Bases del condicionament i capacitats perceptiu motrius

Introducció a les bases del condicionament físic

L’assignatura de Bases del Condicionament Físic tracta continguts relatius als aspectes bàsics del procés d’entrenament esportiu, que sustenta les bases d’aprenentatge que posteriorment s’aplicarien a d’altres assignatures com metodologia i planificació de l’entrenament. A més, lliga força bé amb d’altres assignatures de les quals ja hem vist algunes coses al blog com fisiologia de l’exercici i biomecànica.

La primera unitat, com de costum, és introductòria i ens descriu la terminologia bàsica de la matèria, particularment pel que fa a la pròpia definició d’exercici físic, les capacitats perceptiu-motrius, els conceptes d’espaialitat i temporalitat i la coordinació.

A cadascuna de les següents unitats veurem tractats, de manera independent, aspectes més concrets del condicionament com:

• La resistència
• La força
• La velocitat
• La flexibilitat
• Condicionament físic i càlculs metabòlics

A veure quants d’aquests apunts puc portar al blog. Tots i cadascun dels temés són força interessants per als ‘freaks’ de l’esport 😉

Nota
Com ja sabeu, totes les entrades de la secció apunts del Grau en Nutrició Humana i Dietètica i Ciencies de l’Activitat Física i l’Esport estan extretes del material proporcionat per la Universitat Isabel I de Castilla. A més, en determinades assignatures com aquesta en particular, hi ha una bona feina de redacció per part de l’equip docent que la coordina. Els corresponents crèdits, doncs, a la universitat i a l’equip. La meva missió aquí només és traduir-los i aportar alguns enllaços extra com a material addicional d’interès per a qui vulgui aprofundir més.

Definició d’exercici

El moviment pot considerar-se com “la manifestació bàsica de la vida animal”. En l’ésser humà, el moviment va sorgir com un instrument de supervivència, a través del qual es podia donar resposta a necessitats tan bàsiques com l’alimentació o la funció de relació.

Aprèn més
La biomecànica estudia el moviment humà des de la perspectiva de la física, analitzant les càrregues i forces que hi intervenen. Pots consultar els apunts aquí.

Progressivament l’home va anar racionalitzant el moviment, de manera que es va integrar com un instrument present en la vida quotidiana, en el treball, en el camp de les arts; en el context esportiu, etc.

Dins d’aquesta nova consideració del moviment, ens interessa especialment la seva dimensió biològica, doncs és la més relacionada amb l’exercici físic.

Encara que l’exercici està configurat pel moviment, no tot moviment és exercici físic, per tant estem davant de dos termes vinculats, però diferents. Si atenem a la RAE, es proposen 11 definicions diferents d’exercici, de les quals destaquem dues:

Conjunt de moviments corporals que es realitzen per mantenir o millorar la forma física.

Prova que reiteradament realitza qui intervé en competicions esportives o qui s’ensinistra per prendre part en elles.

Mentre el moviment seria “tota aquella activitat executada de forma natural, sense portar aparellat una finalitat”, l’exercici físic s’identifica com “la tasca que a través del moviment específicament seleccionat, pretén millorar la condició motriu d’un subjecte”.

Tradicionalment s’ha vinculat el funcionament orgànic al d’una màquina perfecta. Aquesta identificació va permetre a Fidelus (1989) elaborar una teoria en la que considera el cos humà com una “biomàquina”, el qual va definir el moviment com la interacció de tres subgrups o estructures:

• Sistema executor
  Integrat pel sistema múscul-lligamentós -que mitjançant contraccions i relaxacions sinèrgiques constitueix la part activa- i el sistema osteo-cartilaginós, que constituirà la part passiva suportant el moviment, configurat per articulacions i palanques.
• Sistema energètic
  Format pels aparells digestiu, cardiovascular, respiratori, limfàtic, hormonal la principal missió és la de generar unitats d’energia.
• Sistema director
  Composat per l’aparell neuro-endocrí. El moviment és un element biològic i cultural orientat a un fi perfectament organitzat. L’exercici físic, seria tota pràctica que a través del moviment es dedica al perfeccionament d’aquests components.

Per a Muska Mosston (breu bibliografia) l’exercici és un element tridimensional composat per:

• El tipus de moviments
  Habilitats motrius
• L’atribut físic
  Capacitats motrius implicades
• L’àmbit anatòmic
  Tot el cos o una part d’ell

Per tant, al fer un exercici físic es realitza una habilitat motriu amb un component de capacitats físiques que implica a una part o a la totalitat de l’organisme.

L’exercici físic és doncs és el mitjà a través del qual podem educar, entrenar, perfeccionar … tot allò vinculat a l’àmbit físic motriu d’un subjecte.

Perquè això es pugui aconseguir ha de complir amb les següents característiques:

• Orientat a un objectiu
  Implica un moviment conscient, a través del qual s’intenta aconseguir una sèrie de propòsits.
• Complex
  Depèn de condicions anatòmiques, fisiològiques, processos de regulació cognitiva i disposicions volitives.
• És un procés
  Ja que travessa per una sèrie de fases que faciliten la consecució de resultats.

Castañer i Camerino (1991) per la seva banda van establir les parts que componen tot acte motor, podent identificar cada moviment en funció de la participació d’una o altra:

Terminologia associada a l’exercici físic

En les ciències de l’esport no hi ha un vocabulari únic amb el qual abordar els diferents elements que componen aquest àmbit del coneixement. Normalment es cau en l’error de nomenar dos aspectes iguals de forma diferent, convertint el mapa conceptual en un escenari de gran complexitat. Com a exemple, podem comprovar que en ocasions utilitzem els termes “exercici físic”, “activitat física”, “esport” i “condició física” de manera indiferent, quan en realitat són termes totalment diferents.

L’activitat física s’entén com “un moviment corporal produït pels músculs esquelètics que implica una despesa energètica” (Definició de l’OMS).

L’exercici físic és un tipus d’activitat física, en la qual s’intenta augmentar el rendiment esportiu o la condició física. És una activitat física planificada, estructurada i repetitiva realitzada amb una meta.

No podem considerar pujar les escales quan arribem a casa com a exercici físic, però si com a activitat física.

Un pas més enllà, l’esport és “aquella activitat física i intel·lectual, de naturalesa competitiva, que està governada per unes regles institucionalitzades”.

Actualment hi ha un gran coneixement de tot el que envolta a l’exercici físic. Tanmateix, aquesta comprensió del moviment humà és relativament propera.

El progressiu avanç en les ciències biomèdiques, i concretament l’estudi anatòmic i fisiològic del cos humà, ha permès prendre consciència de les possibilitats i limitacions de l’organisme sotmès a l’esforç.

Tots aquests avenços han contribuït a la construcció d’una “sistemàtica de l’exercici”, és a dir: principis i normes amb els quals construir, definir i classificar, tots aquells exercicis dirigits a la consecució d’uns objectius concrets.

Condició motriu

El desenvolupament del potencial motor d’un esportista depèn de tres aspectes fonamentals:

• Les condicions antropomètriques
• El grau de maduració física
• La seva capacitat motriu

D’aquests tres factors, ens hem d’ocupar especialment del desenvolupament de la capacitat motriu. Aquest terme és el que defineix els nivells d’aptitud en la capacitat de moviment que posseeix una persona.

Encara que en un inici, les bases fonamentals per al desenvolupament de la capacitat motriu depenen del perfeccionament de les habilitats motrius bàsiques i específiques, realment els factors sobre els quals se sustentarà la motricitat del subjecte es poden agrupar en dos tipus de capacitats:

• Les capacitats físic motrius
• Les capacitats perceptiu-motrius

Aquesta divisió basada en la classificació de Gundlanch, adverteix que dins de l’entrenament s’han de tenir en compte aspectes de tipus quantitatiu o energètic (capacitats físiques o físico-motrius) i altres de tipus qualitatiu o reguladors (capacitats perceptiu-motrius o coordinatives).

Altres termes lligats a la idea de capacitat motriu són:

• Forma física
  És un concepte parcial, que es refereix només al nivell potencial de les capacitats físiques o condicionals.
• Condició física
  Indica la situació que permet estar disposat per aconseguir una finalitat relacionada amb la constitució i naturalesa corporal (ex. Condició física en pretemporada en comparació amb període de competició).
• Preparació física
  És el “conjunt organitzat i jerarquitzat dels procediments d’entrenament seu objectiu és el desenvolupament i la utilització de les qualitats físiques de l’esportista”. La preparació física adquireix un valor diferent en cada nivell d’entrenament i sempre ha d’estar al servei dels aspectes tècnics i tècnic-tàctics protagonistes de l’activitat practicada.

  Podem parlar de:

  • Preparació física general
    Quan pretén el desenvolupament harmònic de totes les capacitats físiques.
  • Preparació física específica
    Quan està dirigida al desenvolupament i reforç de les capacitats físiques directament lligades al rendiment en una disciplina esportiva.

Capacitats perceptiu motrius

Són capacitats que impliquen un control i regulació muscular del moviment. Això vol dir que demanden intensos processos d’elaboració, organització i control, per gestionar indicadors qualitatius com el ritme, precisió, diferenciació, decisió, etc.

Encara que tradicionalment s’han valorat els components quantitatius, l’èxit en qualsevol acció esportiva també depèn de factors qualitatius. Aquests agents solen ser simplificats dins del terme “coordinació”, però realment haurien de quedar representats per altres components que s’agrupen dins el terme “capacitats coordinatives”:

El desenvolupament de totes aquestes capacitats permet aconseguir un control sobre el moviment, per la qual cosa el seu entrenament és fonamental en les primeres etapes i en tots aquells esports on l’èxit no només depèn dels factors d’execució, sinó també d’aspectes vinculats a la percepció i decisió.

Al costat d’aquestes capacitats tipus, hi ha una altra que es considera resultant com és la “agilitat”. Aquesta és una capacitat composta, que integra factors energètics amb altres de tipus qualitatiu. Aquesta doble dimensió, permet que moltes accions complexes puguin ser realitzades amb una aparent senzillesa.

Capacitats físiques bàsiques

Les Capacitats Físiques Bàsiques (CFB) han estat definides per diferents autors com:

Predisposicions fisiològiques innates en l’individu, factibles de mesura i millora, que permeten el moviment i el to postural (Porta, 1988).

Els factors que determinen la condició física de l’individu, que l’orienten cap a la realització d’una determinada activitat física i possibiliten el desenvolupament del seu potencial físic mitjançant el seu entrenament (Álvarez del Villar, 1985).

Els pressupostos o prerequisits motrius que de base sobre els quals l’home i l’esportista desenvolupen les seves pròpies habilitats tècniques (Zatziorskij, 1974 citat a Costoya 2002).

Són capacitats relacionades amb moviments en què predominen aspectes energètics i mecànics, necessaris per al proveïment dels músculs, que són els principals implicats en el seu desenvolupament.

També s’anomenen capacitats condicionals perquè condicionaran el rendiment esportiu i perquè es desenvolupen mitjançant un procés de condicionament.

Podem realitzar diferents classificacions de les capacitats físiques bàsiques en funció de l’autor al qual fem referència:

Bellin de Coteau a finals del segle XIX va idear el nom de “qualitats físiques” i les classificà en Resistència, Velocitat, Força i Destresa (Delgado y Tercedor, 2002).

Gundlach (1968) va ser el primer a aclarir aquest concepte (Manno, 1999) diferenciant entre:

• Capacitats condicionants: Força, Resistència i Velocitat
• Capacitats intermèdies: Flexibilitat
• Capacitats coordinatives

Porta (1988) distingeix entre:

• Capacitats motrius: Força, Resistència, Velocitat i Flexibilitat
• Capacitats perceptiu motrius: coordinació equilibri, percepció espai temporal i kinestèsica
• Capacitats resultants: Habilitat i/o destresa, agilitat

Castañer i Camerino (1991) que distingeixen en el seu model global:

• Capacitats motrius: Força, Resistència, Velocitat i Flexibilitat
• Capacitats perceptiu motrius: Coordinació, Equilibri, Ritme, Lateralitat …
• Capacitats sociomotrius: Expressió, imaginació, creació, oposició-col·laboració …

Veiem per tant que les capacitats físiques bàsiques es refereixen a un factor quantitatiu del moviment i venen a ser la Força, Velocitat, Resistència i Flexibilitat. Els corrents més actuals consideren una única capacitat física bàsica, la força, sent la resta resultants d’ella.

Capacitats perceptiu motrius

Hi ha una gran diversitat de conceptes, interpretacions i, en definitiva, confusions entorn al component qualitatiu del moviment, conceptes com capacitats motrius, qualitats motrius, capacitats físiques, capacitats perceptiu motrius, coordinatives … per tant és important començar per un aclariment conceptual al voltant del concepte de capacitats perceptiu motrius.

Si tradicionalment s’ha atorgat una major importància al component quantitatiu del moviment considerat com a factor determinant del rendiment en alguna de les seves manifestacions en la majoria dels esports, cada vegada se li està atorgant més importància al component qualitatiu del mateix, i no hi ha dubte que la coordinació i l’equilibri formen part d’aquesta component qualitativa.

Concepte i classificació

Començarem contextualitzant i definint les capacitats perceptiu motrius.

La capacitat motriu és aquella aptitud o competència per moure’s i sabem que el moviment humà estarà condicionat per tres subgrups de capacitats, les capacitats físiques bàsiques, les perceptiu motrius o coordinatives i les socio-motrius o de relació (Castañer i Camerino 1991).

Els requisits motors que regeixen les qualitats motrius estan determinats per processos d’ordre informatiu. Les seves bases funcionals, per tant depenen de la captació de la postura pels analitzadors articulars, musculars i tendinosos. La informació serà enviada al SN (sistema nerviós) cortical on es processa, compara i organitza un programa que s’envia via eferent als músculs tant agonistes com antagonistes.

Són pressuposts fixats i generalitzats de prestació motriu d’un subjecte, estant determinats principalment pels processos de control i regulació de l’activitat motora (Meinel i Schnabel, 1987).

Qualitats que permeten organitzar i regular el moviment (Manno, 1988).

Per la seva banda, Castañer i Camerino diferencien entre la somatognosia i exterognosia dins de les capacitats perceptiu motrius:

• Somatognosia
  Coneixement del conjunt d’aspectes morfològics, sensorials i funcionals del cos.
• Exterognosia
  Coneixement dels elements espai-temporals externs i contextuals en què el cos s’inscriu.

Una altra classificació molt acceptada és la proposada per Meinel i Schabel (1987) qui diferencien 7 capacitats perceptiu motrius:

• Transformació o de canvi
  Aquella capacitat que permet modificar l’acció programada a la base de la percepció i previsió de variacions de la situació durant el desenvolupament de la pròpia acció.
• Orientació espai temporal
  Capacitat de determinar i variar la posició o els moviment del cos en l’espai i en el temps.
• Reacció
  Capacitat d’iniciar i continuar ràpidament accions motores adequades i de breu durada com a resposta a un senyal donat.
• Ritme regular i irregular
  Capacitat d’intuir i reproduir un ritme imposat des de l’exterior i també és la capacitat d’utilitzar la pròpia activitat motriu seguint un ritme interioritzat.
• Equilibri
  Capacitat de mantenir el cos en condicions d’equilibri o recuperar-lo.
• Acoblament o de combinació
  Capacitat de coordinar oportunament els moviments de cada segment corporal en cada fase per aconseguir un moviment final global.
• Diferenciació Kinestèsica
  Capacitat d’expressar una gran precisió i economia entre les diferents fases del moviment o entre els moviment de les diferents parts del cos.

Com veiem, més que una diferència de continguts, es tracta d’una diferència semàntica.

Components del desenvolupament perceptiu motor

L’espacialitat

L’estructura espacial estarà composta per diversos elements entre els quals s’estableixen relacions:

• Relacions topològiques
  Relacions elementals entre els objectes com ara successió, ordre, separació …
• Relacions projectives
  Es fonamenten sobre les topològiques, es fonamenten en situar un element respecte a un altre o altres.
• Relacions euclidianes
  Són aquelles mitjançant les quals situem un objecte mitjançant un sistema de referència o coordenades de referència, longitud, volum …

Podem distingir quatre tipus d’espai:

• Íntim (-50 cm).
• Personal (1-2 m).
• Social (ex: l’espai d’una classe)
• Públic (ex: un parc)

La lateralitat és la direccionalitat que donem al nostre cos en relació amb l’espai que ens envolta. Dependrà d’aspectes heretats, socioculturals i funcionals.

El domini funcional d’un costat del cos sobre l’altre, manifestant-se en la preferència dels individus de servir selectivament d’un membre determinat per realitzar operacions que requereixen de precisió i habilitat (Leboulch 1990).

És el que determinarà que un subjecte realitzi una acció amb un membre o un altre. Hi ha diferents tipus de lateralitat:

• Integral
  Predominança absoluta d’un costat sobre l’altre.
• No integral

  • Creuada
    No hi ha uniformitat d’un costat corporal, varia entre si realitzem les tasques amb les mans, peus, o és de predominança auditiva o ocular.

  • Contrariada
    Quan la dominància innata del subjecte s’ha vist contrariada per un procés d’aprenentatge.

• Ambidextrisme
  Quan hi ha dominància molt equitativa dels dos costats.

La dominància lateral serà deguda al millor funcionament d’un dels dos hemisferis cerebrals, concretament aquell que es trobi situat a la part oposada de la zona segmentària dominant. A més cada hemisferi cerebral presentarà particularitats.

La temporalitat

Si bé l’estructura de l’espai és de certa manera tangible, la percepció del temps presenta la particularitat que no és tangible, no es pot tocar, no es pot veure. L’organització temporal ens permetrà diferenciar entre la noció de seqüencialitat dels tempos (pulsacions, per exemple) i la noció de simultaneïtat.

El ritme és una capacitat perceptiu motriu que exerceix un paper fonamental en la millora d’automatismes i d’execució motriu en moviments cíclics.

S’identifiquen tres sistemes que intervenen en el desenvolupament rítmic:

• La intuïció rítmica (reacció i anticipació a un estímul)
• La discriminació cognoscitiva (basades en el coneixement de dades passats)
• L’execució motriu (permet fer l’acció en consonància amb el ritme)

Alguns autors consideren la coordinació i l’equilibri habilitats motrius, però són quelcom més important ja que es troben inscrites en qualsevol activitat, per tant seran l’epicentre de l’engranatge de la capacitats perceptiu motrius (Castañer i Camerino 1991).

L’equilibri

L’equilibri serà un pilar fonamental del funcionament perceptiu motriu de l’organisme.

Castañer i Camerino 1991 el defineixen com “Capacitat de controlar el propi cos en l’espai davant la intervenció de factors de desestabilització motriu”.

Altres definicions serien:

Capacitat d’un individu d’igualar les forces que actuen sobre ell (sumarien zero) mantenint postures estables respecte a la llei de la gravetat.

Capacitat d’assumir i sostenir qualsevol postura en contra de la llei de la gravetat (Muska Mosston).

Des del punt de vista psicomotor, l’equilibri és una qualitat coordinativa específica, i des del punt de vista físic (biomecànic) el cos humà està en equilibri quan la sumes de les forces i dels moments aplicats és nul·la.

Tipus d’equilibri

Podem dur a terme diferents classificacions de l’equilibri en funció del criteri al que atenguem:

Des del punt de vista del moviment:

• Equilibri estàtic
  Responsable de l’ajust postural anti-gravitatori en situacions no locomotrius que no impliquen desplaçament entre el centre de gravetat del cos i la seva base de sustentació.
• Equilibri dinàmic
  Quan el nostre centre de gravetat surt de la seva base de sustentació i després d’una acció desequilibrant torna a ella. En la majoria dels esports apareix associat als desplaçaments, girs, salts, recepcions … 

Des del punt de vista de l’estabilització:

• Estable
  Es necessita una gran força per alterar-lo.
• Inestable
  Cal només una petita força pertorbadora per alterar-lo.
• Hiperestable
  Centre de gravetat sota de la base de sustentació.

Factors determinants de l’equilibri

L’equilibri dependrà de diversos factors:

• Fisiològics
  L’oïda a través dels canals semicirculars i l’aparell vestibular, els òrgans propioceptius kinestèsics (tendons, articulacions) i la força.
• Físics
  Centre de gravetat 55,27% de l’altura del cos en bipedestació i base de sustentació: àrea delimitada pels suports de la persona, a major base de sustentació major equilibri.
• Situacionals
  El canvi de velocitat i ritme, la durada de l’acció (fatiga) i forces externes.

Equilibri i condició física

Es pot determinar el centre de pressions mitjançant el registre de les forces de reacció en una plataforma de forces.

Es pot dur a terme una avaluació de l’equilibri mitjançant diferents tests i proves com el suport monopodal i la estabilometria, mitjançant la qual es pot registrar el recorregut del centre de pressions ja sigui amb els ulls oberts o tancats, el que ens dóna el quocient de Romberg (veure Liebennson, 1999).

Un estudi dut a terme amb 84 estudiants d’educació física de tots dos sexes i que va classificar els subjectes en funció del nombre d’hores d’activitat física va concloure que els estudiants que més practica físic-esportiva realitzaven presentaven una major estabilitat. A més es van obtenir diferències entre homes i dones, que poden ser degudes a la major altura del centre de gravetat dels homes (80.66 cm i 54.68%) que les dones (76.96 cm i 53.96%).

Un altre estudi va analitzar la incidència de la pràctica d’activitat física en l’equilibri, per a això va classificar als subjectes (65 anys) participants en 4 categories:

1. Practicaven activitat física des de feia +40 anys.
2. Van començar a practicar AF després de la jubilació.
3. Van parar de fer AF.
4. Mai havien realitzat AF.

Obtenint millors resultats els grups 1 i 2, sent el factor “realitzar activitat física” més important que l’edat, el sexe o el fet d’haver realitzat activitat física en el passat.

Coordinació

Començarem dient que podem definir la coordinació com el resultat de les 7 capacitats més específiques diferenciades anteriorment:

• Transformació o de canvi
• Orientació espai temporal
• Reacció
• Ritme regular i irregular
• Equilibri
• Acoblament o de combinació
• Diferenciació Kinestèsica

Pel que fa a la definició, com ja va sent habitual, podem veure diferents acceptacions segons els autors:

Organització d’accions motores orientades cap a un objectiu determinat (Meinel i Schnabel 1987).

Capacitat neuro-muscular d’ajustar amb precisió el estimat i que es pensava d’acord amb la imatge fixada per la intel·ligència motriu a la necessitat del moviment o gest concret (Álvarez del Vila 1974).

El control nerviós de les contraccions musculars en relació dels actes motors (Morehouse 1979).

La capacitat de sincronització dels músculs productors de moviment, agonistes i antagonistes, intervenint els mateix en el moment precís amb la velocitat i intensitat adequada (Guillen del Castillo).

Si analitzem les anteriors definicions, extraiem que un moviment coordinat ha de ser precís, rítmic, eficaç, fluid i econòmic.

Tipus de coordinació

Podem classificar els diferents tipus de coordinació en funció del criteri que utilitzem. 

En funció de si hi intervé el cos en la seva totalitat o una part determinada del mateix, diferenciarem:

• Coordinació dinàmica general 
  És el resultat del bon funcionament existent entre el SNC i la musculatura esquelètica en moviment.
• Coordinació òcul-segmentària
  És el llaç entre el camp visual i la motricitat fina de qualsevol segment corporal, i a la vegada la podem dividir en:
  • Òculo-manual
  • Òculo-pèdica

En funció de la relació muscular, ja sigui interna al propi múscul o externa:

• Coordinació intermuscular
  Una de les adaptacions neurals a l’entrenament de la força, es reflecteix en el que es coneix com coordinació intermuscular. Els músculs agonistes participen de manera més activa i organitzada en el moviment, trobant la mínima oposició de l’antagonista. Després de l’entrenament de la força s’observa com el subjecte necessita menys unitats motores per realitzar una tasca motriu. Aquest fet és molt avantatjós per al rendiment, ja que permet retardar la fatiga i per tant reservar fibres musculars per esforços de major durada.
• Coordinació intramuscular
  Un dels objectius de l’entrenament de la força ha de ser aconseguir que cada vegada hi hagi major nombre d’unitats motrius implicades en el moviment. Aquesta acció pertany a l’àmbit de la “coordinació intramuscular” i en concret es relaciona amb la idea de reclutament espacial d’unitats motrius.

  Els humans som incapaços de reclutar totes les unitats motores d’un múscul. No obstant això, s’han descrit augments en el reclutament espacial d’unitats motores després d’un període d’entrenament. Això és un fet molt positiu ja que quantes més unitats siguin reclutades, més força es podrà generar. Finalment, per a la millora de la coordinació intramuscular, també és interessant incidir sobre la sincronització. No totes les fibres musculars són activades en el mateix instant, com vam veure en l’assignatura de fisiologia de l’exercici conceptes bàsics, cada neurona innerva diverses fibres musculars que poden transmetre impulsos inhibidors o excitadors.

  Els guanys de força poden ser deguts a que augmenta la sincronització en l’activació d’unitats motores, i s’ha mostrat que després de realitzar programes d’entrenament de força, augmenta la sincronització d’unitats motores.

Aprèn més
…Amb la introducció a l’assignatura de Fisiologia de l’exercici – Integració, on varem veure amb una mica més de detall alguns dels conceptes sobre les adaptacions musculars explicades en aquest últim punt.

Factors que intervenen en la coordinació

La coordinació influirà de manera decisiva sobre la velocitat i la qualitat dels processos d’aprenentatge de destreses i tècniques específiques i estarà determinada per:

• Velocitat d’execució
• Canvis de direcció i de sentit
• El grau d’entrenament
• L’altura del centre de gravetat
• La durada de l’exercici
• El nivell de condició física
• L’elasticitat
• La genètica
• L’edat
• El grau de fatiga

Les fases que suposen una evolució i millora de la coordinació en la realització d’un moviment són:

• Fase de coordinació global o “gruixuda”
  Primer contacte amb el moviment en qüestió fins que som capaços de realitzar-ho d’una manera favorable.
• Fase de coordinació específica
  Des de l’execució del moviment en situacions favorables fins a l’execució gairebé sense errors.
• Fase de disponibilitat variable o estabilització
  Quan es realitza el moviment en situacions canviants, difícils i desconegudes com pot ser la competició.

Característiques de les tasques per al desenvolupament de les capacitats perceptiu motrius

Així, en el dissenys de les nostres tasques orientades al desenvolupament de les capacitats perceptiu motrius haurem de tenir en compte les variables que podem modificar i controlar, ja que seran determinants en el disseny d’una activitat que aconsegueixi l’objectiu perseguit o no:

1. Variacions en l’execució del moviment: introduint matisos, variacions, realitzant l’acció partint de diferents situacions inicials, amb o sense oposició …

2. Variacions en les condicions externes: proposar tot tipus de canvis espacials, temporals, de materials i mòbils …

3. Combinació de moviments: encadenar diversos moviments amb el mateix objectiu.

4. Variacions en les condicions temporals d’execució: modificant el ritme, el temps disponible per a l’execució (introduir adversaris).

5. Variacions en la recepció de la informació: nombre d’estímuls necessaris per resoldre la situació, introduir elements pertorbadors, claredat i intensitat d’estímul, durada d’estímul, incertesa.

6. Variacions en la presa de decisions: en situacions facilitades, tasques amb dos o més objectius, disminuir el temps de decisió, incertesa.

7. Tasques en situacions de fatiga.

Recursos extra

Els apunts deixen un enllaç a un complert manual de referència sobre teoria i pràctica del condicionament físic per Leopoldo de la Reina i que es troba allotjat al blog del crack Felipe Isidro, de recomanada visita també. Espero poder-li donar una ullada ben aviat!

Paral·lelament he anat trobant altres recursos interessants que ja he anat enllaçant més a dalt, però per si us ha passat per alt, el blog de Seirul-lo Vargas (entrenamientodeportivo.org) conté una quantitat immensa de material per a devorar 😉

Mapa conceptual

 

Termes relacionats:

• Exercici físic
• Organització Mundial de la Salut