Una de les coses que sentim a dir freqüentment quan la gent es posa a dieta i no obté els resultats desitjats, és que deu tenir un metabolisme lent, mala genètica, o el que sigui.
En l’estudi en mà, publicat al Americal Journal of Clinical Nutrition, Tremblay et al., 1991 varen estudiar un subjecte de 45 anys que s’havia estat barallant amb el seu pes durant anys, perdent i re-guanyant-lo de nou, el que sol ser habitual en la majoria de casos. A l’inici de l’estudi, el subjecte havia aprimat de 139 kg inicials a 100 kg, i tot i afirmar estar ingerint una dieta hipocalòrica per a les seves necessitats (1900 kcal/dia aprox.) no semblava poder seguint perdent greix.
L’equip llavors va iniciar una sèrie d’experiments en els quals es volia determinar diverses coses, com ara la ingesta reportada per l’home (mesurada amb la bàscula per ell mateix, però sota els seus propis criteris), el nivell de despesa energètica total per calorimetria directa e indirecta (aprèn més), i finalment un experiment on un nutricionista li proporcionava els àpats per a una ingesta energètica similar a la reportada.
Resultat? Quan la ingesta va ser mesurada per un nutricionista qualificat, el subjecte va progressar en la seva pèrdua de greix, de lo qual demostra que en aquest cas (i com passa molt sovint):
L’home havia subestimat la seva despesa energètica total real (més sedentari del que es pensava) i havia subestimat la ingesta energètica real (menjava més de les 1900 kcal/dia que creia estar consumint)
Per tant, si mai us trobeu en una situació similar, podríeu sospitar que pot estar succeint quelcom similar. És un d’aquells moments en els quals sempre he pensat que pot ser interessant aplicar una mica de quantificació 0: )
