Fa uns pocs dies vaig posar una perla sobre l’IGF-1 com intuint (o fins i tot viatjant al futur, si obrim la ment a les possibilitats que ens ofereix la física quàntica) la rellevància que pot jugar des d’un punt de vista de longevitat i qüestionant el rol dels lactis a la dieta, deixant el dubte una mica a l’aire. Realment, una decisió prudent ja que com podreu comprovar, algunes d’aquestes coses són encara desconegudes fins i tot per a la comunitat científica. Bé, fins avui!
Això és el que es podria deduir de la noticia publicada recentment i que està voltant per tots els medis de comunicació i envaint les xarxes socials, titulada “la carn i els lactis podrien ser tant perjudicials com el tabac“. De fet, així és com ha escollit titular-ho la premsa ja que la publicació científica, que podem trobar a l’últim número publicat de la revista Cell porta un nom sensiblement menys comercial:
Low Protein Intake Is Associated with a Major Reduction in IGF-1, Cancer, and Overall Mortality in the 65 and Younger but Not Older Population
Tampoc sona massa esperançador per això, no? Realment, les conclusions que treu l’equip d’investigadors suporten força el titular escollit pels medis. Extret del resum del propi estudi:
- Un alt consum de proteïna està vinculat a un major risc de patir càncer, diabetis i mortalitat en general
- Alts nivells de IGF-1 incrementen la relació entre mortalitat i alts nivells de proteïna
- Consum més elevat de proteïna podria resultar protector per a la gent gran
- Les proteïnes d’origen vegetal estan associades a un menor risc de mortalitat que les d’origen animal
El resum general de l’estudi resa de la següent manera:
Els ratolins i els humans amb deficiències del receptor de la hormona del creixement/IGF-1 mostren majors reduccions en malalties relacionades amb l’edat. Degut a que la restricció de proteïna redueix l’activitat de GHR-IGF-1, hem examinat els enllaços entre el consum de proteïna i la mortalitat. Els participants d’edats compreses entre els 50 i 65 anys que afirmen haver mantingut una dieta elevada en proteïna han tingut un increment del 75% en mortalitat per causa general i 4 vegades més probabilitat de morir de càncer durant els següents 18 anys.
Aquestes associacions desapareixen o són atenuades si les proteïnes de la dieta són d’origen vegetal. Contràriament, alts nivells de proteïna han estat associats a major esperança de vida en els participants majors de 65 anys, però en canvi en tot el rang d’edats s’ha observat 5 vegades més de morir per causes derivades de la diabetis. Els estudis en ratolins confirmen l’efecte que tenen d’alts nivells de proteïna i de la senyalització de GHR-IGF-1 en la incidència i progressió del càncer de mama i de melanoma, però també els efectes adversos d’una dieta baixa en proteïna en els ancians.
Aquests resultats suggereixen que uns nivells de consum baix de proteïna durant l’etapa intermitja de la vida seguit per un increment cap a una dieta moderada a alta en proteïna en els adults (majors de 65 anys) podrien optimitzar la salut i la longevitat.
Vist així, tampoc sona tant dramàtic. No?
Reflexions
Em passen moltes –moltes– coses pel cap, fruit de llegir no només aquest estudi sinó també les reaccions que està causant en els medis i als ulls de la població. Moltes d’elles, desgraciadament, no sabria ni exactament com expressar-les amb paraules, degut a que ja són prou abstractes al meu cap com per a poder plasmar-les aquí.
De fet, el primer que em plantejo es el gran desconeixement que tinc encara en la matèria i la meva incapacitat per a extraure ‘la clau’ que amaga la troballa de l’equip d’investigadors. Suposo que això tampoc és quelcom que em pugui retraure doncs no és tasca fàcil. La qual cosa em porta a pensar en el següent: com vincula tot això amb el que porto recercant fins a dia d’avui?
El context importa
En relació a això, he dir que -malauradament per nosaltres- no és una notícia que em sobti massa, o que com a mínim trenqui tots els esquemes del que pogués creure fins avui. El fet que publiqués la perla del dia sobre l’IGF-1 ja deixa entreveure que mantinc els meus dubtes sobre els beneficis o perjudicis d’una dieta elevada en proteïna i del seu orígen.
L’estudi ja fa una revisió d’anteriors estudis on queda plasmat que la evidència és mixta i que depenent del context pot ser favorable o desfavorable. Bingo! Context, context… és una paraula que cada dia m’agrada més i que domina la meva manera de pensar i d’intentar comprendre “la realitat” (si és que existeix una realitat com a tal). El context importa.
Vinculat a la idea del context: hem vist ja en anteriors entrades que el nostre destí no ve únicament dictat per la nostra genètica sinó que la epigenètica en té un rol decisiu. Podeu donar una ullada a la sèrie de genètica i epigenètica del blog, doncs ajuda a assentar part de la base que ens pot fer re-capacitar sobre el tema que ens ocupa.
La homeostàsi de la cèl·lula i les diferents necessitats en les etapes de la vida
Un altre tema que crec que és crític i encara no s’ha tocat massa però que estic segur que -també seguint certa mena de premonició- té quelcom a dir, és el de la biologia, la bioquímica, el metabolisme de la cèl·lula i tot el que té a veure amb el seu funcionament. De fet, aquest dies està dominant part de la temàtica del blog, i és que realment és crític. És un dels motius pels quals estic intentant portar els apunts de les assignatures al blog. Necessitem una base per intentar veure com tot això encaixa, i de fet al tema 5 ja estem començat a veure coses que crec juguen un rol important. Per exemple del del plegament i desplegament de proteïnes a la cèl·lula.
Si lliguem caps, sabem que els factors de l’entorn (epigenètica) poden influir els mecanismes de plegament i desplegament de les proteïnes i de l’ARN per a metilar o acetilar els gens de manera que el nostre destí canvi. Això seria un mecanisme primordial, evolutiu, per a permetre la ràpida adaptació al canvi. El canvi d’edat, de fet, ja és en si un canvi vinculat amb el nostre entorn així com amb les nostres necessitats. Les hormones, un dels temes iniciants del blog, de fet, podrien ser en part un reflex de com el nostre organisme ha de “migrar” cap a un estat o altre a mesura que avancem en edat.
Té sentit, de fet, que els lactis i les proteïnes animals juguin un rol essencial durant l’etapa de creixement ja que és qual l’organisme té majors necessitats de desenvolupament (súper accelerades, penseu en la gran quantitat de massa hem de mantenir i evolucionar, quantes milers de trilions de cèl·lules a renovar a casa instant!). Per què la natura ens ha donat la llet com a resposta per a resoldre la nutrició de l’infant durant els primers anys de vida? Aquí tenim una evidencia bastant aplastant, penso.
Requeriments i qualitat, després de tot?
Però quan arribem a certa edat en que ja hem assolit el creixement total del cos i -se suposa- hem complert amb la nostra missió de reproduir-nos i traspassar els gens cap a la pròxima generació, que seguirà aquesta apassionant roda que és l’experiment de la evolució i de l’univers, és quan probablement les nostres necessitats de macronutrients es veuen dràsticament reduïdes. Aquest és probablement un dels punts en que està fallant la societat, crec que no és controvertit i força “de calaix”.
En la societat de consum d’avui dia ingerim grans quantitats de menjar, amb un balanç de macronutrients elevat durant tot l’any pel que fa als 3 tipus bàsics -proteïnes, carbohidrats i lípids- Tot i que no m’agradaria caure en un punt de vista massa reduccionista de macronutrients aïllats, si que crec que podem extraure’n idees interessants. Això lliga força bé amb la idea de anabolisme: una dieta rica en nutrients durant períodes prolongats dóna un marc ideal per al creixement cel·lular. En certs contexts això pot ser bo, i en d’altres pot ser dolent. En el de la longevitat, que ens ocupa ara mateix, potser no ho sigui en uns quants d’ells, especialment durant aquesta etapa de la vida adulta.
El problema és que, probablement, no sigui algo inherent només a la proteïna animal. És probable que un increment de tots els tipus de nutrients tinguin un efecte bastant similar en un context com el dels subjectes de l’estudi. Fa dies que vaig encetar un post que encara no he pogut acabat perquè porta feina, però donada la oportunitat del moment, em veig obligat a fer un spoiler. En aquest vídeo titulat ‘Why We All Don’t Get Cancer” sobre la última recerca contra el càncer del Memorial Sloan Kettering Cancer Center, en Craig B. Thompson ens explica que segons les seves troballes:
Els greixos de la dieta tenen un efecte moderat sobre la progressió del càncer, les proteïnes “mig mig”… i els carbohidrats, el que més.
Sense ànims d’entrar en una típica guerra sobre si la culpa de tot són els sucres, els greixos saturats o -tal i com ara sembla tot tornar a apuntar de nou- la proteïna animal, això ens fa veure que no tot està tant clar quan hi ha tanta incertesa i que potser és… un cúmul de tot plegat? per què dietes baixes en carbohidrats (LCHF) però també veganes tenen ambdues tant d’èxit per a coses com el control de pes o revertir certes malalties degeneratives? No serà potser, aquesta “falta de algo” que resulta en un catabolisme final i que no suporta el creixement accelerat –descontrolat– dels trilions de cèl·lules de l’organisme? Això ens lligaria força bé amb la reducció d’IGF-1 observada en aquest cas particular de l’estudi, però que es podria donar en altres situacions i podria ser ideal o no, en funció del context.
D’altra banda, tenint en compte que les dades surten del NHANES, un estudi realitzat sobre la població d’Estats Units, que no és que en general gaudeixi de la millor de les nutricions… em fa plantejar fins a quin punt el rol de les proporcions de macronutrients és determinant en aquest aspecte. També caldria tenir en compte aspectes subtils i que poden donar lloc a confusió, difícils de controlar, com per exemple que la gent que consumeix més carn també sol estar associada a comportaments menys saludables, estadísticament, i que moltes de les fonts d’aliment d’origen animal son de molt mala qualitat, sobretot quan formen part d’aliments processats (veure carn de pastura vs embutit edulterat) o de la ramaderia intensiva, que utilitza hormones, antibiòtics, etc.
Tornant a l’estudi. El fet que durant la tercera edat un increment de proteïna a la dieta -que estimuli l’GHR i l’IFG-1- correlacioni amb major esperança de vida sembla tenir sentit també ja que, en aquest cas, tornem a un estat de creixement… però negatiu! O sigui de de-creixement. Algo així com que estem donant pas a la fi dels nostres dies i la tendència natural és a desaparèixer. Trist si hi pensem, però natural… i necessari.
I tot i que des d’un punt de vista evolutiu a aquestes alçades ja no fem cap falta -i potser nosa- el nostre gran cervell humà, que ha arribat tant lluny en matèria de consciència i de percepció del seu propi interès per la supervivència- ha desenvolupat estratègies per a continuar existint, per evitar aquest declivi natural (i que, altra vegada, podem mesurar en forma d’hormones). Coses com la medicina, la pròpia ciència de la nutrició, etc. I en aquest sentit, un increment planificat de la ingesta de proteïna que reverteixi aquest declivi sembla tenir força sentit per a prolongar la vida, si hem sigut capaços d’arribar fins aquí! De fet, la teràpia de reemplaçament hormonal que alguns metges apliquen avui dia per a millorar la qualitat i esperança de vida té bastant a veure amb això penso.
L’entorn ha canviat prou com per a jugar-nos una mala passada?
I això de ‘si hem sigut capaços d’arribar fins aquí’ crec que també amaga coses. De nou, caldria lligar el vist fins ara –genètica, epigenètica, biologia, bioquímica i nutrició– amb altres factors que puguin alterar el procés per tal d’arribar al resultat observat per l’estudi. Alguns conceptes ‘amics’ als que podríem recórrer podrien ser el potencial d’oxidació-reducció (redox), la longitud dels telòmers i l’alteració del medi.
Penso des d’un punt de vista d’alteració de la font d’aliment que ens fiquem al cos, de com entenem la vida, de l’estrés, de la pol·lució, de l’aigua que ingerim, de l’impacte de la tecnologia i de l’entorn en general.
Podem tornar de nou a la cèl·lula: que ens fa pensar que el que aprenem dels llibres de bioquímica es compleix sempre de manera exacta i que una alteració del medi no podria canviar les regles del joc? L’aigua és el medi indispensable per la vida però la seva estructura encara guarda molts secrets i és plausible pensar que canvis en el medi puguin tenir el seu impacte, sobretot quan les forces que hi apliquen canvien també respecte les condicions de les que venim.
Conclusions
Després de tota aquesta paranoia -prometo que no m’he fumat res!- us deixo amb el següent missatge, totalment a nivell personal, i potser una mica desesperançador.
Crec que és bastant probable que l’estudi ens estigui donant un consell savi, doncs en l’entorn i estil de vida que hem escollit, la nostra capacitat per a compensar l’estrès oxidatiu resultant es veu sobrepassada. En aquest context, alimentar l’organisme en excés pot resultar mala idea ja que la diferenciació cel·lular -l’anabolisme- en general, pot acabar produint material defectuós. Això és el que proposen algunes investigadors pel que fa al càncer i un dels possibles motius pels quals la restricció calòrica i les dietes cetogèniques estiguin sent tant recercades com a teràpies “alternatives”. Ho dic entre comentes perquè, pot ser que correlacionin molt bé amb el que realment hauríem d’estar menjant a certa edat, en comptes de plantejar-se com una estratègia alternativa?
Crec que hi ha certa esperança: en el marc d’una nutrició ajustada, intentant mantenir una ingesta sensata, i minimitzant els altres factors decisius com l’estrès, l’exposició a un entorn altament alterat o la pèrdua de sincronia amb els ritmes naturals del dia i de les estacions, i aplicant algunes altres estratègies (think biohacking) potser podem seguir gaudint de la nostra proteïna animal amb garanties de poder-ho explicar als néts. Si és que n’arribem a tenir!
Nota: La imatge de la portada de la notícia que he escollit és una cèl·lula borratxa precisament per aquesta idea que tinc de que pot ser que part dels efectes observats vinguin donats pel mal funcionament cel·lular.
