Fa dies que no escric una entrada relacionada amb l’esport. Ja que sé de bona tinta que gran part de vosaltres sou fondistes empedernits, avui canvio una mica i per això he triat un estudi que em va arribar ahir sobre quin impacte té l’estrès diari en l’entrenament i recuperació de corredors populars. Prometo que algun dia escriuré algo sobre les avantatges de l’esport i no dels seus inconvenients, però curiosament sempre em fan més impacte els estudis que alerten sobre els possibles perjudicis que de les avantatges. “Más vale prevenir que curar”, diuen! Com sé que alguns companys ja tenen la vista posada en la Marató de Barcelona, crec que la entrada arriba just a temps de prevenir 😉
L’estudi ha estat realitzat pel Laboratori de Recerca del Comportament de l’Immunologia del Centre Mèdic de la Universitat de Mississippi, i el seu propòsit ha estat determinar si els efectes inmunoregulatoris que comporta l’entrenament per a Marató poden estar afectats pels nivells d’estrès psicològic derivats d’altres factors externs.
L’entrenament per a Marató és esgotador, tant a nivell físic com psicològic. En aquest estudi s’ha supervisat 19 corredors maratonians populars que han completat diversos tests per a quantificar els nivells d’estrès als que han estat sotmesos durant la preparació. Els tests realitzats han estat tant psicològics com de marcadors del sistema immune, més exactament els següents:
- Escala d’estrès percebut (PSS) – exemple
- Inventari d’ítems sobre vulnerabilitat a l’estrès (STAI) – exemple
- Inventari de Preocupació de Pensilvania (PSWQ) – exemple
- Mesura de nivells de glòbuls blancs i citoquines (IFNy, IL4 i IL10) en plasma
… durant diversos instants del temps, concretament:
- 4 setmanes abans de la Marató
- 24-48h abans
- 1 setmana després
Els resultats? En el test PSS la puntuació obtinguda en l’instant abans de la prova va resultar ser inferior al moment inicial de l’experiment (4 setmanes abans) i es van mantenir reduïts igualment en el període de post-recuperació (1 setmana després). En comparació a la primera mesura, just abans de la prova es van poder mesurar canvis significants en diferents marcadors del sistema immune:
- Reducció de les relacions entre cèl·lules Th1/Th2, Tc1/Tc2, Tr1 i Th3
- Nivells desfavorables de la relació entre les citoquines IFNy/IL4
- Producció reduïda de IL10.
Què significa això, en cristià? Podeu donar una ullada al post que vaig posar fa uns dies sobre el ‘sistema immune for dummies‘ per a fer-vos una idea general. Grosso modo, el balanç Th1/Th2 del sistema immune regula la resposta de l’organisme a situacions ofenedores com paràsits o virus i reaccions al·lèrgiques. Les cèl·lules de tipus Th1 són bastant agressives en aquest aspecte i llencen diverses substàncies que inicien l’atac com l’interferó gamma (IFNy), les Th2 procuren balancejar aquesta resposta amb la producció de citoquines anti-inflamatòries IL4 i IL10. En realitat hi participen moltes coses més, però bueno, la idea general és que si aquest balanç del sistema immune es veu alterat som més susceptibles a sucumbir a virus, al·lèrgies o infeccions, o fins i tot a atacs auto-immunes.
Els nivells d’estrès percebut, ansietat i de preocupació dels atletes varen empitjorar bastant el balanç del sistema immune observat durant el període pre-competició. Nivells alts d’estrès percebut i de preocupació dels atletes van tenir efectes significatius en els nivells de cèl·lules T reguladores, producció de IL4 i del rati IFNy/IL4. L’estrès va tenir un impacte addicional en la producció de IL10. Els nivells d’ansietat van implicar també canvis significatius en els nivells de cèl·lules T reguladores així com Tr1 i Th3. Com a mínim, la majoria de paràmetres del sistema immune varen tornar als nivells mesurats a l’inici durant la última revisió 1 setmana més tard.
La conclusió dels experts és que els maratonians amb nivells més elevats d’estrès psicològic poden ser més susceptibles de risc d’alteracions del sistema immune que són freqüents durant períodes llargs d’entrenament físic exigent.
Bé, és bastant de sentit comú i res que ens pugui arribar a sorprendre massa, però en tot cas és un bon recordatori de que convé tenir en compte els nivells d’estrès als que estem sotmesos durant el dia a dia, especialment per la feina o factors socials/emocionals que ens puguin afectar igualment i, si cal, tenir-ho en compte dins la planificació. Això és important ja que molts de nosaltres optem per ‘treure endavant l’entrenament’ independentment de com ens sentim aquell dia i això pot anar a expenses del nostre sistema immune. Normalment ens sentim millor quan acabem fent l’entrenament des d’un punt de vista de complir amb el ‘deure’ que ens hem auto-imposat, però això no treu que puguem haver pagat una moneda biològica a canvi.
Total, que no està de més assegurar-nos que en períodes de càrrega important d’entrenament tinguem un entorn favorable i procurar aplicar estratègies que ens ajudin a sobreportar-ho millor.
Algunes idees: