Fisiopatologia – Sistema digestiu

Quedaria una petita menció a les patologies de la pell de la unitat 1 però donat que el temps premia i que crec que hi ha temes més rellevants, per avui passem directament a la unitat dos que és força clau també per a nosaltres: la fisiopatologia del sistema digestiu.

Es divideix bàsicament en el sistema digestiu pròpiament dit i els òrgans annexes: pàncrees, vesícula biliar i fetge. M’ha semblat adient partir-lo en dues entrades, la d’avui és la primera.

Idealment, l’any passat hauria pujat els apunts de la unitat didàctica 6 d’anatomia del segon trimestre, on es parla en detall del sistema digestiu. Malauradament no va ser el cas per falta de temps, però per sort aquesta unitat fa un repàs general que ens servirà per a lo bàsic. Al cap i a la fi, la majoria de gent ja té una idea general del sistema digestiu si fa no fa, oi?

Si a algú li fa goig que pugi els apunts d’anatomia que falten, pot deixar un comentari al final, i igual les seves pregàries són escoltades 😉

Lectures prèvies:

• Fisiopatologia – Introducció: Salut i malaltia, etiologia i patogènia
• Fisiopatologia – Necrosi i Apoptosi
• Fisiopatologia – Inflamació i síndrome febril
• Fisiopatologia – Sistema immunològic

Recordatori anatòmic-fisiològic del sistema digestiu

El desenvolupament i manteniment dels sistemes biològics es fonamenta en la capacitat que tenen d’extraure l’energia dels enllaços moleculars del menjar a partir del processat successiu dels diferents compostos, anomenada digestió. En l’ésser humà, com a sistema biològic, l’aparell utilitzat per a aquesta funció és l’aparell digestiu, que a part d’obtenir l’energia necessària per a la supervivència, també és l’encarregat d’aportar elements estructurals i funcionals a l’organisme, així com alliberar els productes catabòlics indesitjats.

Els sistema digestiu s’estén des de la boca fins a l’anus, amb una longitud lineal entre 10 i 10 metres i ocupant una superfície d’entre 80 a 150 m².

De manera simplificada, podríem resumir els seus components de la següent manera:

• Cavitat oral
  És on comença el procés digestiu, mitjançant l’acció mecànica de la masticació (única fase voluntària del procés digestiu/nutricional) i enzimàtica, fonamentalment de la amilasa salivar, encarregada de trencar les molècules d’hidrats de carboni.
• Esòfag
  És un tub format per dues capes (lineal i anul·lar) de múscul llis, que es limita superiorment amb la faringe e inferiorment amb l’estómac. Posseeix dos esfínters (esofàgic superior i inferior o càrdies) que garanteixen la unidireccionalitat i segellat del bolus o bol alimentari en condicions fisiològiques normals. La seva principal funció és la del transport del bol alimentari de la boca a l’estómac a través de la cavitat toràcica.
• Estómac
  És una bossa muscular en forma de ‘S’ situada en la cavitat peritoneal sobre la que reposa la cúpula diafragmàtica esquerre. La seva principal funció és la de barrejar el bol alimentari a través de moviments peristàltics i el processat enzimàtic de les proteïnes mitjançant la pepsina (el precursor de la qual és el pepsinogen, produït per les cèl·lules principals).
• Intestí prim
  És la porció més llarga de tot el tub digestiu (6 a 8 metres) on té lloc la gran majoria de l’absorció de nutrients oriundis de la dieta. Es divideix en tres parts: duodè, jejú i l’ili.
• Duodè
  És la primera porció de l’intestí prim, on es troba l’ampolla anomenada esfínter d’Oddi, desembocadura del conducte biliopancreàtic que avoca els enzims pancreàtics (responsables de la degradació de proteïnes, lípids e hidrats de carboni) i el suc biliar (la funció principal del qual és l’emulsió dels greixos ingerits). És el principal lloc d’absorció de calci i ferro de l’aparell digestiu.
• Jejú
  És la porció més extensa de l’intestí prim, responsable de l’absorció de la major part de les molècules elementals originades del procés de digestió enzimàtica de les porcions anteriors del tub digestiu. En la seva porció proximal s’absorbeixen principalment àcid fòlic, àcids grassos, vitamines liposolubles i triglicèrids (és important recordar que els triglicèrids de cadena mitja o MCT’s no necessiten les sals biliars per a ser absorbits). Entre la seva porció mitja i distal s’absorbeix els monosacàrids (derivats de la degradació dels hidrats de carboni) i les proteïnes.
• Ili terminal
  És la porció terminal de l’intestí prim que desemboca a l’intestí gros. És on s’absorbeixen les sals biliars i la vitamina B12 unida al factor intrínsec (secretat per les cèl·lules parietals de l’estómac).
• Intestí gros
  És la porció final del tracte digestiu, que pot dividir-se bàsicament en tres porcions: colon ascendent, transvers i descendent (incloent el sigma i el recte). La seva principal funció és l’absorció d’aigua i electròlits de les femtes.

Finalment, per a completar el repàs anato-fisiològic de l’aparell digestiu, cal mencionar els òrgans annexes al tub digestiu que ja hem mencionat anteriorment, que són fonamentalment el pàncrees i el fetge. L’activitat d’ambdós es pot dividir en endocrina i exocrina, en aquesta última és en la que ens centrarem en aquesta unitat:

• Fetge
  És la major glàndula del cos, tenint com a unitat morfo-funcional l’hepatòcit que realitza la funció exocrina de la conjugació i eliminació de la bilirubina, així com la producció de les sals biliars que s’acumulen a la vesícula biliar, que es buida quan el quim arriba al duodè (mitjançant l’acció de la colecistoquinina). (N. del T. naturalment realitza moltes altres funcions crítiques com la conversió de substrats per a alimentar les diferents rutes metabòliques que ja hem vist als apunts sobre metabolisme energètic de fisiologia de l’exercici).
• Pàncrees
  La seva acció exocrina es resumeix a la producció de bicarbonat i enzims capaços de digerir els components de la dieta. Els principals són la lipasa, amilasa, tripsina, quimotripsina i colesterol esterasa.

Ajuntant-ho tot en una imatge global es veu millor el sistema sencer 😉

Fisiopatologia de la secreció de l’aparell digestiu

Com ja s’ha mencionat, les funcions de cada part del sistema digestiu estan condicionades, apart de per les característiques anatòmiques de cada regió, per determinades substancies que es produeixen a diferents nivells i per diferents òrgans que permeten portar a terme el procés de digestió i absorció dels nutrients introduïts per la dieta.

En aquest apartat repassarem breument la funció de cada secreció, la seva regulació i les conseqüències de les seves alteracions.

Secreció salivar

Està produïda per les glàndules salivals accessòries i principals localitzades al voltant de la cavitat bucal i té com a funció principal la lubricació del bol alimentari, que permetrà el seu pas a través de l’esòfag, i el principi de la digestió enzimàtica dels hidrats de carboni per l’acció de l’amilasa salival (que transforma el midó en sucres més senzills que poden ser absorbits i digerits amb major facilitat).

La disminució de la producció salival pot donar lloc a un augment de la producció de càries dentals (evidenciant la seva activitat bactericida a la cavitat bucal), disfàgia (dificultat en la digestió per una deficient lubricació de l’aliment), halitosi i disminució de la capacitat d’absorció de sucres (tot i que aquesta deficiència no sol ser clínicament significativa donat que aquesta funció és suplementada per l’amilasa pancreàtica).

Eventualment, els canvis qualitatius en la producció salival poden donar lloc a la formació de càlculs que obstrueixen els conductes en els que desemboquen les glàndules salivals, produint un quadre de dolor, inflamació e hiposecreció salival durant el menjar que pot ser alleujada bruscament després d’un brusc augment de la salivació (a causa de la desobstrucció del conducte salival). Aquest quadre s’anomena sialolitiasi o litiasi salival.

Les glàndules salivals també poden ser diana de patologia tumoral o infecciosa (destacant dins d’aquesta la parotiditis vírica per la qual existeix immunització).

Secreció gàstrica

Les glàndules gàstriques es concentren fonamentalment al cos i al fons de l’estómac (fundis), s’estima que hi ha al voltant de 15 milions d’aquestes, les cèl·lules de les quals es divideixen en:

• Principals
  Són productores de pepsinogen
• Parietals o oxíntiques
  Són responsables de la producció d’àcid clorhídric i factor intrínsec
• Mucoses o calciformes
  Secreten moc i pepsinogen
• Argentafines o enterocromafines
  Produeixen serotonina, vip e histamina

La distensió de l’estomac amb l’entrada de l’aliment provoca la secreció de gastrina per les cèl·lules enterocromafines que estimulen la producció d’àcid clorhídric i pepsinogen. Al arribar el quim a l’intestí prim la baixada del pH inhibeix la producció de gastrina.

En circumstàncies en les quals les defenses de la paret gàstrica es veuen alterades (per atac immunològic cap a les glàndules productores de moc o infecció de patògens invasius que lesionen les capes protectores de la paret gàstrica, per exemple) la pròpia secreció gàstrica és la responsable de l’agressió i el dany a l’estomac, aquesta condició es denomina genèricament gastritis.

Una de les causes més freqüents de gastritis és la infecció per H. pylori (gastritis B) en la qual el bacteri s’adhereix a la paret de l’estomac i produeix un micro-ambient alcalí mitjançant la producció d’amoni a partir d’urea (a través de l’ureasa).

Els ions hidroxil i la resposta immunològica que genera son els responsables del dany tissular. Aquesta infecció té una prevalença elevada sobre tot en poblacions de baix nivell socioeconòmic i es tracta mitjançant una combinació d’antibiòtics (més info a UpToDate) un cop s’ha verificat per mitjans directes o indirectes.

Altres causes de gastritis poden ser immunes, on l’organisme desenvolupa anticossos que reaccionen en front a les cèl·lules gàstriques o als seus productes (Ac-anti cèl·lules parietals, Ac-anti factor intrínsec) provocant una atrofia gàstrica i un dèficit d’aquests productes (la deficiència de factor intrínsec porta a una absorció insuficient de vitamina B12 donant lloc a anèmies cròniques anomenades pernicioses).

Finalment, la gastritis pot produir-se també per un excés de la producció gàstrica secundaria a un augment de la seva estimulació per part de la gastrina, aquesta circumstància s’anomena Síndrome de Zollinger-Ellison (normalment causada per una neoplàsia duodenal de les cèl·lules productores de gastrina).

Secreció pancreàtica

Com ja s’ha comentat, els enzims pancreàtics són una peça clau en la digestió de la majoria dels nutrients provinents de la dieta. El pàncrees secreta entre 1.5 i 3 litres d’un líquid isosmòtic alcalí, ric en electròlits i bicarbonat, que neutralitza el suc gàstric creant un ambient el pH del qual permeti l’acció dels seus enzims.

Els enzims pancreàtics són secretats en les seves formes inactives (precursors zimògens) passant a la seva forma activa un cop són a la llum intestinal.

Poden classificar-se en tres grans grups:

• Enzims proteòlics
  • Tripsina
  • Quimotripsina
  • Carboxipeptidasa
  • Aminopeptidasa
  • Elastasa
• Enzims lipolítics
  • Fosfolipasa
  • Colesterol esterasa
• Amilases

Quan hi ha una interrupció del pas del suc pancreàtic cap a l’intestí, aquests enzims s’acumulen en l’interior del pàncrees on s’activen auto-digerint el seu propi teixit. Aquesta circumstància es coneix com a pancreatitis aguda.

Els seus símptomes són: dolor epi/mesogàstric de tipus còlic, nàusees, esteatorrea i si el quadre persisteix pot inclús donar-se una necrosi pancreàtica i dels teixits adjacents amb la conseqüent falla de la glàndula tant a nivell endocrí com exocrí, i que pot posar en perill la vida del pacient.

Per un altre costat, els brots reincidents de pancreatitis aguda poden arribar a donar lloc a una pancreatitis crònica on l’agressió constant a la glàndula comporta una insuficiència endocrina i exocrina irreversible que ha de ser alleujada mitjanant substituts exògens dels enzims pancreàtics i del control glucèmic (per la falta de producció d’insulina i glucagó).

Tot i així, per a que es doni la situació, la glàndula haurà d’haver perdut com a mínim el 90% de la seva massa funcional.

La pancreatitis crònica es detecta mitjançant radiografia de l’abdomen que denota zones de calcificació en la localització anatòmica del pàncrees.

Secreció hepatobiliar

Produïda en els hepatòcits i emmagatzemada en el sistema biliar (fonamentalment a la vesícula biliar) té com a funció principal la emulsió de les grans partícules de greix en petites micel·les capaces de ser processades i absorbides al llarg de l’intestí prim. Una altra funció destacable és la de permetre a través d’aquestes micel·les l’absorció de les vitamines liposolubles (A,D,E i K).

Com ja s’ha comentat anteriorment, la obstrucció de les vies biliars causa un quadre colestatic que entre d’altres símptomes provoca una esteatorrea com a conseqüència de la impossibilitat d’absorbir el greix, però a més, en quadres crònics d’insuficiència hepàtica exocrina pot tenir lloc també una hipo/avitaminosi del grup de les vitamines liposolubles amb les corresponents conseqüències:

• Dèficit de vitamina A
  Produeix retard del desenvolupament físic i psíquic, ceguera nocturna e hiperqueratosi.
• Dèficit de vitamina D
  Associat a defectes en la mineralització dels ossos i dents i per l’afectació del metabolisme fosfocàlcic.
• Dèficit de vitamina E
  Associat a símptomes neurològics, debilitat muscular, anèmia i degeneració de la retina que pot donar lloc a ceguera.

L’afectació de les secrecions endocrines hepàtiques també són responsables d’alteracions nutricionals, fonamentalment en el metabolisme dels àcids grassos, colesterol e hidrats de carboni (que s’emmagatzemen al fetge en forma de glucogen).

Poden aparèixer, a la vegada, alteracions en els factors de coagulació sanguinis (alguns d’ells produïts al fetge; el dèficit refractari a la suplementació vitamínica és un bon indicatiu de la deficiència funcional d’aquest òrgan).

Secreció intestinal

A pesar de que la majoria de l’activitat enzimàtica responsable del procés de la digestió dels nutrients ingerits derivi de l’estómac, pàncrees i fetge, la gran superfície de l’intestí fa que sigui un òrgan secretor que no ha de ser menyspreat en el procés digestiu.

La seva principal funció correspon a la excreció de moc a través del gradient osmòtic luminal, però la seva mucosa també és responsable de produir disacaridases que degraden els disacàrids en monosacàrids per a ser finalment absorbits.

En determinats processos patològics l’agressió de la mucosa intestinal provoca una disminució de la capacitat de producció d’aquestes disacaridasses, la qual cosa dóna lloc a un cúmul d’aquests sucres a la llum intestinal, augmentant el gradient osmòtic i produint així diarrees osmòtiques i sobre-creixement bacterià (SIBO) per intolerància transitòria a aquests sucres.

Per un altre costat, en determinades circumstàncies existeix una deficiència congènita de la producció d’aquestes disacaridases, la qual cosa fa que la nutrició de l’individu hagi de ser manipulada de manera que pugui suplir les necessitats d’hidrats de carboni a través de fonts alternatives per a les quals no presenti cap intolerància (el cas més freqüent és el de la intolerància a la lactosa).

En aquests individus la ingesta de sucres als quals són intolerants provoca diarrea àcida, amb la conseqüent irritació perianal, flatulència, distensió abdominal i si la alteració no és diagnosticada amb rapidesa durant la infància pot inclús afectar al desenvolupament físic i psíquic.

Símptomes i síndromes del sistema digestiu

Ja hem vist les diferents funcions que desenvolupa el tub digestiu al llarg del seu recorregut en condicions fisiològiques, en aquest apartat veurem les conseqüències de la fallada de cadascun dels components a partir de les manifestacions generals de la falla (enfoc fonamental per a l’abordatge clínic).

Disfàgia

Es defineix com la dificultat per a tragar aliment, que ha de ser diferenciada de la odinofàgia, on la capacitat per a tragar està conservada però el procés és dolorós. La disfàgia es pot dividir en orifaríngia (alta) o esofàgica (baixa), diferenciant-se pel moment en que es produeixen. La disfàgia alta té lloc a l’inici de la deglució i la baixa una vegada produïda la deglució.

La principal causa de disfàgia és l’impacte sobtat del contingut alimentari (disfàgia mecànica o obstructiva) per alteracions intrínseques o extrínseques a la llum esofàgica, però també es pot donar per trastorns motors (la causa més freqüent en les disfàgies altes).

En situacions cròniques, aquest trastorn pot donar lloc a alteracions de l’estatus nutricional. Podem citar les següents mesures per a alleugerar la condició en els pacients que en pateixin:

• Menjar i beure en petites quantitats.
• Realitzar modificacions de les textures per a facilitar la deglució (per exemple aigua gelificada per a pacients amb disfàgia per a líquids).
• Consumir aliments que formin bols alimentaris semi-sòlids i cohesius a la masticació, com purés, sopes, iogurts, etc.
• Els aliments lleugerament freds poden estimular la deglució i alleugerar el dolor.
• Menjar en posició semi assegut amb la barbeta lleugerament orientada cap al terra i fer-ho preferiblement acompanyat.

Pirosi

És la sensació de cremor ascendent des de l’abdomen cap al coll com a conseqüència del reflux del contingut àcid provinent de l’estómac cap a l’esòfag (reflux gastroesofàgic).

La pirosi té lloc per una hipotonia de l’esfínter esofàgic inferior que pot estar desencadenada per diversos factors com:

• Sobrepès (augmenta la pressió intra-abdominal).
• Determinats aliments (important identificar-los alhora de pautar una dieta com a part del tractament).
• Malalties intrínseques de l’estomac que cursen amb augment de la secreció gàstrica.
• Alteracions de la unió gastroesofàgica (com les úlceres de hiatus).

Una primera aproximació al tractament d’aquest símptoma són les mesures higiènic-dietètiques. A continuació, es citen una sèrie de recomanacions per als pacients afectats per malalties de reflux gastroesofàgic (i que pateixen una pirosi crònica):

• No ingerir aliments entre 2 i 3 hores abans d’anar a dormir.
• Evitar aliments o begudes a temperatures extremes.
• Evitar aliments irritants, flatulents o rics en fibra.
• Utilitzar tècniques culinàries que no afegeixin greix als aliments (cocció, forn, planxa, etc).
• Dieta hipocalòrica en pacients obesos.
• Evitar aliments que relaxin l’esfínter esofàgic inferior com els embotits, greixos, llet sencera, begudes alcohòliques, carminatius, xocolates i derivats, carns fibroses, fruites cítriques, picant, etc.
• Evitar roba que comprimeixi l’abdomen, l’estrenyiment i exercicis que augmentin la pressió intra-abdominal
• Suprimir el consum de tabac.
• Dormir amb la capçalera del llit elevada uns 15cm.
• Evitar els fàrmacs que tinguin un efecte lesiu directe sobre la mucosa esofàgica, disminueixin la pressió de l’esfínter esofàgic inferior e inhibeixin la secreció salivar.

Dispèpsia

Correspon al conjunt de símptomes percebuts per l’individu durant les primeres fases de la digestió com a resultat d’alteracions anatòmiques, funcionals o fins i tot emocionals.

És un motiu freqüent de consulta normalment referit com a “digestió pesada”, una sensació exagerada de plenitud postprandial, dolor abdominal després de períodes de dejuni, etc.

Les principals causes de la dispèpsia semblen ser la gastritis i altres trastorns de la secreció àcida. Sense una catalogació i maneig adequat i precoç pot donar lloc a quadres com desnutrició important per “por a menjar” i fins i tot alteracions psíquiques.

Síndrome diarreic

La diarrea es caracteritza per un augment de la freqüència i disminució de la consistència de les deposicions, podent dividint-se segons el temps d’instauració en aguda (menys de 4 setmanes) o crònica (més de 4 setmanes) i segons la seva etiologia en infecciosa i funcional.

La causa més freqüent de les diarrees agudes és la infecció, i dins d’aquest grup es poden dividir en invasives (avancen sobre els teixits intestinals danyat-los) i les no invasives (que afecten als mecanismes digestius d’absorció però no arriben a danyar els teixits).

En general, el pilar fonamental del tractament dels símptomes diarreics aguts és la reposició hidroelèctrica (sals minerals) donat que en la majoria dels casos es tracta de quadres auto-limitats, reservant-se els antibiòtics per a casos persistents i amb productes patològics a les femtes.

Les diarrees cròniques, tot i que també poden ser d’origen infecciós solen estar causades per alteracions de la funció digestiva o absortiva del tracte digestiu i requereixen un estadi més individualitzat (+ info a la wiki).

Esteatorrea

Es refereix a l’augment del contingut gras de les femtes, conferint-li a aquestes una consistència pastosa i una densitat disminuïda (floten). Poden estar causades per mala absorció (defecte de la superfície d’absorció a l’intestí) o per una mala digestió (per alteració de la hidròlisi enzimàtica).

El test de cribratge per a detecció d’esteatorrea és la quantificació de greix a les femtes de 24 hores, sent patològica a partir de 7 grams cada 24h.

Una vegada establert el grau d’esteatorrea, cal saber si es deu a una mala absorció (administrant D-xilosa que és capaç de ser absorbida sense lisis enzimàtica per la paret intestinal) o bé per mala digestió (un cop descartada la mala absorció s’administren substàncies que necessiten la hidròlisi enzimàtica per a ser absorbides i si no té lloc l’absorció es dedueix una deficiència d’aquests enzims).

Des del punt de vista nutricional, les dietes riques en triglicèrids de cadenes mitges (MCT) són importants per a pacients amb síndromes mal-digestius donat que no necessiten associar-se a sals biliars per a ser absorbits.

Síndrome colestàsic

La colestasi (més info sobre el terme a SciELO) correspon al conjunt de símptomes i signes que tenen lloc amb l’obstrucció dels conductes biliars que porten la bilirubina conjugada pels hepatòcits a l’intestí.

En condicions normals la bilirubina, derivada del catabolisme del grup hemo dels hematies senescents, viatja pel torrent circulatori en la seva forma liposoluble (no conjugada) fins a arribar als hepatòcits on es conjuga amb el àcid glucurònic transformant-se així en la seva forma hidrosoluble que és excretada per les femtes a través del suc biliar.

Quan hi ha una obstrucció de les vies d’eliminació, aquesta bilirubina s’acumula donant lloc a:

• Acòlia
  Falta de pigmentació de les femtes.
• Colúria
  Orina de color fosc per l’augment de la concentració de bilirubina directa.
• Icterícia
  Pigmentació grogosa de la pell com a resultat de l’acumul retrograd de bilirubina.

Al principi es dona un augment aïllat de bilirubina indirecta però amb l’evolució del quadre també s’eleva la directa per saturació dels hepatòcits. Altres símptomes que es poden associat a la colèstasi son la pruïja, les nàusees, els dolors còlics a l’hipocondri dret, anorèxia, esteatorrea, etc.

Vòmits

Són l’expulsió del contingut del tub digestiu superior per la boca, acompanyat habitualment per nàusees (sensació subjectiva de malestar) i arcades (intents frustrats de vòmit per incoordinació dels músculs necessaris per a dur-lo a terme) tot i que pot presentar-se sense aquests símptomes associats.

Els elements anatòmics responsables de facilitar el vòmit són l‘àrea postrema del IV ventricle i el centre del vomit al bulb raquidi. Els vòmits es poden classificar en perifèrics o centrals.

Tot i que es tracti d’un reflex defensiu de supervivència, pot tenir efectes negatius com:

• Esofagitis (per contacte de l’àcid clorhídric amb la mucosa esofàgica).
• Augment de la pressió a les cavitats orgàniques (abdomen, tòrax, globus oculars), causant lesió tant de contingent com de contingut.
• Aspiració de contingut digestiu cap als pulmons (que pot donar lloc a pneumònies químiques i/o infeccioses).
• Alteracions metabòliques (deshidratació amb alcalosi metabòlica).
• Lesions esofàgiques d’origen mecànic (com síndrome de Mallory Weiss on hi ha laceracions lineals en la mucosa esofàgica o la síndrome de Boerhaave, on la paret de l’esòfag arriba a trencar-se).

Hematèmesi

L’hematèmesi és l’emissió de sang fresca a través del vòmit, sent la seva procedència normalment del tracte digestiu superior.

En aquests casos és important -i no sempre fàcil- la distinció entre l’origen de la sang en quant a si és originaria del tracte digestiu o respiratori.

La majoria de les hemorràgies digestives altes son autolimitades, tot i que poden arribar a posar al pacient en risc vital immediat pel gran volum de sagnat.

Melenes

Correspon a l’emissió de femtes negres i especialment pudentes amb resultat de la presència de sang digerida provinent del tracte digestiu superior.

En aquests casos els estudis diagnòstics han de centrar-se en l’exploració del tracte digestiu superior.

Hematoquesia

És l’emissió de sang fresca barrejada amb les femtes, normalment com a resultat d’un sagnat originat al tracte digestiu baix.

Existeixen múltiples causes possibles, tals com les diarrees infeccioses invasives, els síndromes isquèmics intestinals, les hemorroides, però potser la causa més important a descartar, en quant a la epidemiologia i la semiologia siguin compatibles, és la tumoral.

Rectorràgia

És l’emissió de sang fresca i abundant per l’anus, no necessàriament relacionada amb la defecació, tot i que pot donar-se amb aquesta.

Sol ser resultat d’una lesió de la porció més distal del tub digestiu, limitant-se a la majoria de les vegades al recte i l’anus, sent la principal causa les varius del plexe hemorroïdal (hemorroides).

Estrenyiment

És la disminució de la freqüència i quantitat d’emissió de femtes i on aquestes acostumen a presentar-se endurides i resseques, la qual cosa dificulta la seva eliminació.

En la majoria dels casos està relacionada amb alteracions de la motilitat intestinal, sent els principals mecanismes involucrats els següents:

• Obstrucció mecànica del tracte digestiu inferior
• Hipomotilitat per defecte de contraccions propulsives (normalment relacionades amb una dieta baixa en fibra)
• Hipermotilitat amb excés de contraccions segmentaries (no són propulsives i per tant representen una obstrucció funcional al pas del contingut intestinal)
• Obstrucció de la regió anorrectal (lesions dels ganglis intramurals, disfuncions dels músculs del sol de la pelvis, lesions de l’arc reflex defecacional o fins i tot retenció voluntària de les femtes)
• Debilitat dels músculs de la paret abdominal

Des del punt de vista nutricional, aquests pacients poden requerir un augment de l’aportament de fibres dietètiques de forma crònica (N. del T. recordem que això són els apunts de la carrera i no els penso tergiversar, personalment sóc una mica escèptic d’aquesta visió tan directa de: estrenyiment -> més fibra, però aquí queda).

Termes relacionats:

• Dieta
• Bacteri
• Nutrició
• Hidròlisi