Reflexions
Avui és un d’aquells dies que no puc dir que hagi fet res productiu. Com a mínim, no des del punt de vista habitual del que la societat on vivim percep com a “productiu”.
…
- No he generat diners
- No he entrenat
- No he pogut fer la feina que tenia prevista de la universitat
- No he fet res del projecte iMProve
- … i així podríem anar citant coses de les que “hauria d’haver fet” i que no he fet.
Encara queda una hora per acabar el dia i suposo que podria fer alguna cosa per salvar-lo mínimament, en aquest aspecte. Però, com no se’m dóna particularment bé fer el que s’espera que faci, finalment he preferit plasmar en un post una idea ràpida sobre la que estava meditant aquesta tarda. De fet, és una que ja fa dies que em ronda pel cap, però avui s’ha configurat de tal manera en la meva ment que he visualitzat com la podria portar al blog.
De que va això? Ok, permeteu-me que us presenti… un peix dins d’una peixera 🙂
Hola, sóc un peix dins una peixera, tens el cap així com una mica rodó, no?
M’he begut l’enteniment? O potser l’aigua de la peixera, en aquest cas? No ho sé. Això també depèn de la vostra percepció de la realitat. Si us dic que me l’he beguda i no és veritat, però us ho creieu, en certa manera podríeu assumir com a vostra una realitat que no ho és com a tal. Això té a veure amb un comentari que fa Stephen Hawking a un dels seus llibres més recents, i que em vaig començar a llegir l’altre dia, titulat ‘El Gran Diseño‘. També està en català, però jo em vaig comprar el castellà bàsicament perquè era 6 euros més barat i m’estimo la llengua, fins a cert punt.
El tema és que en el primer capítol, suposo que per a preparar-nos per a tota la “pàjara” mental que vindrà després sobre infinits univers alternatius i N dimensions, Hawking intenta fer-nos reflexionar sobre què és la realitat. I per a fer-ho, ens explica una anècdota curiosa -que assumiré que és certa- de que l’ajuntament de la ciutat de Monza (Itàlia) va prohibir l’ús de peixeres rodones perquè afirmava que això distorsionava la visió del món dels peixos i que els afectava negativament. Una noticia del tot curiosa, no?
Hawking es pregunta: si el peix no ha viscut mai una realitat diferent, podria arribar a imaginar que certament, el món és com la peixera li presenta? Podria ser que nosaltres visquem en una realitat distorsionada de la que tampoc en som conscients, de la mateixa manera?
El fet que la nostra visió sigui diferent a la dels peixos, junt amb la nostra capacitat per a raonar, i de la consciència particular que hem desenvolupat i que ens fa percebre al ser humà com allò més únic de la creació de l’univers, ens podria empènyer a assumir que la nostra realitat és la que realment “compta”. Però… podem estar realment segurs que així és?
Si la vostra reacció és que nosaltres tenim fins i tot lleis de la física que ens fan pensar que efectivament la realitat és com és, ja que prediuen bastant bé el comportament de les coses, Hawking ens justifica que, segurament, els peixos també podrien desenvolupar principis que prediguin els fenomens físics de la seva realitat distorsionada. De fet, nosaltres mateixos vàrem confiar en èpoques passades en descripcions de la realitat de l’univers que avui dia hem descartat i substituït per d’altres aparentment més vàlides i que descriuen millor els fenomens de la física, però que sovint són menys evidents als nostres ulls.
Ptolomeu va descriure cap a l’any 150 DC el model d’univers ptolomaic, on la terra és el centre de l’univers. No va ser fins 1543 aproximadament que Copèrnic va descriure una idea radicalment diferent e inconvenient per a alguns de que en realitat l’univers estava en repòs, el Sol era el seu centre i els planetes giraven al seu voltant. I aquesta és també una idea desfasada ja que avui per avui, la teoria més acceptada és que l’univers no està en repòs sinó en expansió.
De manera similar, Einstein va trencar amb la idea de Isaac Newton de que la gravetat era una força instantània quan es va adonar que el seu plantejament no es complia en certs casos molt extrems de les lleis que regeixen l’univers tal i com les coneixien llavors. Així va concebre la Teoria General de la Relativitat que diu que l’espai i el temps estan íntimament lligats, que la presència d’un cos els deforma, que aquesta deformació és el que causa l’atracció i que la visió d’aquest fenomen és relativa a la velocitat i la massa de l’observador.
Cal notar, per cert, que la majoria d’idees que han trencat amb les barreres del coneixement humà i ens han permès arribar més lluny en la comprensió de l’origen de la vida i del “tot”, no han sortit de l’anàlisi d’RCTs ni necessàriament de persones amb unes credencials impecables. Varen emergir com a idees fascinants de ments inquietes. És quelcom que s’ha perdut avui dia? Què passa quan anuncies al Twitter una idea que no agrada i que va contra el dogma que la majoria assumeix com a cert? És una sort que el passat no funcionés com el present, doncs sinó, potser encara pensaríem que la terra és plana.
Què té a veure tot això amb la nutrició? Bé, hi ha certes coses sobre les que estic indagant que crec que requereixen arribar fins a aquests nivells d’abstracció per a poder comprendre millor el que ens optimitza a nivell nutricional i de l’entorn on ens movem.
Vincula bastant bé amb altres preguntes sobre… què origina la vida? Ens ajudaria comprendre això en formular noves idees sobre la nutrició que vagin més enllà simplement de si la dieta ideal es una baixa o alta en carbohidrats, o en proteïna, o lliure de sucres simples i colesterol, o no?
Pot ser que les lleis de la física que regeixen l’univers que coneixem supeditin les bases de la bioquímica dels llibres, que és el nivell actual més baix al que arribem en matèria de nutrició?
Pot l’electromagnetisme alterar la funció de la cèl·lula? Alterar l’expressió dels gens per mecanismes epigenètics?
És la microbiota intestinal tot un univers en sí mateix que comunica amb el nostre? Estan el seu destí i el nostre íntimament lligats?
Afecta una ronda d’antibiòtics la nostra flora de manera similar a com a nosaltres ens afectaria un huracà o un Tsunami? I com afecta això, a la vegada, als nivells superiors e inferiors d’organització de la matèria?
Tot té un orígen, o això pensem, però hi ha múltiples teories sobre com s’origina la vida, sense resposta clara avui dia, i amb noves hipòtesis emergint… Fins on hem pogut observar fins ara, hem establert que la nostra versió de l’univers tal i com el percebem s’origina en el Big Bang. Estem doncs, tots connectats en l’espai-temps?
A data d’avui, no tinc suficient base científic com per a intentar explicar i justificar algunes de les coses que estic recercant (des de la comoditat de la meva habitació) pel que fa a algunes d’aquestes idees, però sí que puc deixar entreveure quelcom amb aquesta entrada de reflexions personals. En tot cas, deixo la reflexió de Hawking aquí:
¿Podem realment estar convençuts de que el que percebem com a realitat… és real? O, com a mínim, és la única interpretació de la realitat?
I… anant més enllà de les cabòries d’en Hawking, avui m’ha passat pel cap una altra idea que té a veure amb els peixos domèstics. De petit, com molts nens, també vaig tenir peixos. Un d’ells, el primer, se’ns va morir en pocs dies. Quan va passar, em vaig preguntar què hauria passat. Aparentment tenia el que necessitava: aigua i menjar, però tot i així, no va durar dos telediaris. Per què?
Bé, no vaig tardar massa a esbrinar que, a més, era indispensable que l’aigua estigués ben oxigenada. Que a mi em doni la sensació que el peix respira perquè veig que mou les brànquies no significa que realment estigui obtenint l’oxigen que necessita per a la vida. Sembla bastant evident, però durant un instant, en la meva innocent infància, aquest coneixement em va escapar i, en conseqüència, la meva percepció del que era el necessari per a la vida d’un peix dins una peixera… era incompleta.
Si ara traspassem aquesta idea a l’ésser humà… podem afirmar categòricament que una bona alimentació, una correcta hidratació, uns hàbits saludables i fer exercici regular és la fórmula màgica que ens donarà la majoria de números per a guanyar la loteria d’una vida plena, llarga i sense malalties degeneratives fins al final dels nostres dies? Basat en com s’està configurant la realitat del món modern, i dels esforços fallits en l’empresa, la meva “percepció” és que… potser no. Pot ser que hi hagi forces de les que no som conscients i que juguen un paper crític en la nutrició i la salut?
I aquí ho deixo 🙂
