El post d’avui segueix la línia friki. Està inspirat en una idea que em passava ahir pel cap mentre passejava pel carrer. Com veureu, la meva imaginació pot expandir-se fins a límits insospitats 🙂
Tot i així, crec que no s’allunya gens de la realitat. Com de costum, deixaré alguns enllaços a estudis pels amants de l’evidència científica. Sigui com sigui, l’he creat perquè me n’adono que algunes de les notícies i entrades en general que penjo són força denses. Amb les imatges de ‘Sabies que‘ crec que he trobat una via més senzilla d’introduir conceptes de manera més amena, però falta potser una secció on doni “rienda suelta” a algunes idees que em volten pel cap, que serien difícils d’explicar amb paraules.
La idea d’avui és fer una d’aquestes entrades, que dona peu a una categoria més o menys nova, ja que fins ara he preferit cenyir-me a traduir continguts de fonts amb més credibilitat que la meva. Serà que m’estic envalentint amb el blog. Som-hi!
El mitocondri és la central d’energia del organisme
Si heu vist l’última imatge del ‘Sabies que‘ d’avui, tindreu una lleugera idea de què és el metabolisme, i que té lloc gràcies a l’activitat dels trilions de cèl·lules de l’organisme. Realment, la unitat que permet això en les cèl·lules eucariotes és el mitocondri, uns petits orgànuls continguts dins aquestes cèl·lules. Per ara no cal saber gran cosa més, per al post d’avui podem fer la següent abstracció: Els mitocondris són com les centrals energètiques de l’organisme. El perquè és complicat, però la idea és que als mitocondris es genera una molècula anomenada ATP, que és “la moneda” energètica del nostre organisme, vindria a ser “el combustible del nostre vehicle”.
La creació d’ATP té lloc gràcies a un procés bastant complicat en el que, com podreu imaginar, intervenen les molècules que obtenim de la degradació dels macronutrients de la dieta, entre d’altres, a través de processos metabòlics de l’organisme, que poden tenir lloc gràcies a la respiració (oxigen) i el medi aquós. Si us voleu gratar el cap una estona, fa un temps vaig fer una entrada sobre l’ATP amb uns vídeos molt guais, però espero tornar-ne a parlar amb més calma, quan tradueixi els apunts que queden de biologia i bioquímica.
Per a la següent imatge m’he inspirat en un clàssic dels videojocs per a ordinador dels 90: el Sim City! En aquest joc de simulació, la missió era construir una ciutat. Per a construir-la, un dels primers passos que calia fer era afegir una central elèctrica sobre la qual la població pogués obtenir energia, naturalment. Vaja, com a la vida real, però el marc del joc em sembla interessant perquè ens permet súper-simplificar algunes coses, si hi heu jugat, tindreu una idea molt clara al cap ara mateix! Sinó, bé, s’entén igualment 🙂
El mitocondri resulta danyat en un entorn hostil
Igual que passa en el Sim City (i a la vida real) les “centrals” degraden amb el temps. En el cas dels mitocondris, es postula diversos factors, entre els quals el que més us sonarà és el tant famós estrés oxidatiu, un procés natural però que en excés, dóna un imbalanç del que es coneix com radicals lliures, i que està tant de moda intentar lluitar amb els “antioxidats” dels suposats aliments funcionals o suplements nutricionals. Altres coses com l’alteració de la membrana o defectes en el procés de plegament i desplegament de les proteïnes que se sintetitzen al mitocondri poden també donar lloc a un mal funcionament de la cèl·lula. Això està íntimament vinculat a multitud de malalties degeneratives (dirigit a qui ja sap: llegeix això i NO ET FACI MANDRA TRADUÏR-HO, i assimilar-ho).
Ok, la idea és que no només el nostre destí genètic, sino també el que fem a la nostra vida determina el destí dels trilions de mitocondris que energitzen el nostre organisme (tornem a la epigenètica). La cèl·lula té mecanismes per a contrarestar aquest estrès oxidatiu (i aquí entra un tema molt interessant del qual potser heu sentit coses com el rol del glutatió com a potent antioxidant, etc) però, com tot, si la ofensa és molt superior a la capacitat de recuperació, és quan les coses es comencen a posar xungues (atletes molt competitius i que encadeneu infinitat d’entrenaments de qualitat, pareu especial atenció amb això!).
I aquí tenim un tema una mica controvertit, ja que recentment s’ha qüestionat bastant el tema dels antioxidants, ja que els resultats observats en la seva aplicació son mixtes. Es postula que en part, el procés d’oxidació no sigui tant el causant de tots els mals sinó, com comentàvem, com té lloc aquest procés i el que n’esdevé. Podeu veure què en pensa James Watson, descobridor de l’estructura de l’ADN i guanyador per aquest mèrit del Premi Nobel de Medicina l’any 1962, en aquesta recent notícia.
Què tenim doncs, súper simplificant una mica? En un marc ideal, mitocondris que generen “energia neta” i que degraden molt lentament amb l’envelliment natural, mentre que en l’altre, mitocondris que generen “contaminació”, que ens precipitarien cap a un envelliment cel·lular accelerat. Podem fer un símil amb la següent imatge: que creieu que genera més contaminants, una energia renovable com la solar o una no renovable com la derivada del petroli? Imaginar ara com afecta la producció d’energia de les cèl·lules al nostre medi intern.
I si multipliquem pels trilions de cèl·lules del cos?
Què decanta la balança cap al mal funcionament?
A part del sobre-entrenament que comentava abans, coses com…
- el tabac
- l’alcohol
- una mala dieta
- l’estrès de la vida contemporània
- el poc descans per la nit
- els torns de treball canviats
- l’exposició a llum artificial quan no toca
- la contaminació de l’entorn on vivim
… entre d’altres, totes han estat vinculades en diverses ocasions amb alts nivells d’estrès oxidatiu, que afectarien a les nostres “centrals elèctriques” fent que “la seva necessitat de manteniment” es dispari i que, a la llarga, degradin en excés.
Apagón!
Quan la degradació comença a ser massa important és quan tot comença a fallar, fins que en el pitjor dels casos, la ciutat es pot quedar sense energia! El procés és degeneratiu i lent, amb la qual cosa la falla no sempre és general. De vegades la ciutat funciona a “trompicons”, però va subsistint. A nivell general, molts ho experimentem com una sensació d’esgotament prolongada, falta d’energia, necessitat d’un cafè de bon matí per a rendir correctament, etc. Normalment si li expliques al metge de capçalera, et dirà que et fas gran. Algo normal, segurament, però el ritme d’envelliment cel·lular podria estar altament accelerat en els nostres dies. Al cap i a la fi, l’estrès oxidatiu ha estat directament vinculat amb l’envelliment precoç, i moltes altres problemàtiques.
A nivell més greu comencem a trobar la síndrome metabòlica, fatiga crònica, hipotiroïdisme, la pèrdua de capacitat cognitiva, malaltia cardiovascular, el càncer… fins i tot la mort súbdita, que últimament es veu tant sovint en curses populars, podria tenir quelcom a veure amb una desconnexió “en calent” de la nostra bateria principal. Que passa si a l’ordinador portàtil li treus la corrent quan la bateria ja fa anys que no funciona? S’apaga sense avisar. BOOM!
En resum
Doncs això, després de mostrar-vos gràficament les idees que em voltaven ahir pel cap, la idea de tot plegat seria que mantenir l’òptim funcionament dels trilions de cèl·lules de l’organisme segurament sigui l’aposta més segura si volem durar “més de quatre tele diaris”. De fet, per sort algunes persones ja estan bastant ficades en aquesta idea, i estan desenvolupant protocols enfocats a canviar la medicina tradicional cap a aquest enfoc, com per exemple en aquesta guia sobre nutrició i medicina de la mitocòndria.
La idea és que en un futur, el metge ens expliqui què hem de fer per preservar el funcionament òptim de l’organisme, més enllà de recomanar més exercici i menjar menys i prendre pastilles pel que això no pugui solucionar 🙂
Què podem fer per a optimitzar les nostres piles, de mentrestant? Doncs segurament moltes coses. Com dèiem, l’activitat física -en la seva justa mesura, pensar en adaptació-, se sap que ajuda a generar nous mitocondris i sembla també que podria ajudar a mantenir funcionant correctament els mecanismes de síntesi de proteïnes a partir de l’ADN, que comentàvem unes línies més a dalt. Els mecanismes realment són complexes, ens podem quedar amb aquesta idea. La recerca que tenim fins ara és força abundant en aquest aspecte. Algú ho dubta?
La bona alimentació, naturalment, també jugaria un paper important. La missió del blog és mantenir-vos al dia pel que fa principalment a aquests dos aspectes, ja que semblen els que són més fàcils de controlar, i segurament sobre els que sabem més avui per avui. Tot i així, és probable que aquests dos només juguin al voltant d’un 50% (i aquí estic especulant totalment) en vers a altres temes que hem anat veient moooolt per sobre perquè son deeensos.
L’altre 50% podria estar format per aspectes crítics del ‘puzzle’ com l’aigua, la llum, l’electromagnetisme i com tot això interacciona més enllà del nivell molecular. Buf, em fa mal el cap ja. En moments com aquests em decepciona tenir una capacitat de comprensió tant limitada i massa poc temps al meu abast com per a superar aquesta limitació. Però tinc una missió! Mica en mica, espero veure com tot connecta.
De moment, el més que puc fer es deixar-vos aquesta súper-simplificació a escala 1:10000000 de la realitat 🙂
