones de més pressió per tal de repartir equitativament la càrrega.

  Amb una composició similar a la de l’os, però més hidratada i elàstica, està constituïda entre d’altres fibres per col·lagen i aigua. Entre ambdues cares òssies s’hi configura una càpsula articular en forma d’embolcall, que transforma l’articulació en una càmera estanca. Està constituïda per una porció fibrosa (teixit que uneix ambdós ossos) i per líquid sinovial.

  Aquest líquid està format a la seva vegada per teixit conjuntiu (col·lagen, aigua i plasma entre d’altres) i recobreix tota l’articulació excepte la part del cartílag. La càpsula està molt ben reforçada en certes zones (limitant el recorregut articular) i és més laxa en d’altres (per tal d’afavorir el recorregut).

  Pel que fa a l’engranatge articular, hi juguen un gran paper els rodets i els meniscs, facilitant que l’encaixament dels ossos sigui perfecte. Són com coixinets de fibres cartilaginoses que afavoreixen la mobilitat i tenen també una important funció amortidora.

  Finalment, ens trobem amb els lligaments, que estan formats per un teixit fibrós en forma de cordó i dotats de gran resistència, que uneixen els ossos entre sí, ajudant a la càpsula articular i configurant l’estabilitat de l’articulació.

  Com de costum, un vídeo aclaridor:

  [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=_uWDgycsnls&w=640&h=360]