Ahir em vaig topar amb aquest estudi publicat el 26 de març de 2013 a la revista científica Obesity, a Research Journal on el grup d’investigadors de la Societat Japonesa per a la Promoció de la Ciència entre els Joves Científics, liderat pel Dr. Ohkawara, revisen el tema de com afecta al metabolisme el nombre d’àpats al dia, quan la ingesta energètica total es manté igual.
He pensat que seria interessant aprofitar aquesta troballa ja que és un dels tòpics més discutits al voltant de la nutrició. Sembla que avui dia s’ha instaurat fortament la idea de que realitzar més menjars al llarg del dia però més petits té un efecte positiu sobre el metabolisme i que ajuda a mantenir estable el sucre en sang i, per tant, els nivells d’energia. Així apareixen les recomanacions de menjar alguna cosa cada 3 hores, usant petits snacks com fruita, fruits secs, etc. en el millor dels casos, perquè es clar, sempre hi haurà qui no tingui una bona opció entre mans i tiri d’alguna pasta de rebosteria, entrepà, etc.
El tema està en que no sembla clar que aquesta recomanació estigui realment suportada per la ciència (que és el que acostuma a importar a la comunitat científica) ni pel sentit comú o des d’un punt de vista evolutiu (que és el que m’interessa a mi).
Realitzar àpats freqüents podria tenir un impacte negatiu en l’oxidació de greixos (utilitzar el greix acumulat per a obtenir energia, o sigui ‘cremar greixos’ vaja) sobretot si són amb una proporció elevada de carbohidrats ja que la resposta hormonal que provoca (elevació d’insulina, supressió del glucagó, etc) fomenta l’acumulació de lípids, no pas la seva utilització. Sembla plausible pensar que, si estem constantment ingerint aliment, el cos no tingui cap necessitat d’utilitzar les seves reserves.
Bé, això és el que molts creuen, per això avui dia estem veient línies totalment diferents com el concepte del dejuni intermitent (IF o intermitent fasting en anglès) que ens diu que deixar passar un bon grapat d’hores entre ingesta e ingesta d’aliments no només no és perjudicial sino que, a més, ens ajuda a mobilitzar greixos i que, ben aplicat, s’ha verificat que comporta una millora en la majoria de biomarcadors que afecten el metabolisme, el control del pes i la salut cardiovascular.
L’estudi d’avui ens pot aportar algunes respostes sobre quina de les dues teories té les de guanyar. Els investigadors han provat, en un estudis a l’atzar, com afecta cadascun d’aquests patrons d’alimentació a un grup reduït de persones (7 homes i 8 dones) amb normo-pes (índex de massa corporal inferior a 25, o sigui presumptivament saludables). El tipus d’alimentació va estar una dieta iso-calòrica (o sigui amb les calories exactes que se suposa cal consumir per a mantenir el pes, ni pujar ni baixar) canviant el patró del nombre d’apets en dues ocasions, en un cas 3 àpats més copiosos i en l’altre 6 més petits.
Els objectius principals del estudi són:
- Determinar el nivell d’oxidació de lípids en un període de 24h en ambdós casos i veure si hi ha una diferencia significativa
- Mesurar el nivell de fam o sacietat percebut pels subjectes en cadascun dels casos
Conclusions
Resumint una mica, per anar per feina, les conclusions han estat que 3 o 6 menjars al dia, mentre respectin que la ingesta total d’aliment al final del dia sigui la mateixa, no sembla afectar significativament la despesa calòrica del metabolisme, el quocient de respiració ni l’oxidació de lípids dels subjectes estudiats.
En canvi, pel que fa a la sensació de gana reportada pels subjectes, la ingesta de 6 menjars petits en vers a 3 de més copiosos va deixar major sensació de fam als individus.
Els investigadors conclouen doncs, que tot i que tècnicament no hi ha una diferencia important des d’un punt de vista de ingesta i despesa calòrica durant el dia, i que ambdues estratègies podrien ser en principi vàlides per a regular el pes si s’apunta a una ingesta específica en funció dels objectius de cadascú, la sensació de fam percebuda pel fet de fer menjars més freqüents però menys copiosos podria representar una barrera per assolir la fita ja que cal lluitar contra un major desig de menjar.
Exactament diu:
En resum, si bé el consum de menjars més petites i freqüents sovint és recomanat com una forma de controlar el pes corporal, el present estudi suggereix que aquesta pràctica no té avantatges òbvies en termes dels seus efectes sobre el metabolisme i la gana, i pot, de fet, tenir efectes adverses sobre la fam i la sacietat.
El grup de recerca admet que l’estudi té algunes limitacions que caldria revisar en posteriors estudis, com per exemple haver-se basat només en subjectes metabòlicament sans, no tenir en compte ajustar els resultats tenint en compte la fase menstrual en el cas de les dones (ja que els canvis hormonals tenen un efecte marcat en el metabolisme), o la necessitat de veure què passa si es deixa als subjectes menjar ad líbitum (a voluntat) però limitant la ingesta a 3 o 6 vegades (postulen que el fet de que patissin més gana faria que acabessin menjant més, o sigui se sortirien de l’objectiu d’ingerir les calories objectiu i que, per tant, haurien guanyat pes), entre d’altres aspectes.
No entraré a valorar extensivament què penso jo sobre això, bàsicament perquè no tinc temps ara, però per mullar-me una mica, diré que tinc tendència a decantar-me per la idea de menys àpats al dia tot i que només crec que sigui un dels molts factors importants a tenir en compte.
