Fisiopatologia – Inflamació i síndrome febril

És aquella que ocorre de forma immediata a l’agressió produïda per un agent lesiu, com poden ser microorganismes o altres substàncies estranyes. Es produeix acumulació dels leucòcits extravessats ​​en el focus de la lesió i una important resposta vascular amb vasodilatació, augment del flux i la permeabilitat vascular.

Components de la inflamació aguda:

• Canvis vasculars
  En primer lloc es produeix una vasoconstricció vascular, que dura pocs segons i dóna lloc a una vasodilatació amb augment del flux dels capil·lars i l’activació de capil·lars que no eren funcionals abans de l’agressió. Aquests canvis produiran un augment de la permeabilitat capil·lar que donarà lloc a una hiperèmia. L’extravasació donarà lloc a un augment de la viscositat sanguínia amb disminució del flux sanguini que produirà un fenomen anomenat estasis.

• Canvis cel·lulars
  Els leucòcits s’activen, principalment els neutròfils (polimorfonuclears) i monòcits, que s’adhereixen a l’endoteli vascular per mitjà de molècules d’adhesió per, a continuació, migrar des del endoteli vascular al teixit on s’ha produït la lesió (quimiotaxis), de tal manera que poden eliminar els microorganismes i les cèl·lules mortes per fagocitosi, i a continuació destruir els lisosomes.

La inflamació aguda es pot resoldre reparant completament el teixit infectat, o bé pot evolucionar cap a una inflamació crònica o produir-se una destrucció àmplia del teixit infectat quedant una cicatriu residual com a conseqüència del procés infecciós.

Les causes o estímuls més comuns d’inflamació aguda són: 

• Agents físics
  Fred, calor, radiacions, traumatismes
• Infeccions
  Bacterianes, víriques, parasitàries i fúngiques
• Agents químics
  Àlcalis, àcids
• Reaccions d’hipersensibilitat
• Necrosi tissular
  Com la isquèmia que produeix l’infart de miocardi.
• Cossos estranys
  Estelles, sutures, vidres …

En aquest cas la reacció de l’organisme cap a l’agent agressor és persistent i prolongada en el temps. Té menor resposta vascular que la inflamació aguda i, a més, hi ha dificultat per eliminar l’agent causant amb una resposta immunitària deficient. Persisteixen al mateix temps la inflamació activa, la lesió tissular i l’intent de cicatrització o reparació.

Les causes més freqüents d’inflamació crònica són:        

• Reaccions auto-immunes
  Com la malaltia de Crohn.

• Infeccions persistents
  Com la sífilis.

• Cossos estranys
  Com las sutures quirúrgiques

Síndrome febril

La febre es produeix quan l’elevació de la temperatura corporal està per sobre de les variacions diàries de temperatura (cicle circadiari) com a conseqüència de canvis ocorreguts en el centre termoregulador de l’organisme que es localitza a la regió anterior de l’hipotàlem.

Aprèn més…
Amb els apunts de primer curs sobre anatomia del sistema nerviós central i l’hipotàlem

Aquest centre s’encarrega de mantenir l’equilibri entre guanys i pèrdues de temperatura. La temperatura corporal considerada normal se situa en 36,8 graus i pot oscil·lar uns 0,4 graus. El pic màxim en el cicle circadià s’aconsegueix entre les 16 i les 18 hores i el pic mínim entre les 4 i les 6 hores.

Les oscil·lacions se situen al voltant dels 0,4 a 1 graus (totes les xifres esmentades poden variar segons els autors consultats).

Des del punt de vista clínic es considera:

• Febrícula: menys de 37,5º
• Febre lleugera: menys de 38º
• Febre moderada: de 38 a 39º
• Febre alta: més de 40º
• Hiperpirèxia: més de 41

Fisiopatològicament hem de diferenciar entre febre i hipertèrmia:

• Febre
  Tot i estar elevat el nivell de control termoregulador de l’hipotàlem, es conserva el cicle circadià i es produeix sudoració

• Hipertermia
  Falla el control de regulació entre guany i pèrdua de calor i no es conserva el cicle circadià i, a més, no existeix sudoració

La febre es produeix quan el nostre organisme allibera substàncies pirògenes, aquestes poden ser:

• Endògenes
  Són citocines alliberades quan s’activen els macròfags en el procés de fagocitosis

• Exògenes
  Els productes i toxines alliberats pels agents patògens actuen sobre el sistema immunitari, activant els pirògens endògens

La síndrome febril generalment està causada per alguna infecció per agents patògens, però es pot produir per problemes vasculars com a l’embòlia pulmonar, en l’infart de miocardi, en neoplàsies, pot tenir origen immunològic, etc.

En la síndrome febril es distingeixen tres fases:

• Inicial o prodòmica
  Es produeix un augment progressiu de la temperatura. Durant les primeres hores, tot i estar la temperatura dins del rang de la normalitat, comença l’alliberament de pirògens endògens, això donarà lloc a una vasoconstricció cutània, amb pell pàl·lida i freda (pell de gallina) i la contracció muscular (calfreds).

• Fase d’estat febril
  S’arriba al nou equilibri tèrmic propi de la síndrome febril, que produeix a nivell de la pell una vasodilatació cutània per augmentar l’eliminació de calor. També apareix un augment de la despesa i freqüència cardíaca al ritme de l’augment de temperatura, augment de la hiperventilació amb acumulació de CO2 i concentració i reducció de l’orina excretada, ja que l’aigua es perd sobretot per la sudoració. Augmenta el metabolisme que pot produir proteòlisi muscular, pèrdua de calci en l’orina i disminució de l’absorció de ferro a nivell intestinal. Si la febre és molt alta poden produir convulsions per disfunció de l’escorça cerebral.

• Fase de declinació
  Es produeix un augment de la sudoració que hi ha un predomini de la termòlisi sobre la termogènesi.

Segons la seva evolució, la síndrome febril es classifica en:

• Continua
  L’oscil·lació diària es inferior a 1º

• Remitent
  L’oscil·lació es major a 1º sense arribar a assolir la temperatura normal.

• Intermitent (o en pic/agulla)
  Grans oscil·lacions diàries.

• Reincident o recorrent
  Es produeix alternança entre períodes de normalitat i períodes de febre.

Per la seva duració, es classifica en:

• De curta durada
  Entre una hora a pocs dies però inferior a dos setmanes.

• Persistent
  Quan la duració és superior a dues setmanes.

Símptomes i signes que es poden donar en el procés febril:

• Pirèxia
  Augment de la temperatura

• Taquicàrdia
  Augment de la freqüència cardíaca

• Taquipnea
  Augment de la freqüència respiratòria

• Cefalea/maldecap

• Dolor osteomuscular, artràlgia i miàlgia

• Anorèxia, sequedat de boca, sed, llengua saburral

• Insomni, deliri

• Oligúria

• Anèmia

Funció de la febre:

• Positiva
  Acció bacteriostàtica, estimulació del sistema immune, escurça la durada de la malaltia.

• Negativa
  Pot produir convulsions, pot agreujar altres malalties, i/o causar danys en el sistema nerviós central.

Recursos extra:

• Universidad de Granada – Departamento de Enfermería y Fisioterapia – El proceso inflamatorio

Uns quants vídeos relacionats per a aclarir conceptes que he trobat ràpidament pel YouTube  😉

I recorda que pots jugar amb l’autoavaluació de la primera unitat de fisiopatologia si vols practicar una mica amb els conceptes 😉