7 espècies que no falten a la meva cuina

Avui és un d’aquells dissabtes (nota: fa dies que vaig començar l’article però fins avui no l’he pogut acabar ^^¡) que podria haver fet alguna activitat interessant, com sortir a passar el dia fora, anar a la platja, al gimnàs, a practicar fotografia… però que al final m’he quedat fins ben entrada la tarda tancat a casa davant del PC. No va en la línia de les pràctiques que vull fomentar al blog, però tinc moltes coses pendents que volia fer. De fet, avui he estat treballant en el projecte iMProve, el qual estic ben segur que mica en mica aniré introduint al blog (de fet ja vaig fer una petita menció al post sobre el “jo quantificat”).

El tema és que fa un parell de dies que se m’havien acabat algunes espècies que gasto habitualment per a donar un toc especial al menjar i a les postres. I com no pensava tampoc quedar-me sense veure la llum del dia ni que fos una estona, finalment he sortit a caminar, i de passada comprar les 3 o 4 coses que em faltaven. Val a dir que caminar és una activitat física que cada vegada m’agrada més, fins al punt que alguns dies passo de sortir a córrer si crec que em toca un merescut descans, i ho substitueixo per un passeig.

Per tal que no sigui una ruta estúpida (se’m fa estrany “caminar per caminar”, a diferència de córrer) normalment aprofito a quadrar-ho amb alguna “missió” del dia a dia. Com necessitava les espècies, doncs anar caminant de casa a la botiga i tornar (en comptes d’agafar el bus que seria lo típic si vull anar per feina) i una mica de volta més per passar pel parc i caminar descalç una estona, suposa uns 7Km de passeig en total. Perfecte! No està mal per un dia sedentari 🙂

Mentre passejava, anava pensant sobre això de les espècies i algunes de les seves propietats, i he caigut en que podria ser un bon motiu per a fer una entrada al blog. Així que aquí ho teniu! Hi ha moltes més amb d’altres propietats interessants, però per a no estendre’m molt ho deixaré simplement en aquestes set, potser més endavant unes quantes més 😉

La cúrcuma és una espècie que està de moda, o com a mínim jo últimament en sento molt a parlar. El principi actiu més important al que se li atribueixen la majoria de les seves propietats és la curcumina, una partícula curcuminoide (una mena especial de polifenol) de forta pigmentació groga, que li dóna el seu color característic. Oralment té poca biodisponibilitat (és a dir que poca de la que s’ingereix s’aprofita finalment) i sembla que juntament amb altres substàncies com la piperina del pebre s’absorbeix millor. Però a nivell del colon s’absorbeix eficientment i és principalment metabolitzada per la bilis, sent excretada a les femtes i la orina ràpidament.

Alguns dels seus principals beneficis serien:

• Potent antiinflamatori – L’administració de curcumina rebaixa els nivells del factor de necrosi tumoral alfa (TNF-α) que és una citoquina pro-inflamatòria que sovint acompanya malalties com la obesitat i la síndrome metabòlica, la Interleucina-6 (IL-6) així com d’altres marcadores rellevants. També sembla que té un rol en la producció d’adiponectina, una proteïna que participa en el metabolisme de la glucosa i els àcids grassos.
• Antioxidant – Sembla que pot paliar els danys de l’estrès oxidatiu fins i tot millor que la vitamina E, a nivell muscular a través de mecanismes de protecció contra isquèmia/reperfusió, protegint contra els radicals lliures i a través de la inhibició del factor nuclear kappa-beta (NF-kB), que controla la transcripció de ADN i acostuma a estar elevant en processos inflamatoris crònics (ja que activa la proliferació de TNF-α com comentava abans).
• Anticancerosa – Lligat amb el comentat abans sobre el NF-kB i el TNFα, la cúrcuma protegeix contra el deteriorament del ADN i la proliferació de cèl·lules malignes via aquests dos mecanismes. Sembla demostrar els millors efectes protectors en el cas del càncer de pròstata. Una altra de les vies per les quals presenta una resposta protectora és la activació del gen p53, un gran protector del organisme i que inhibeix la proliferació de cèl·lules cancerígenes.
• Reforça el sistema immune – Hi ha força evidència de que ajuda a suprimir la replicació de certs virus i s’està investigant contra el VIH. A més, sembla jugar un rol important en el balanceig del sistema immunològic, via la inhibició de la Interleucina-12 (IL-12) que pot ajudar a restablir el balanç Th1-Th2 (és una mica complicat d’entendre però la idea és que un balanç ideal d’aquests dos tipus de families de cèl·lules reguladores ens ajuda a mantenir un sistema immune òptim).
• És un potent bactericida i fungicida – Va íntimament lligat amb el punt anterior. Hi ha evidència de que ajuda a combatre la proliferació del bacteri E. Coli, que causa molts problemes digestius com úlceres.
• Protectora cardiovascular – Hi actuen diferents mecanismes, un d’ells seria la major circulació de sang via vasodilatació, la protecció contra fallada cardíaca via la proteïna p300 i la disminució de sICAM-1 en plasma (una mena de molècules d’adhesió que es troben en elevades quantitats quan hi ha processos inflamatoris i per això es creu que poden ser bons biomarcadors de la malaltia cardiovascular). També està demostrat que rebaixa sensiblement els nivells de triglicèrids en sang i el colesterol total.
• Protegeix contra el declivi cognitiu –  Hi ha força evidència de que protegeix contra els efectes excitotòxics sobre les neurones que exerceix el glutamat (ingredient de l’aspartam, ara ja saps per què hi ha tanta crítica contra aquest edulcorant suposadament saludable ja que no aporta calories…) i que pot ajudar a prevenir Alzheimer via la inhibició d’unes proteïnes anomenades beta-amiloides, que se sap que provoquen la formació de plaques senils que causen la malaltia. També sembla que activa la autofàgia, un procés natural del cos en el que es reciclen cèl·lules danyades i ajuda en la reparació de l’organisme.

En principi no sembla haver efectes tòxics associats a la cúrcuma, tot i que sembla que dosis més altes de 6g poden portar una mica de flatulència i una pigmentació groguenga de les femptes. És molt més del que s’ingeriria fent-la servir com a condiment regularment al menjar. La dosi ideal sembla ser entre 1.5 i 3g de cúrcuma al dia, tot i que probablement com a suplement sigui més potent. Com té un sabor lleugerament picant i càlid, però no molt fort, sol anar bé per a donar sabor a plats d’arròs o pasta (però potser no sigui massa bona idea) o carns, estofats i saltejats (probablement millor idea).

A Examine.com (en anglès) podeu trobar tota la informació i més que pugueu imaginar amb estudis i una taula dels diferents efectes observats classificats segons els diferents nivells d’evidència científica.

El gingebre és una espècie que s’ha utilitzat tradicionalment tant en medicina xinesa alternativa com en la ayurveda. És un tubercle o rizoma de color típicament grisós a marró pàl·lid. Els seus principis actius més rellevants serien un conjunt de polifenols anomenats gingerols, i també conté quercetina i curcumina així com algunes catequines similars a les del te verd.

Principals efectes observats:

• Supressor de nàusees, vòmits i marejos (antiemètic) – És el seu efecte més característic, sembla ser que la via d’acció no seria totalment neurològica, sinó més bé gàstrica, i realment no està encara molt clar, com funciona. En casos d’embaràs, sembla ser un potent aliat per a controlar les nàusees matutines tant típiques de l’estat.
• Digestiu – Part de les seves propietats a nivell gàstric és que augmenta el trànsit intestinal del menjar (motilitat), especialment en casos on aquesta motilitat es veuria reduïda per diferents motius com malalties, restrenyiment, etc. També sembla ajudar a combatre flatulències degut al seu efecte carmitatiu.
  Regulador de la fam – Consumit amb el menjar, hi ha certa evidència de que pot ajudar a reduir la sensació de fam i per tant ajudar a reduir la ingesta calòrica total.
• Antioxidant – Igual que la cúrcuma, s’ha trobat que el consum de gingebre va associat amb millores en diferents marcadors relacionats amb l’estès oxidatiu, i es pensa que pot ajudar a protegir contra hepatoxicitat a causa de l’alcohol, entre molts d’altres efectes que s’han observat.
• Antiinflamatori – Una de les seves principals propietats juntament amb la del control de les nàusees és la de actuar com a anti-inflamatori i calmant del dolor, per les seves propietats analgèsiques. Per un costat sembla que podria ser degut a la regulació del metabolisme del calci mediat per uns receptors anomenats TRPV1 els quals controlen sensacions de dolor i temperatura. Altra evidència apunta cap a la inhibició de prostaglandines i altres cap a mecanismes similars als de la cúrcuma a través del TNF-α, etc. En les dones, sembla que ajuda a reduir els dolors de la menstruació.
• Regulador hormonal – En dosis relativament elevades hi ha força evidència (provat amb ratolins) de que pot elevar els nivells de testosterona així com augmentar el volum i motilitat seminals, per la qual cosa podria tenir un rol interessant contra la infertilitat.

Els pocs efectes negatius del consum del gingebre observats tenen a veure amb petites molèsties gastrointestinals en dosis elevades. La dosi diària recomanada en la que no es produeixen efectes adversos i que aporta alguns dels beneficis notats, especialment pel tema de les nàusees, estaria al voltant dels 1-2g. Per al possible benefici en nivells de testosterona, sembla que és dosi-dependent i que cal arribar a cotes bastant més elevades, al voltant dels 1g per kilo de pes, lo qual ho faria bastant inviable per a obtenir beneficis significatius solament a través de la ingesta en la dieta.

El gingebre es consumeix confitat (gari) en la cuina japonesa per a acompanyar el sushi, en la seva forma sencera es pot cuinar com altres tubèrculs com la patata i en la seva forma en pols va bé per a elaborar salses o receptes amb un toc lleugerament picant.

Més informació per si no n’heu tingut prou a Examine.com i al capítol 7 del llibre medicina herbal: aspectes clínics i biomoleculars.

El julivert és un dels condiments més típics de la dieta mediterrània, a tots ens és familiar. L’ús més típic que ens pot venir al cap a la majoria és, en la seva forma fresca, per a condimentar alguns plats com la carn picada o les mandonguilles, però també se’n fan infusions i olis medicinals.

Alguns dels beneficis reportats (a part de que a nivell nutritiu és ultra ric en micro-nutrients):

• Útil contra infeccions urinàries – S’ha usat tradicionalment amb aquesta finalitat (un parell o tres de tasses al dia en infusió amb uns 2g de julivert) i sembla que hi ha evidència de que efectivament augmenta el volum de la micció (no és sorprenent realment si veus tanta aigua…) i que té certes propietats anti-bacterianes, tret comú a la majoria d’herbes vistes fins ara.
• Desintoxicant – El julivert és alt en certs micro-nutrients com Vitamina C, clorofil·la, beta-carotens, Vitamina K i folat, tots ells importants en el procés de desintoxicació del cos, i hi ha recerca al voltant que suporta la idea de que funciona bé per a netejar el fetge.
• Suport digestiu – Sembla consens general que el julivert va molt bé per a facilitar la digestió i també com a estimulador de l’apetit, tot i que no he estat capaç de trobar massa evidència científica al respecte.
• Diürètic – Ajuda a eliminar líquids (si això és el que es persegueix és clar, en certs contexts potser no sigui un benefici), sembla ser que el mecanisme d’acció és intervenint en la bomba de Sodi-Potasi (Na+Ka+ pump) que regula la osmolaritat i volum cel·lular. I aquest efecte diürètic segurament té un rol important amb lo de les infeccions urinàries a part del possible efecte contra els microbis.
• Contra la anèmia – Tant pel seu elevat contingut en vitamina C (que ajuda a l’absorció del ferro) com pel seu propi contingut en ferro, és recomanat per a tractar la anèmia ferropènica, tot i que caldria consumir-ne bastant per a obtenir algun efecte terapèutic, en aquests casos se sol preparar amb d’altres sucs, sovint amb altres herbes o fruites (més típicament, de fet, com a desintoxicant que comentàvem abans).
• Contra els espasmes – Sembla que va lligat al tema del suport digestiu, alguns dels extractes del julivert tenen un efecte relaxant de l’intestí prim i depenent de la dosi, segons s’ha demostrat en alguns estudis amb ratolins.
• Antiinflamatori – El julivert conté un flavonoide anomenat apigenina, que sembla tenir un rol important en processos anti-inflamatoris via mecanismes similars als que ja hem vist en els casos de la cúrcuma i el gingebre: regulació del TNF-α, bloqueig en la formació de ciclo-oxigenasa-2 a partir de l’òxid nítric (NO), etc.
• Antioxidant – El julivert conté dosis significatives de Pirroloquinolina quinona (abreviat com PQQ) un cofactor que està aixecant força expectació fins al punt que s’està considerant incloure-la com una vitamina més de la família de vitamines B. Hi ha evidència de que pot jugar un rol molt important com a antioxidant, inhibit la formació d’espècies d’oxígen reactives (ROS), protegint les neurones de neurotoxicitat, mostrant mecanismes per a la prevenció d’atacs epil·lèctics via la inhibició de receptors del glutamat (NMDA), suport a la memòria i capacitat cognitiva, especialment en la presencia també de Coenzima Q10 (CoQ10, hi hauria un efecte sinèrgic). Una altra propietat molt interessant que té és el suport a la biogènesi de mitocondris via la activació del cofactor PGC-1a, la qual cosa és centre d’atenció en temes de longevitat.
• Anticancerós – La mateixa apigenina semblar inhibir la proliferació de cèl·lules cancerígenes vinculant-se a la proteïna hnRNPA2, un factor important en el procés de replicació cel·lular. Al vincular-se amb aquesta proteïna, la apigenina corregeix anormalitats en el ARN i així prevé la producció cel·lular exagerada que té lloc en el 80% dels càncers.

No tot és 100% bo en el julivert. Algunes plantes (sobretot les de la família de les crucíferes) contenen una substància anomenada oxalat, que poden causar certs problemes. Normalment no hi ha problema en dosis normals, i val a dir que ningú es posarà a menjar julivert com aquell qui menja una bossa de crispetes, oi? La pena és que alguns dels beneficis també són dependents de la dosi.

En tot cas, sembla que en alguns estudis en animals s’ha reportat ingestes de la herba en estat fresc de fins a 60g per kilo de pes sense efectes secundaris (déu ni do, com per a no preocupar-s’hi massa). Però en tot cas convé estar a la guiat, sobretot si algú usa alguna forma més concentrada, com l’oli de julivert o alguna forma de suplement. Alguns efectes secundaris reportats són: intoxicació hepàtica, paràlisi, hipertensió, diarrea, vòmits, entre d’altres.

L’orenga és una altra planta aromàtica molt usada en cuina mediterrània, que hi va molt bé en salses de tomàquet, pizzes, etc. tot i que també se’n fan olis essencials, i el de orenga és particularment interessant per certes propietats que se li atribueixen, especialment anti bacterianes. Conté bastants components actius en forma de fenols, àcids fenòlics, tanins i flavones, sent els més destacables el carvacrol i el timol.

Propietats:

• Antibacteriana (i antimicòtic i antiviral) –  El carvacrol, juntament amb el timol, son dos dels components que han mostrat major activitat antibiòtica quan s’ha utilitzat extractes en forma d’olis en estudis, no sent tant efectiu en solucions aquoses. En el cas dels fonts, hi ha estudis també que suporten la idea que té activitat fungicida. De fet, fa temps que s’està utilitzant en medicina alternativa per a tractar certes infeccions de fongs, especialment a les ungles dels peus i també com a remei per a infeccions de càndida.
• Antioxidant – A diferència del cas anterior, els extractes aquosos presenten propietats antioxidants evidents i la major concentració en fenols.
• Antiinflamatòria – Via mecanismes similars als ja explicats en les altres herbes: reducció dels nivells de citoquines pro-inflamatòries IL-1beta, IL-6, TNF-alfa etc que se li atribueixen principalment al timol.
• Anticancerosa – Sembla que l’extracte en forma d’etanol ha presentat activitat contra el càncer de mama en estudis que val la pena tenir en compte.

Igual que en el cas del julivert, es coneixen algunes efectes adverses de l’oli derivat consumit via oral, mentre que en principi la consumició com a espècia seria segura. Alguns dels efectes nocius que podria tenir serien hepatotoxicitat, problemes renals i del sistema nerviós central, atribuïts principalment a altes concentracions de timol. També es pot donar el cas que ataqui a bacteris beneficiosos per a la salut intestinal (els anomenats pro-biòtics) la qual cosa seria detrimental per al sistema digestiu a la llarga. En dones embarassades no es recomanaria ja que sembla que té propietats estimulants del úter que podrien causar contraccions que podrien portar complicacions.

La alfàbrega és una altra d’aquelles herbes que usem sovint a la cuina mediterrània, especialment per a preparar la salsa pesto, però també com a espècie per a acompanyar diversos plats. Per a beneficiar-se de les seves propietats, se sol recomanar consumir fresca però també es pot prendre seca mentre es mantingui ben conservada. A mi m’agrada particularment a la amanida. És molt aromàtica, degut al component actiu que li dóna aquesta olor característica, l’estragol (o metil-chavicol), i s’utilitza molt en olis d’essència.

Com a beneficis (nutricionals) reportats:

• Antipirètica – Sembla que una infusió d’alfàbrega amb una mica de llet i mel i una altra herba, el cardamom, és un remei que es va utilitzant tradicionalment per a rebaixar la febre.
• Antitussigen – És un ingredient comú en xarops per a la tos i expectorants.
• Antiinflamatòria – Per la mateixa via de mecanisme de inhibició de l’enzim ciclooxigenasa (COX) mencionat ja en les altres herbes. Alguns medicaments antiinflamatoris (NSAIDS) de fet funcionen bloquejant el mateix enzim.
• Efectiva contra el mal de cap – Una de les seves principals propietats immediates, sembla un bon remei contra la migranya. Es bull aigua amb les fulles fins que s’evapora la meitat i es prenen unes culleres soperes cada hora. No he trobat el mecanisme exacte de com funciona en aquest aspecte però la evidència popular sembla prou robusta 🙂
• Antioxidant – Conté certes flavones que sembla que poden protegir els cromosomes de l’estrès oxidatiu.
• Salut cardiovascular – Al ser bona font de vitamines A i K i magnesi, i a la vegada un bon antioxidant com ja hem vist, té números per a tenir un efecte positiu en la salut del cor, ja que prevé contra la oxidació del colesterol LDL que forma la placa arterial. Efectivament, alguns estudis demostren millores subtils en el perfil de colesterol vinculats a la ingesta d’alguns dels components actius de l’alfàbrega.

Altres propietats no nutricionals tenen a veure amb picades d’insectes i tractament d’algunes malalties de la pell. Però igual que amb el cas anterior, tampoc tot són beneficis amb l’alfàbrega. L’estragol, el mateix principi actiu que li dona l’aroma tant característic, està reconegut com a carcinogen provat i podria també causar dany hepàtic. De fet, s’utilitza per erradicar plagues de rates.

En principi les quantitats que s’ingereixen a través de la dieta en condicions normals són molt baixes i no sembla perillós ni s’ha demostrat tal cas en humans. Però no està de més tenir-ho present. Algunes persones podrien presentar certes reaccions al·lèrgiques. L’oli pot causar molèsties gàstriques i neurotoxicitat i, de fet, no es recomana el seu consum.

L’all és un altre gran conegut de tots nosaltres, indispensable en la dieta mediterrània. En aquest cas parlem d’un bulb en comptes d’una herba, però també es pot adquirir en forma d’espècie. A diferència d’altres com l’alfàbrega, en aquest cas sembla que el procés de dessecat de l’all no li restaria efectes beneficiosos sinó que podria fins i tot potenciar-los. És originari de l’Àsia Central, però es va estendre per tota Europa amb l’arribada del comerç ultra-marí. Conté unes substàncies anomenades sulfòxids, que quan s’obre el bulb reacciona convertint-se en al·licina, el component actiu que li dóna l’olor i sabor picant característics.

Són moltes les propietats que se li atribueix a l’all, i a diferència per exemple de l’alfàbrega vista anteriorment, on és més anecdòtica però poc demostrada, hi ha molta evidència científica dels efectes beneficiosos de l’all en diferents àmbits fisiològics:

• Salut cardiovascular – Hi ha un bon grapat d’estudis que demostren millores dels principals marcadors de salut cardiovascular: increment del colesterol HDL acompanyat d’una reducció del LDL i la seva oxidació (el que resulta realment perillós pel que fa al mite del colesterol), del colesterol total i els triglicèrids en sang, així com augment de la adiponectina, regulació de la pressió arterial i reducció de la placa arterial, en dosis elevades.
• Antiinflamatori – Té un efecte desactivant del factor nF-kB igual que en el cas de la cúrcuma, el que ajuda a rebaixar nivells d’inflamació.
• Reforçant del sistema immune – S’ha vist que l’all pot augmentar interferons i immunoglobulines  que ajuden a regular el sistema immune  i augmentaria la capacitat macròfaga (que són les cèl·lules que “devoren” els patògens). Intervé en força més processos immunes: augment de cèl·lules “assassines naturals” (NK cells) que ajuden a resistir infeccions, cèl·lules T reguladores i augmenta la resistència general a caure malalt.
• Antioxidant – Tota aquesta activitat immune està molt bé quan és necessària, però en certes ocasions una reacció massa forta (com quan es pateixen al·lèrgies alimentàries) pot portar a causar danys a diferents teixits del cos degut a un excés d’inflamació per lluitar contra la inflamació. L’all sembla efectiu regulant els neutròfils, que són les cèl·lules immunes de primera línia de defensa i que moderen aquesta resposta cap a un balanç més favorable.
• Anticancerós – Entre d’altres mecanismes, el dialil-sulfil (DAS), un d’aquests sulfurs derivats de l’all que comentava al principi, s’ha demostrat que té un efecte cito-tòxic sobre les cèl·lules que conformen el glioblastoma (tumor maligne cerebral que afecta les cèl·lules glials) que contribueixen a causar apoptosi (=mort de les cèl·lules) i ajudar a reduir la mida del tumor. La via d’acció sembla tenir a veure amb els gens p38 i JNK1 que causen la mort de les cèl·lules malignes via estrès oxidatiu.
• Salut òssia – L’all s’utilitza també en medicina alternativa per a reduir la artrosi i hi ha certa evidència de que efectivament hi ha menys ocurrència de la malaltia en aquells qui consumeixin regularment verdures de la família allium (que també inclou la ceba). Pel que fa a la salut dental, sembla que l’all té un efecte antibacterià interessant i altra vegada estaria vinculat als sulfurs que conté. Degut als efectes anti-inflamatoris esmentats abans, probablement també jugui un rol important en el manteniment de la densitat òssia, com a mínim alguns estudis amb ratolins ho proven, però no hi ha gaire evidència per ara en humans.

Lo bo de l’all és que en principi la majoria dels seus beneficis són fàcilment assolibles amb una ingesta normal: de 600mg a 1.2 grams sembla ser suficient, i probablement sigui bona idea repartir-ho en diversos àpats. Dues dosis al dia de 300mg reporten la majoria de beneficis. Això vol dir que si cuines amb all en base regular te’n beneficies, no està mal. En principi el seu consum és força segur i la majoria d’efectes negatius trobats, especialment quan l’all és fresc, solen ser digestius: acidesa, reflux, malestar estomacal i diarrea -a part de l’alè :D- per la qual cosa una persona amb problemes digestius potser el podria limitar o tirar per l’espècia en pols i veure què tal. Vinculat amb el tema de les propietats cardiovasculars, cal notar que l’all té propietats anticoagulants i que per tant, certs perfils potser haurien de no prendre’n o moderar-lo, per exemple si s’han de sotmetre a una operació, o estan sota l’ús de medicació anticoagulant, etc.

A partir de dosis elevades (per sobre dels 20 grams al dia o 5% total del consum de la dieta) sembla haver alguns petits efectes tòxics, per tant no sobrepassar aquesta dosi pot resultar sensat, tot i que en principi ningú en menja tant en règim, diari a menys que tingui costum de menjar caps d’alls a “palo seco”. Altra vegada, deixo enllaç a Examine.com (es nota que m’agrada el lloc eh?) on es pot indagar molt més en tots els estudis realitzats en l’all.

La canyella marca una diferència respecte les anteriors espècies des d’un punt de vista culinari ja que normalment és usada per a realitzar postres, degut al toc dolç que encaixa molt be en la confecció d’aquest tipus de preparats. La presentació comercial com a espècia pot ser en pols o bé directament com a escorça, però també existeixen extractes en forma d’oli que s’utilitzen més concretament per a fins medicinals i té els seus orígens en la medicina ayurveda.

El cinamaldehid és el component orgànic que dóna l’aroma de la canyella, la cumarina és el que li donaria el sabor característic, i cal notar que en humans és parcialment tòxica a nivell del fetge i ronyons, per la qual cosa convindrà no abusar-ne. Certes varietats tenen més quantitat d’aquest compost i per això saber d’on ve la canyella pot ser bona idea: la de Ceilan (Sri Lanka) cinnamomum verum sembla la més segura tot i que desgraciadament, la més utilitzada és la que ve de Xina (cinnamomum cassia), que conté entre 4 i 10 vegades més quantitat de cumarina.

En canvi, una sèrie de polímers que conté tenen una acció reguladora de la glucosa en sang  via un increment de sensitivitat a la insulina i s’estan recercant molt per a la lluita contra la diabetis tipus II, és el que confereix els principals beneficis de la canyella.

Beneficis:

• Perfil metabòlic – Com comentava, hi ha força evidència de que la canyella ajuda a regular els nivells de glucosa en sang. Hi ha diversos mecanismes pels quals pot actuar. Un d’ells sembla ser la velocitat en la que es digereixen els aliments a l’intestí, al retardar l’absorció, això faria que els pics de glucosa en sang siguin menys pronunciats. Altres mecanismes semblen apuntar cap a una incrementada sensibilitat a la insulina.
• Salut cardiovascular – Els efectes anteriors comporten una baixada en els marcadors més típics de salut cardiovascular com millor rati colesterol/triglicèrids, reducció de glucosa en sang, i sobretot s’ha notat un marcat efecte en el biomarcador HbA(1c), la hemoglobina glicada, que ve a ser algo així com la quantitat de glucosa que “s’enganxa” a les proteïnes de la sang que transporten oxigen.  És una prova molt típica que es fa per a detectar la síndrome metabòlica i la diabetis. Lligant a això amb alguns dels posts anteriors del blog: per què la Paleo Dieta fa tant èmfasi en abandonar l’ús de sucres simples, refinats i cereals? Un dels motius (però no l’únic) té a veure amb això, les altes concentracions de glucosa en sang que es veuen reflectides en aquest (i d’altres) paràmetre i que ens està dient que estem patint una alta oxidació de la glucosa que comporta tot un seguit de problemes a llarg plaç. Molt interessant la relació crec…
• Protecció neurològica – Si realment els dos beneficis anteriors són certs, llavors aquest tampoc hauria de sorprendre massa ja que van íntimament vinculats. Nivells de sucre en sang elevats poden tenir efectes toxicològics a nivell cerebral/neuronal (això de que fa falta “sucre” per a que el cap rutlli potser hauria de ser seriosament re-considerat) així que una millora en els nivells de glucosa i un millor perfil metabòlic és plausible que ajudi a protegir el cervell. Estudis realitzats el 2009 demostren certa inhibició de les proteïnes que causen la malaltia del Alzheimer.
• Anticancerosa – Un tret comú a la majoria d’espècies que hem vist, al final sembla que tot és anticancerós: serà veritat o hi ha massa expectatives en el rol dels components alimentaris com a cura del càncer? En qualsevol cas, hi ha estudis que atribueixen a la canyella propietats protectores contra el càncer, altre cop via la inhibició de la proliferació del melanoma a través de complicats processos que fomentarien l’oxidació de les cèl·lules i frenarien el desenvolupament.

A mi particularment m’agrada molt utilitzar-la als meus postres “nets” que li dic jo. Per exemple: un iogurt natural (no edulcorat) és una mica “sosso” tot sol. Si hi poses uns gerds, nabius o maduixes, ja comença a donar-li gràcia. Però està a anys llum del qui algú que tingui fam d’unes bones postres podria arribar a gaudir igual. En aquest cas, un toc de canyella li pot aportar aquell toc magistral, donant-te un bon plaer però amb aliments tots altament nutrients i, en principi, sense efectes nocius (com podrien ser sucres refinats, edulcorants artificials, etc). Pots posar-li una mica de cacau orgànic natural en pols o potser fins i tot xocolata molt alta en cacau (80%+) ja per a donar el toc sublim 🙂

Resumint

No tenia intenció d’allargar-me tant amb aquest post ni molt menys. La idea era enumerar alguns dels possibles beneficis d’aquestes espècies que ronden la meva cuina en base regular. Però a mesura que feina una mica de recerca sobre el tema m’he anat trobant molts llocs web amb descripcions molt genèriques com “tal especia ayuda a mejorar esto, esto y lo otro” sense més, i en part no volia que la meva publicació fos del mateix estil. Per a això he aprofundit una mica més en el tema e intentat aportar els mecanismes i la evidència que hi ha al voltant d’aquests suposats beneficis. Val a dir que no comprenc molt bé com funcionen la majoria d’aquests mecanismes i a la vegada és probable que hagi fet algunes males interpretacions o simplificacions exagerades dels processos. En qualsevol cas crec que he deixat uns quants “fils” dels quals podeu estirar si alguna de les espècies us interessa en particular.

A tot això, abans que us llenceu de cap a la botiga (aposto a que ja us esteu calçant per a sortir!) tenir present que al final, estem parlant d’espècies que donat el seu us culinari puntual probablement tenen poc efecte pràctic com a dosis terapèutiques. A més, el balanç que poden aportar en alguns aspectes com el de la salut cardiovascular, la obesitat i derivats és marginal en comparació amb d’altres bones pràctiques nutricionals més importants: si les teves postres són 400gr de gelat de tarrina amb oreos ja li pots posar canyella que… nanai!!

Però des d’un punt de vista integral, totes elles donen un gust deliciós a moltes receptes i són poderoses aliades a la cuina, així que, preu per preu, probablement sigui bona idea disposar-ne i fer-ne un ús generós 🙂 El que podem deduir és que probablement la que ens aportarà millors beneficis amb un consum normal és l’all, segurament seguit de la cúrcuma i el gingebre i que la resta són més anecdòtiques i probablement facin poc més que donar un toc a les salses i plats.

M’està entrant la gana! sort que ja és hora de dinar. Crec que vaig cap a la cuina 😉

Termes relacionats:

• Fosfocreatina
• Necrosi
• Bacteri
• Dieta
• Salut