Fa temps que no publicava cap infogràfic (i mira que és senzill!). Aprofitant la perla del dia, m’ha vingut al cap una imatge molt il·lustrativa que vaig veure fa un temps pel que fa als continguts de mercuri i metilmercuri que poden contenir els diferents tipus de peix i marisc. En general, sembla que com més gran i més esperança de vida tenen les espècies marines, més acumulació poden presentar d’aquests metalls pesats -i potencialment tòxics-.
La d’avui no és la imatge que vaig trobar en el seu moment (de fet, és aquesta) però és que he aprofitat per mirar si hi havia alguna de similar en català o castellà, i resulta que si, i he pensat que seria més intel·ligible per a la majoria de gent. Més o menys, ve a dir el mateix, tot i que l’altra és algo més complerta i inclou la quantitat d’omega 3 (DHA i EPA).
Coses que cal considerar:
- La dosi màxima considerada com a “segura” és de 1.3 µg/kg (micrograms per quilogram de pes corporal del consumidor), rebaixada fa poc dels anteriors 1.6, i segurament susceptible a seguir rebaixant a mesura que augmenta la preocupació pels metalls tòxics i l’impacte en l’organisme
- Que els nivells de mercuri actuals en el peix i marisc que podem obtenir de la indústria alimentaria sigui preocupant és subjecte de debat i no hi ha una posició molt clara al respecte, tot i que s’observa certa inclinació a pensar que efectivament és un problema. Hi ha estudis que han detectat nivells superiors als recomanats com a segurs i experts que expliquen que no cal que ens en preocupem massa, que moderem la quantitat i rotem les fonts.
- Els peixos grans com el tauró, el peix espasa i la tonyina no són inherentment dolents. De fet, irònicament, són molt nutritius. Però en aquest cas, els jutgem per la seva capacitat de retenir altes quantitats de mercuri, que els fan potencialment perillosos en aquest aspecte. En condicions ideals, en un entorn poc contaminat, això no hauria de representar un problema. La gran pregunta és fins a quin punt dista l’entorn actual, molt o poc, de lo ideal.
- Els peixos i crustacis petits semblen la millor opció i val a dir que ostres i sardines son altament nutritius, grans fonts de iode, zinc, omega 3 i vitamina D -entre d’altres- cofactors essencials pel bon funcionament de l’organisme. A més, en el cas de les sardines son força barates i típiques de la dieta mediterrània! Un plus 😉
