És típic que el que escric un dia al blog impacti el que apareixerà durant els dies següents. Fa un parell de mesos que vaig acabar el llibre del Doctor Datis Kharrazian titulat ‘Why Do I Still Have Thyroid Symptoms? When My Lab Tests Are Normal (Per què tinc símptomes de tiroides? Quan els meus anàlisis són normals). Hi ha moltes coses que vaig anar trobant al llibre que vaig pensar que serien interessants de compartir al blog, però el temps és finit i no dóna per a tot. El cas és que al mencionar el sistema immune en el post d’ahir m’ha fet recordar que en Kharrazian té una explicació magistral sobre com funciona al seu llibre i he pensat que ara era el moment ideal per a recuperar-ho.
Així doncs aquí va la meva aportació d’avui, la traducció de part del capítol tres del seu llibre, on s’explica com funciona -per sobre- el sistema immune. En Kharrazian fa un símil molt bo amb l’escena d’un crim, on hi interaccionen diversos personatges: els policies, els lladres, les víctimes, realment és un símil molt bo que, tot i que simplifica una mica, ens ajudarà a entendre un mecanisme que és molt, molt complicat. El doctor ens ho explica perquè una de les diferents possibles varietats d’hipotiroïdisme que es pot patir és d’origen auto-immune, i amb aquesta explicació ens vol fer una petita introducció sobre com les defenses tenen a veure amb el desenvolupament de la malaltia. Posteriorment explica què podem fer per a mirar de frenar-ho al màxim, seguint un protocol dietari que eviti la reacció auto-immune.
Per a simplificar una mica i centrar-nos en el tòpic del sistema immune, només tradueixo la part que té a veure estrictament amb els mecanismes del seu funcionament, deixem la relació amb l’hipotiroïdisme per a un altre dia, tot i que on s’han fet ressenyes s’han inclòs (podeu veure els enllaços que he posat més a dalt si voleu més info sobre això). Com en d’altres ocasions, com és un tema complex, delego totalment en l’expert. El post d’avui és una traducció 100% dels continguts del llibre, si faig alguna aportació personal apareixerà indicat. Som-hi!
Capítol 3 – Hashimoto és una malaltia auto-immune
En aquest capítol tracto d’explicar el sistema immune de la manera més fàcil possible. El repertori de personatges i el rang de responsabilitats que intervenen en el sistema immune son vasts. Per tal de fer-ho fàcil d’entendre, he mirat de comparar-lo amb l’escena d’un delicte on s’irromp en una propietat privada. Suposem que som una casa. Una casa té barreres que la protegeixen del món exterior, tals com les finestres, murs, els pisos i les portes. En aquest cas, les finestres i portes vindrien a ser com la pell i el revestiment dels intestins, pulmons i cervell. Pots fer-te una idea de com seria viure en una casa que té goteres, o escletxes a les finestres i murs per on pogués passar el vent.
El mateix pot passar al nostre cos quan apareixen “forats” en les nostres barreres protectores. Un tall a la pell és un exemple bastant obvi. Però no són tant obvis altres problemes com fuites que poden tenir lloc en el revestiment dels intestins, els pulmons i el cervell deguts a l’estrès i un estil de vida i dieta poc saludables.
Un cop aquestes barreres comencen a patir fuites, no són pas el vent o la pluja els que s’hi colen, sinó antigens -això és, partícules de menjar, bacteris, paràsits, fongs o haptens, toxines mediambientals (estudi). Aquesta intrusió activa una resposta immune meravellosament orquestrada.
Les primeres unitats de defensa en una malaltia auto-immune són els macròfags, una paraula grega que significa “grans devoradors”. Aquestes cèl·lules reposen en els teixits del cos i estan constantment a l’aguait d’intrusos apunt d’atacar, i fan sonar l’alarma cada cop que detecten que algú entra. M’agrada pensar en ells com guardes de seguretat fortots que van armats amb porres, però no pistoles. Tot i que són els primers defensors a l’escena, necessiten ajuda per a reduir l’antigen.
Els macròfags envolten l’intrús, creant una cèl·lula presentadora d’antigen (APC) que actua com una alarma antirobatori, invocant a la resta del sistema immune per a que vingui a ajudar. Els primers a respondre a la crida són els limfòcits T col·laboradors, que són els dispensadors que organitzen l’atac. Aquests envien missatges als qui podríem anomenar les forces policials d’elit –cèl·lules assassines naturals i cèl·lules citotòxiques que redueixen i destrueixen l’intrús.
Des del quarter policial, els sergents de policia -les cèl·lules T reguladores– vigilen l’escena per a assegurar-se que hi ha prou cèl·lules T col·laboradores i supressores com per a frenar la acció auto-immune un cop l’intrús ha estat “desarmat”, i que estan complint amb la seva feina.
El sistema immune no se la juga a que tingui lloc un altre atac, i assumeix que l’intrús és tot un membre del crim organitzat. Les cèl·lules T col·laboradores recluten als “detectius”, els limfòcits B, que analitzen a l’intrús i posen tota la seva informació en una mena de banc de memòria. Aquest procés d’identificació és transmès cap a les cèl·lules NK i T citotòxiques, fent que esdevinguin més eficients alhora de reconèixer i destruir a l’intrús si se li acut de tornar a colar-se en el futur. Tot i que les cèl·lules NK i citotòxiques són un equip d’elit S.W.A.T, no tenen massa visió i requereixen de la feina dels inspectors (cèl·lules B) per tal d’identificar els intrusos.
L’escena del crim auto-immune
A l’igual que en una pel·lícula sobre la Màfia, pot haver-hi situacions surrealistes, per exemple a través de polis dolents i infiltrats, que facin que l’escena del crim es torni complicada quan algun dels personatges comença a actuar de manera inesperada. Això és el mateix que succeeix en els casos de malaltia auto-immune, on algunes cèl·lules del sistema immune comencen a destruir el cos que en un principi estaven destinades a protegir.
Aquí veiem alguns possibles escenaris:
- Algunes persones no generen prou cèl·lules T supressores, de manera que l’atac del sistema immune persisteix un cop hauria d’haver acabat. Pots veure com alguns teixits innocents, com la tiroides, poden ser víctima d’aquests atacs on se la confon amb un enemic.
- Alguna gent fa massa interleucina 2 (IL-2), un missatger químic que desplega cèl·lules assassines naturals (NK) i citotòxiques per tal de destruir a l’intrús. Però quan hi ha massa IL-2, es desplega una sobre-abundància d’aquestes cèl·lules agressives que posen en risc als òrgans innocents que apareguin pel mig – o sigui el teixit saludable de l’organisme.
- Altra gent fa massa interleucina 4 (IL-4), un altre missatger que desplega cèl·lules B. Una abundància d’aquestes cèl·lules cercant intrusos a marcar com a sospitosos pot causar que s’acabi sospitant d’algun innocent.
- La gent que menja una dieta massa elevada en carbohidrats i que com a conseqüència no tenen bon control dels nivells de sucre, causant pics d’insulina que sobre estimulen la producció d’aquestes cèl·lules B.
- Una infecció parasitària i múltiples intoleràncies alimentàries poden dirigir la IL-4 a causar una súper producció de cèl·lules B.
- Una infecció vírica crònica pot dirigir la IL-2 a causar una súper producció de cèl·lules NK i citotòxiques.
Tot i que l’hipotiroïdisme de Hashimoto és una de les malalties auto-immunes més típiques, és possible desenvolupar una reacció auto-immune a qualsevol cosa del cos, incloent òrgans, articulacions, hormones, el cervell, músculs, etc. Un tractament adequat es basa no solament en quin teixit està sent atacat sinó en com el sistema immune s’està comportant.
Les malalties auto-immunes es troben en alarmant increment als països industrialitzats, destinant molta investigació a la cerca i captura d’explicacions i cures (com per exemple l’ús del cuc de la triquina en la malaltia de Crohn!). Segons l’Associació Americana de Malalties Relacionades amb l’Autoimmunitat, aproximadament 50 milions d’americans (el 20% de la població o 1 de cada 5!) pateixen alguna malaltia autoimmune. Les dones tenen més tendència a patir-ne que els homes. Alguns experts estimen que el 75% o al voltant de 30 milions de persones afectes són dones. No sempre és possible detectar què activa en una persona els gens que inicien una malaltia auto-immune (uo! aquí hi ha un fort vincle amb el curs de genètica de la UCFS que acabo aquesta setmana). Però, existeixen nombrosos factors de risc (veure el capítol 2 per a alguns exemples).
Jo sospito que l’afebliment de les barreres del sistema immune, tals com el revestiment de l’intestí, el tracte respiratori i la barrera encefàlica són grans factors. Quan aquestes barreres estan sanes i fortes, els intrusos no poden penetrar-hi, de manera que només esdeveniments ocasionals d’emergència o manteniment (com netejar el cos de cèl·lules mortes o que funcionen malament) requereixen del funcionament del sistema immune.
Però a mesura que la salut afebleix degut a una dieta pobre, mal control dels nivells de sucre en sang, infeccions intestinals, estrès crònic, mal-funcionament suprarenal, aquestes barreres es tornen cada cop més fràgils i esdevenen punts d’infiltració, com en els exemples que posàvem a l’inici. El resultat és un intestí amb porositats, també anomenat intestí permeable, per no parlar de pulmons i cervell, que també poden patir la mateixa sort. A mesura que passa el temps el sistema immune es troba treballant contra-rellotge per tal de combatre els invasors que penetren aquestes barreres en totes direccions. El problema és que aquests causants poden perfectament ser els aliments que ingerim o l’aire que respirem, i amb un sistema immune tant sobrecarregat, no tenim reserves ni estem mai alleujats. Una “armada” funcionant al màxim durant tant de temps és susceptible a acabar causant un motí, atacant qualsevol cosa que trobi per davant i que en un inici estava designada per a defendre -el cos humà.
Per acabar amb aquesta secció, deixa una perla sobre l’autisme i altres malalties degeneratives:
Fa temps que no tracto un problema d’infertilitat en una dona abans que haguem resolt primer la integritat de la seva salut i el funcionament del seu sistema immune. Cada vegada em trobo més sovint que un desordre del sistema immune és la causa principal d’autisme en els nens, ja que el sistema immune està atacant el cervell i teixit nerviós del nen autista.
Un nen nascut amb un sistema immune que és una bomba de rellotgeria és vulnerable a qualsevol cosa que pugui causar un atac, tant si és una vacuna, una intolerància alimentària, un imbalanç de sucre en sang o toxicitat per metalls pesats.
Quan una dona queda embarassada amb un problema d’intestí permeable, disglicèmia, diverses intoleràncies alimentàries i fatiga suprarenal, crec fermament que està posant el nadó en perill de patir alguna de les cada vegada més comunes malalties del món modern, incloent autisme, èczema, asma, al·lèrgies i intoleràncies (1)(2)(3)(4)(5)(6).
Comentaris
Bé, fins aquí el capítol per avui. El tema continua parlant de com podem balancejar el sistema immune per tal de prevenir al màxim la resposta auto-immune quan no interessa (o sigui quan és causada per agents que no haurien de ser malignes, com els aliments o al·lergens en general) i explica els mecanismes dels sistemes Th1 i Th2, que regulen quin tipus de citoquines s’alliberen i què podem fer a nivell nutricional o de suplements per tal de regular el sistema cap a un balanç òptim. És bastant probable que porti una 2ª entrega amb aquesta informació ja que crec que és bastant crítica. (De moment un enllaç interessant aquí, en anglès).
Altres observacions: notar la preocupació del Dr Kharrazian per protegir la barrera de l’intestí, cerebral i pulmonar. En el blog ja ha sortit en moltes ocasions el tema del intestí permeable i com convé evitar-lo per tal de recuperar a salut a tots els nivells. Realment, va molt vinculat amb el post d’ahir, que tractava sobre la inflamació, generada precisament com a resposta inflamatoria deguda a les mateixes citoquines que participen en els processos que hem descrit avui. Per tant ja tenim vinculades obesitat, malalties cardiovasculars, diabetis, hipotiroïdisme, asma, artritis… totes com a malalties amb possible origen auto-immune.
Bonus: En un altre passatge del llibre, el Dr comenta:
All combined, it’s estimated 43 percent of Americans are genetically predisposed to celiac disease, and 81 percent are predisposed to gluten intolerance.
Casi ná.
Vinculant-ho amb d’altres experts: tot això és bastant consistent amb la visió del tema del Dr Kruse sobre la salut de l’intestí. La seva sèrie Brain-Gut Axis (l’eix entre l’intestí i el cervell) explica amb molt de detall (massa, probablement) els possibles mecanismes que l’afebleixen i com afecten a tot el conjunt de patologies descrites fins ara. Tots dos apunten a certs factors com a motius clau, com el gluten/cereals, àcids grassos trans i poli-insaturats oxidats i l’estrès físic i psicològic continu. El Dr Kruse va algo més enllà i analitza com l’estil de vida modern d’avui dia pot ser causant d’això també a través dels ritmes circadiaris i l’exposició a la energia electromagnètica no nativa (la que generen els aparatos i WiFi’s, vaja).
Més relacions. L’altre dia vaig sentir un podcast molt interessant del programa d’en Jimmy Moore amb en David Perlmutter, neuròleg autor del llibre “Grain Brain”. Molt interessant i bastant vinculat amb tot això i el tema de l’obesitat i la inflamació d’ahir. És probable que sigui el següent post del blog!