El peu i el calçat esportiu

La última entrada dels apunts de biomecànica, corresponent a la unitat didàctica 6, és una que crec que serà de força interès per alguns lectors del blog, particularment pels corredors populars.

A diferència de les unitats didàctiques precedents, que han versat sobre aspectes de la física mecànica, aquesta última unitat didàctica se centrarà en la biomecànica del peu i del calçat. Pretén plantejar-se com un pont entre els continguts d’aquest curs i els de l’assignatura de Tècnica d’Anàlisi Biomecànic de 3r de CAFD.

Per què el peu? El peu té un important paper en l’activitat físic-esportiva. No només com a agent directe, tal com passa en el futbol o la carrera, sinó també pel seu important paper amortidor i, per tant, de protecció de lesions. El peu està dotat de la resistència i capacitat suficient per propulsar el cos, per això la seva disposició repercuteix sobre les estructures superiors i viceversa (Rueda, 2003a).

Durant la pràctica esportiva, les sol·licitacions mecàniques del peu es veuen multiplicades en funció de les demandes pròpies de l’activitat, les peculiaritats del terreny i les característiques específiques del calçat esportiu (Sirgo i Aguado, 1992).

 Nota

Com ja sabeu, totes les entrades de la secció apunts del Grau en Nutrició Humana i Dietètica i Ciencies de l’Activitat Física i l’Esport estan extretes del material proporcionat per la Universitat Isabel I de Castilla. A més, en aquesta assignatura en particular, hi ha una bona feina de redacció per part de l’equip docent que la coordina. Els corresponents crèdits, doncs, a la universitat i a l’equip. La meva missió aquí només és traduir-los i aportar alguns enllaços extra com a material addicional.

 

Repàs anatòmic del peu

Des del punt de vista anatòmic, el peu és un complex puzle dinàmic de peces articulades. És una estructura formada per 28 ossos ben diferenciats. A més de la tíbia i el peroné, trobem els 7 ossos del tars (astràgal, calcani, cuboides, escafoide, falca lateral, intermèdia i medial), 5 metatarsians i 14 falanges.

Existeixen també altres ossos petits denominats sesamoides, entre els quals destaquen els dos del dit polze. En molts casos coexisteixen amb altres estructures òssies anomenades ossos supernumeraris. Són ossos molt petits, relíquies antigues que es disposen entre el tars, la tíbia i el peroné i s’uneixen a ells per cartílag hialí. Tenen com a finalitat la de millorar l’acoblament entre si dels ossos grans i poden arribar a trobar fins a 16 petites estructures diferents (Lelièvre, 1987; Hernández, 1990).

Per poder mobilitzar aquest complex articulat, al peu s’insereixen 12 músculs intrínsecs i 10 extrínsecs, sent la majoria d’ells multi-penniformes (amb inserció en diferents estructures mitjançant diversos tendons). Unit per un entramat de lligaments que ajuden a consolidar l’estructura i delimitar els moviments del turmell i peu (López, 1991).

Repassa els conceptes bàsics
Farà cosa d’any i mig, ben just començada la carrera, vaig publicar alguns apunts bàsics d’anatomia, on podràs consultar què és un múscul penniforme (1) i els diferents moviments anatòmics més genèrics respecte als plans anatòmics (2), així com alguns conceptes bàsics més!

Tots aquests elements permeten els següents moviments:

• Flexió dorsal i flexió plantar (o extensió), al rotar sobre l’eix transversal.
• Adducció i abducció, quan gira sobre l’eix vertical.
• Pronació i supinació, al moure al voltant de l’eix horitzontal antero-posterior.
• Finalment i com a combinació dels girs anteriors també poden realitzar-se moviments d’inversió, eversió i circunducció.

Classificacions del peu

Segons la longitud dels dits dels peus

Leliévre (1987) estableix 6 tipus de peus en funció d’un estudi realitzat amb 8000 peus. Van analitzar la longitud dels dits per estimar la proporció poblacional de cadascun dels següents tipus:

• Peu egipci 
  El 1º dit és el més llarg, seguit per la resta en el mateix ordre. Destaca també la gran diferència entre el 4t i 5è dit (1> 2> 3> 4 >> 5). Representa el 47,8% de la població estudiada. Rep aquest nom per ser el peu més representat en les escultures de l’antic Egipte.
• Igualtat
  El 1r i 2n dit tenen la mateixa longitud. El 5è dit també és molt més petit que el 4t. (1 = 2> 3> 4 >> 5). Representa el 23% de la població estudiada.
• Peu grec
  El dit més llarg és el 2n dit, seguit del 1r. Destaca també que el 5è dit és molt petit en comparació amb 4t (2> 1> 3> 4 >> 5). Representa el 13,1% de la població estudiada. És denominat d’aquesta manera per ser el peu més representat en les escultures clàssiques.
• Peu estàndard
  Similar a l’anterior amb la diferència que el 3r dit és més gran que el 1r (2> 3> 1> 4 >> 5). Representa el 9,2% de la població estudiada.
• Peu quadrat
  Els quatre primers dits tenen la mateixa longitud, el 5è és molt més petit (1 = 2 = 3 = 4 >> 5). Representa el 3,1% de la població estudiada.

A més d’aquestes 5 opcions, en el seu estudi van trobar fins a 426 varietats, menys significatives, que feien referència a alteracions patològiques. Aquests altres tipus de peus representa el 3,8% restant de la població estudiada.

Sabies que…
A diferència de la mà, en podologia als dits dels peus se’ls sol denominar per nombres (nombres romans o bé nombres aràbics), així el dit gros seria el 1r i el dit petit el 5è.

Segons la seva posició respecte a la vertical

Segons la posició respecte a una hipotètica línia perpendicular a terra, el peu adopta una posició en valg, és a dir, cap a dins o en var, és a dir, cap a fora. La posició en var seria sinònim de posició supinada (o també invertida) i la posició en valg de posició pronada (o també evertida).

Però aquesta és una apreciació molt esquemàtica i inexacta de la realitat, ja que el peu no es comporta com una única estructura que es mou en bloc. És evident que les articulacions del peu formen un conjunt funcional indissociable (Rueda, 2003b), però sense obviar que les múltiples articulacions que ho configuren realitzen moviments independents entre si com un engranatge de peces.

A manera de resum esquemàtic, es pot dir que el peu es comporta com una estructura que s’agrupa en 3 parts: retropeu (astràgal i calcani), migpeu (cuboides, escafoides i les 3 falques) i avantpeu (metatarsians i falanges). En aquesta combinació no s’ha d’oblidar l’eix intern del retropeu que conformen l’astràgal i el calcani mitjançant l’articulació subastragalina (ASA).

Segons girin aquestes estructures sobre l’eix anteroposterior trobem les següents possibilitats (Rueda, 2003a):

• Retropeu en valg (en valgus)
  És quan el calcani gira en pronació desplaçant la part inferior cap a fora.
• Retropeu en var (en varus)
  El cas oposat, quan el calcani gira en supinació desplaçant la part inferior cap a dins.
• Avantpeu en valg (en valgus)
  Quan l’avantpeu se situa en posició pronada respecte al retropeu, de manera que el avantpeu s’eleva externament o cap a fora.
• Avantpeu en var (en varus)
  Quan l’avantpeu se situa en posició supinada respecte al retropeu, de manera que la planta s’eleva internament o cap a dins.

Quan un subjecte presenta retropeu var sol manifestar un avantpeu en valg, per compensar i donar estabilitat global a l’estructura. Igualment ocorre a l’inrevés, un retropeu en valg sol anar associat a un avantpeu en var o supinador.
Per això, és força imprecís classificar a tot el peu com pronador o supinador, perquè no es comporta com una estructura en bloc.

Un peu supinador pràcticament no existeix perquè implicaria molta inestabilitat en var. Conseqüentment, els vectors de força de càrrega de la trepitjada anirien cap fora. Això implicaria una exposició constant a esquinços de turmell. Per contra, un peu pronador sí és possible, però representaria una patologia prou significativa i no correspondria amb un peu convencional d’esportista.

Classificació segons la petjada plantar

És una de les classificacions més referenciades i conegudes, segons aquesta classificació trobem 3 tipus diferents de peus (Arévalo, 2013):

• Peu normal
  El suport no recau sobre tota la superfície plantar. Hi ha un arc intern que eleva la part medial del peu, conegut com a pont o empenya.
• Peu buit
  Hi ha un augment excessiu de l’arc del peu. La superfície de suport plantar queda reduïda, centrant-se en el taló i els caps dels metatarsians, de manera que el suport extern queda disminuït o pràcticament inexistent. En aquest tipus de peus s’aprecia una aproximació de l’avantpeu i del retropeu, associada a una retracció de la musculatura plantar (Rueda, 2003a). Els peus buits solen tenir associada una sèrie d’alteracions com el taló en var i avantpeu supinador entre d’altres.
• Peu pla
  Hi ha una pèrdua o enfonsament de l’arc del peu apreciant-se un excés de suport plantar. Aquests casos solen portar associats alteracions articulars que es manifesten en un taló valg.

Biomecànica del peu

Les estructures òssies del peu configuren un entramat funcional indissociable. El complex articular del retropeu té un disseny especialitzat que exerceix una doble funció: esmorteir el primer impacte del suport a terra i orientar en conjunt la disposició de la volta plantar a manera d’engranatge (Rueda, 2003b).

Cada peça òssia del peu té una funció específica i insubstituïble: totes tenen un paper important. Però cal destacar la funció de l’astràgal com a agent mecànic doncs al ser el punt d’unió entre la cama i el peu, adquireix un protagonisme especial en la dispersió de càrregues d’impacte (Rueda, 2003b).

Hi ha una sinèrgica entre en retropeu i l’avantpeu. Quan es modifica la posició d’un, l’altre reacciona compensant la seva. En aquest sentit, és el calcani el que condiciona les contínues adaptacions de l’avantpeu a les irregularitats del terreny (Lelièvre, 1987).

Aquests dos ossos conformen una de les articulacions biomecànicament més significativa, l’articulació subastragalina (ASA). És la primera articulació en rebre els impactes del contacte amb el terra, bé sigui en la marxa o la carrera. 

Exerceix funcions tan importants com la de resistència i la càrrega vertical, estabilització i re-equilibrament gràcies als moviments que realitza de pronació-supinació i inversió-eversió costat de l’articulació del turmell (Meana, 2008).

Estàtica del peu

El peu reposa sobre dues superfícies plantars, una anterior i una altra posterior. Entre elles es disposa la cúpula plantar.

La zona anterior correspon a la petjada dels metatarsians i dit polze, denominat triangle de propulsió. La zona posterior o del taló, se situa sota les tuberositats plantars del calcani (Lelièvre, 1987).

La cúpula plantar exerceix una important funció protectora de la musculatura intrínseca del peu, les artèries, els nervis i les venes.

Entre les superfícies de suport i la cúpula plantar es configuren els 3 arcs del peu. Estan formats pels ossos del tars i del metatars i actuen absorbint els cops per sostenir el pes corporal i impulsar el cos durant el moviment (Lelièvre, 1987):

• Arc intern
  Configura l’arc visible del peu. S’inicia en el calcani, puja al astràgal, arriba al seu cimal a l’escafoide i baixa a l’alçada dels sesamoideos i el 1r metatarsià, (Arévalo 2013). És un arc exclusivament osteo-lligamentós, on la musculatura del peu no exerceix cap paper directe, és per això que està reforçat per la gran aponeurosis plantar (Lelièvre, 1987).
• Arc extern
  De recorregut més pla i curt que l’intern. S’inicia a el calcani, passa pel cuboides i arriba externament fins al 4t i 5è metatarsià (Arévalo, 2013). Aquest arc té un paper important en la deambulació suportant una pressió important, per això es configura com un ressort dur, resistent i curt (Lelièvre, 1987).
• Arc anterior o transversal
  Realitza un recorregut d’un costat a l’altre del peu a l’altura de l’articulació de Lisfranc. Està format pel cuboides, els cuneïformes i les bases dels metatarsians.

Per assumir la càrrega de pes que ha de suportar el peu, la seva disposició anatòmica es disposa de la forma més eficient possible. Basmajian i Stecko (citat per Lelièvre, 1987) han comprovat que un pes de 50 a 100 kg era suportat per
les estructures passives del peu (ossos i lligaments).

Només quan aquesta càrrega sobrepassava els 200 kg, entraven en joc les estructures actives o musculars. Això és degut a la disposició dels arcs plantars i es justifica amb l’anomenat “Escaire de Doncker”. Consisteix en un triangle la base del qual està formada per l’aponeurosi plantar i el gran lligament plantar; el calcani astràgal i l’escafoides conformen l’aresta posterior; finalment, la seva cara anterosuperior està configurada per la 2ª i 3ª falques i 2n i 3r metatarsià.

La consistència del sistema és deguda a diverses raons: d’una banda aquestes estructures òssies estan imbricades unes amb les altres i per un altre les superfícies articulars són planes. Com a conseqüència d’això s’obté un triangle forces, resistent, estable i amb un grau ínfim d’elasticitat, disposat a manera d’arc de pont romà (Lelièvre, 1987).

Durant la marxa

Segons les parts del suport podal, pot dividir-se la marxa en tres fases ben diferenciades: fase de suport del taló, fase unipodal i fase d’impuls. En el transcurs d’aquestes fases, les pressions es transmeten d’un os a un altre seqüencialment: primer verticalment (retropeu), després lateralment (migpeu), i finalment de forma radial a través de cadascuna de les palanques de l’avantpeu per acabar dissipant.

Aquesta complexitat mecànica ha estat crucial per a determinar la morfologia dels ossos i articulacions del peu (Rueda, 2004).

La fase de suport del taló s’inicia amb el contacte de la part externa del calcani a terra. L’esquema mecànic d’aquesta fase seria equiparable al d’una columna que es recolza a terra. L’astràgal i el calcani són els ossos més grans del peu i els situats més posteriorment, configurant un complex estructural disposat verticalment similar a una columna que suporta el primer impacte del peu a terra (Rueda, 2004).

En aquesta fase juga un paper molt important l’ASA, que ataca la petjada en posició supinada o en var, oferint així el suport extern del taló en el primer contacte del peu amb el terra. A mesura que progressa el suport, l’ASA va passant a una posició neutra.

Aquest moviment permet absorbir els primers impactes del suport, ja sigui en carrera o en la marxa. L’estructura del retropeu té un disseny per desentelar un paper de resistència a forces verticals del pes corporal.

La connexió entre el retropeu i el migpeu no es transmet al mateix temps a totes les estructures òssies del metatars. La concavitat de la unió de l’escafoide amb l’astràgal, permet que la pressió exercida es distribueixi de manera seqüencial a la resta de les estructures. D’aquesta manera s’evita el moviment en bloc del peu, això permet per una banda adaptar-se millor a les característiques del terreny, i de l’altra, absorbir més eficientment les forces generades durant l’impacte.

La segona fase, anomenada unipodal, representa el moment en què el peu contrari està en la seva fase aèria i per tant el pes del cos recau en el peu de suport. En aquesta part, l’esquema mecànic de la petjada és estàtic, similar a una volta o un arc de pont romà, que permet gestionar les forces de compressió i de la transmissió posterior-anterior del pes corporal.

Durant aquesta fase l’ASA prona, desfent la posició en var i adoptant una neutra. Aquest moviment ajudarà a absorbir l’impacte, permetrà un suport unipodal equilibrat i estable, així com facilitar la transmissió seqüencial de les forces de pressió a la resta de les estructures òssies. 

En l’última etapa o fase d’impuls, el taló ja ha perdut el seu suport a terra i el pes del cos es trasllada gradualment a la cara interna del peu. En l’esquema mecànic d’aquesta fase el peu actuaria com una palanca de segon gènere, el fulcre seria la porció metatarso-digital, la potència es generaria a través del tendó d’Aquil·les pels bessons i el soli (retropeu) i la resistència seria el pes del cos que recauria a la zona del migpeu (Rueda, 2004).

El pes del cos queda per tant gravitant sobre l’astràgal. Conseqüentment l’ASA s’ha de bloquejar per evitar moviments inestables que distorsionin les forces d’impuls. Aquest bloc s’aconsegueix gràcies a un moviment de supinació del calcani que bloqueja també l’articulació de Chopart. D’aquesta manera retropeu i migpeu queden com un element rígid que contribueix a una propulsió eficient.

Al seu torn, l’avantpeu realitza una pronació, moviment oposat de compensació de caràcter helicoïdal. Aquesta acció facilita que l’últim impuls de l’avantpeu es realitzi a través del 1º dit. Aquesta transmissió de forces en sentit latero-medial permetrà per una banda, adaptar-se al terreny i per l’altra, predisposar a les estructures per a l’impuls.

N. del T. Deixo alguns recursos interessants per a comprendre i aprofundir en el tema de la petjada en la marxa. Aquesta publicació Cinesiología de la Marcha Humana per la Dra. Marco Sanz explica amb alt nivell de detall les fases de la marxa, els músculs implicats i les forces que hi actuen.

Cal notar que no sembla haver un consens gaire clar establint les diferents fases de la marxa. La majoria de publicacions parlen de 4 fases (Nogueras et al. 1999) en comptes de les tres que comenten els apunts en base a Rueda 2004 (basat en les 3 posicions de recolzament dels ossos del peu), altres en dues fases principals (recolzament i oscil·lació, 60 i 40% del temps respectivament) i dividint cadascuna en subfases (Perry, 1992; Viel 2000).

El següent vídeo a càmera lenta resulta molt visual per a visualitzar les diferents fases, que resumeix en recolzament, impuls i vol.

 

El calçat esportiu

El calçat esportiu ha reflectit al llarg dels temps les diverses modes i tendències del moment. A mitjans del segle passat només existien 3 tipus de calçats esportius: per al ciclisme, blanques i bàsiques de platja i calçat tipus pagès amb sola de goma fina. Actualment hi ha una àmplia gamma de calçats en el mercat per a cadascuna de les diferents modalitats esportives, fins i tot hi ha diverses opcions per a una mateixa disciplina.

La biomecànica hi ha tingut molt a veure en aquests canvis i millores. Diverses multinacionals van iniciar agressives estratègies de màrqueting basades precisament en la tecnologia del calçat esportiu. La seva irrupció va ser tan contundent en el mercat que actualment tota marca que es preï té els seus propis laboratoris d’enginyeria i biomecànica.

Sabies que…
Les sabates velles han estat tradicionalment vinculades a la bona sort. Al segle XIX les sabates velles es col·locaven sobre les teulades de les cases per espantar els mals esperits. També es llançaven a llacs o al mar per atreure la bona sort. 

Elements del calçat esporiu

El calçat esportiu es pot dividir en diverses parts: enformament o forma (“hormado” en castellà), material de tall, contrafort, mitja sola i sola (Aguado, 2014).

El enformament o forma és el cos del calçat en si. La seva elaboració es desenvolupa sobre una forma que actua a manera de negatiu. En l’actualitat existeixen diferents formes i amplades de formes per adaptar-se en el més possible a les característiques del peu del client i/o l’estètica del calçat.

El sistema d’ancoratge al peu és una part importantíssima en el calçat esportiu. Normalment es tracta d’un cordatge adaptat a les característiques de l’activitat esportiva.

La segona part és el material de tall. És el material corresponent a la zona de la sabata on es recolza el peu. La seva funció és la de protegir-lo i adaptar-se a seus moviments. La seva part principal és la plantilla, que serveix per minimitzar la fricció de la planta del peu amb el calçat i evitar així l’aparició de callositats o hiperqueratosi.

La tercera part és el contrafort. En el calçat esportiu existeixen contraforts interns i externs. Són de gran importància ja que faciliten l’adaptació a les forces de moviments laterals i de torsió, ajudant a estabilitzar l’ASA. Solen ser làmines de material rígid situades a la zona del taló i tenen forma de ferradura.

La mitja sola o entresola és la part del calçat que es troba entre el material de tall i la sola. A més de dotar d’estabilitat a la sabata, les seves funcions són la d’absorbir els impactes en la fase de suport i afavorir la impulsió en l’última fase de la carrera o la marxa.

L’última part del calçat esportiu és la sola. És l’element més inferior i que contacta directament amb el terra, per això el seu disseny estarà en relació amb les característiques del terreny. Les seves funcions són la de dotar d’estabilitat al calçat, afavorir l’adherència a la superfície esportiva i influir en la millora del rendiment esportiu.

Biomecànica del calçat esportiu

La biomecànica del calçat esportiu se centra en diversos aspectes bàsics, com ara l’amortiment dels impactes, l’adherència a la superfície, el disseny per a la millora del rendiment esportiu o l’adaptació a la forma del peu.

La amortiment dels impactes va ser el primer objecte d’estudi de la biomecànica del calçat esportiu (González, 2008). Aquests resultats es van aplicar principalment a la mitja sola de la sabata, sobretot a la part del retropeu perquè compleix una important funció d’amortiment i absorció dels impactes derivats de la gambada. La forma i el material usat per a la seva fabricació són les variables responsables de la seva capacitat amortidora.

La zona del retropeu sol fabricar-se amb poliuretans, silicones i altres compostos químics amb gran capacitat d’absorció dels impactes. Entre les marques comercials més usades destaquem Sorbothane, Visco-Lite i sobretot el component conegut com EVA (etilè, vinil i acetat són els productes químics amb els quals es forma, d’aquí les seves sigles).

Un cop realitzada la barreja dels 3 materials, s’injecta en un motlle on formen milions de bombolles de gas que van repartint i abastant tot l’espai. El producte final és un conglomerat de bombolles farcides d’aire que seran les que esmorteeixin els impactes. Una variant és la usada per la marca japonesa Asics, que introdueix un gel visco-elàstic en cel·les dins de les mitjasoles EVA (Aguado, 2014).

La mitja sola en el retropeu sol tenir forma de campana per augmentar l’estabilitat del calçat i millorar la vida útil dels materials amortidors. Un excés de la mida de la campana seria perjudicial, ja que la sabatilla contacta amb la seva part postero-externa, i en ser major per la forma de campana, augmenta el moment de força perquè la distància de la vora a la resultant vertical és més gran. Aquest augment del moment implica major rapidesa en el gir que col·loca horitzontalment el retropeu, desestabilitzant l’ASA. 

En canvi, el avantpeu de la mitja sola presenta característiques i materials diferents perquè la seva funció no és la d’esmorteir sinó facilitar l’enlairament en la fase d’impuls. El gruix, per tant, és menor i els materials es comporten com un ens elàstic que retorna l’energia que ha acumulat en la deformació produïda durant fase unipodal per afavorir l’impuls. En les activitats físiques que es requereixi esmorteir també l’avantpeu després dels salts, com és el cas del bàsquet, el gruix de la mitja sola d’aquesta part és més gran.

L’adherència a la superfície és un factor imprescindible en la biomecànica del calçat esportiu (González, 2008). Els seus objectius són millorar les forces de frenada de la sola i implementar les forces d’impulsió. Per optimitzar el fregament amb el terra, hi ha materials específics i dissenys antilliscants per a sabatilles d’esports de pistes, tacs per a sabatilles de futbol, ​​claus per a sabatilles d’atletisme (proves de velocitat), o cales per ciclisme entre d’altres.

Per millorar les forces d’impulsió, la mitja sola de l’avantpeu està dissenyada amb característiques i materials diferents a la part del retropeu, perquè la seva funció no és la d’esmorteir sinó facilitar l’enlairament en la fase d’impuls. El gruix, per tant, és menor i els materials es comporten com un ens elàstic que retorna l’energia que ha acumulat en la deformació produïda durant fase unipodal.

Aquesta energia s’allibera en la fase d’impuls afavorint l’enlairament del peu. En les activitats físiques que requereixin esmorteir impactes derivats dels aterratges dels salts, com és el cas del bàsquet, el gruix de la mitja sola de l’avantpeu té un gruix similar al del retropeu.

El disseny de la puntera del calçat esportiu sol estar lleugerament elevada, la seva funció és la d’acumular energia durant les últimes fases del suport perquè també s’alliberi durant l’enlairament.

Alguns dels dissenys desenvolupats per a la millora del rendiment esportiu es troben a la sola. En les sabatilles de carrera, el retropeu sol estar orientat diagonalment cap a la part postero-externa per optimitzar el contacte supinador del calcani. En canvi, en el migpeu se sol dissenyar amb cintes plàstiques que a manera de ballesta es deformen durant la fase unipodal acumulant energia que alliberaran durant la fase d’impuls.

Aquest disseny també afavoreix el moviment òptim del peu durant la petjada. Si s’observa el desgast d’una sabatilla de running d’un corredor es podrà obtenir informació del tipus de peu i de la seva petjada. En un corredor amb una trepitjada normal, el desgast del retropeu de la sola serà per la part postero-externa, mentre que a l’avantpeu serà per la antero-interna, tal com es pot apreciar a la figura següent:

Si s’uneix amb una línia imaginària les zones de major desgast del retropeu i avantpeu, s’obté la línia de transició. Aquesta línia reflectiria la biomecànica de la petjada del subjecte. En un avanç correcte aniria des de la part postero-externa del calcani, passaria pel centre de la sola, creuaria per la zona dels caps del 1r i 2n metetarsià i acabaria en el 1r dit (figura superior dreta).

El disseny també juga un important paper en la adaptació i ancoratge del calçat esportiu al peu . El calçat i el peu han de ser una sola peça que es desplaça a l’uníson. En cas contrari el risc de frecs i torçades augmenta considerablement. Amb aquesta finalitat, moltes sabatilles de running tenen un orifici superior extra per al cordatge. El problema és que si es fa servir de la mateixa manera que la resta, resulta molest i bastant incòmode.

Aquest orifici extra serveix per ancorar millor el calçat al turmell del peu. Per al seu correcte ús el cordó no s’ha d’introduir al forat del costat contrari, sinó en el del seu mateix lateral en direcció de dins cap a fora (figura inferior esquerra). El cordó no es tensa sinó que es deixa una “coca” o bucle en cada un dels laterals. A continuació s’introdueix la punta del cordó a la coca del lateral oposat (figura inferior dreta). Finalment ja està preparat el sistema per tensar i acordonar la sabatilla d’esport.

Hi ha un altre disseny similar per l’avantpeu. Tal com es pot apreciar a la figura superior, s’observa un sistema per introduir el cordó a la base del cordatge abans dels primers orificis. El seu objectiu és complementar l’ancoratge al peu en aquesta zona del calçat. 

 

En resum

Mapa conceptual

 

Termes relacionats:

• Sabies que