Introducció a la planificació de l’entrenament

La planificació de l’entrenament és un procés complex i dinàmic a partir del qual es defineix, concreta i varia la orientació de l’entrenament al llarg dels diversos anys (a llarg termini), o durant un any o cicle d’entrenament (curt-mig termini).

És un instrument fonamental en la gestió de l’entrenament esportiu, ja que les seves estructures, la forma d’organització de l’entrenament i els seus continguts guarden una estreta relació amb la dinàmica del rendiment que es pretén assolir.

Aquest concepte engloba tres termes fonamentals: Programar (conjunt d’accions a realitzar), Perioditzar (variar adequadament les variables utilitzades per programar), Control i Avaluació.

Els objectius de l’assignatura són:

• Conèixer les estructures de programació de l’entrenament en funció de diversos objectius relacionats amb el rendiment esportiu i la salut.
• Conèixer, operar i prendre decisions en relació als diversos models de periodització aplicats a diversos esportistes i objectius.
• Concretar i controlar les variables de planificació i periodització de l’entrenament en funció de l’anàlisi i perfil de rendiment esportiu.
• Saber elaborar una planificació anual segons l’objectiu.

Aquesta assignatura integra alguns dels conceptes que hem vist d’anatomia i fisiologia humana, fisiologia de l’exercici i metodologia de l’entrenament.

Nota
Com ja sabeu, totes les entrades de la secció apunts del Grau en Nutrició Humana i Dietètica i Ciencies de l’Activitat Física i l’Esport estan extretes del material proporcionat per la Universitat Isabel I de Castilla. Els corresponents crèdits, doncs, a la universitat i a l’equip. La meva missió aquí només és traduir-los i aportar alguns enllaços extra com a material addicional d’interès per a qui vulgui aprofundir més.

 

Introducció a la planificació de l’entrenament i anàlisi de la situació actual

Un programa és un “projecte ordenat d’activitats o una sèrie ordenada d’operacións necessàries per a dur a terme un projecte” (Diccionari de la Reial Academia de la Llengua, RAE).

En el cas de l’entrenament entenem que aquest projecte suposa aconseguir determinats èxits o objectius, de manera que el programa d’entrenament es podria definir com “un projecte d’operacions i activitats ordenades, en forma d’estímuls que guarden un vincle d’interdependència per aconseguir un determinat objectiu”.

Sense considerar la fase pre-activa de control de variables condicionants del procés (valoració), passem a intentar definir de forma general i consensuar els aspectes referits a cadascun d’aquests processos operatius.

Planificació (de l’entrenament)

Segons la Real Acadèmia de la llengua (RAE) es defineix el terme “planificar“, en la segona i tercera accepció, com el “fer pla o projecte d’una acció”. Si acudim doncs, al terme “planificació” trobem la definició, en la seva segona accepció, com “pla general, metòdicament organitzat i freqüentment de gran amplitud, per obtenir un objectiu determinat”.

Per tant, trobem que el procés de planificar l’entrenament implicaria necessàriament el determinar el pla general operatiu en relació a les estructures organitzatives de major amplitud, en els quals es detallen els aspectes generals del procés d’entrenament:

• Valoració pre-activa
• Control de variables operatives condicionants
• Determinació d’objectius, nivells i fases

A l’àrea de l’entrenament per a rendiment esportiu aquestes estructures poden abastar cicles plurianuals i/o anuals, però a l’àrea de l’entrenament per a la salut aquestes estructures reals i pràctiques només podrien estendre a cicles mensuals o plurimensuals -difícilment anuals- (Navarro, 1996; González-Badillo i Gorostiaga, 1995; González-Badillo i Ribas, 2002; Heredia et al., 2012).

Programació (de l’entrenament)

El diccionari de la RAE defineix aquest terme (programació) com la “acció i efecte de programar”, i defineix “programar” com la “acció de formar programes” o la “prèvia declaració del que es pensa fer i anunci de les parts de què s’ha de compondre un acte o espectacle o una sèrie d’ells “.

En la seva segona accepció el terme programar ve definit com “idear i ordenar les accions necessàries per a realitzar un projecte”.

Hem de considerar que el terme programació no és d’ús comú en la literatura científica en llengua anglesa i que el terme està més difós i arrelat en la llengua hispana (Da Silva Grigoletto).

Periodització (de l’entrenament)

Segons la RAE el terme “perioditzar” es defineix com establir períodes per a un procés històric, cultural, científic, etc.

En l’àmbit esportiu, la periodització es defineix com l’aspecte de la programació dedicat a seqüenciar i temporitzar les activitats que constitueixen el cicle d’entrenament, en períodes particulars de temps, amb objectius i continguts ben determinats (González-Badillo i Gorostiaga, 1995; Vasconselos, 2000).

Així mateix, el terme perioditzar fa referència a la variació sistemàtica i planejada de certs components o variables de la dosi d’entrenament (González-Badillo i Ribas, 2002; Heredia et al., 2012).

Els components susceptibles de poder variar en aquesta fase seran, com ja veurem: la freqüència, el volum, la intensitat i la densitat.

Els objectius perseguits per la periodització són (Fleck i Kraemer, 1997):

1. Evitar l’estancament de les millores
2. Controlar idòniament els temps de fatiga i recuperació per reduir el risc d’esgotament i lesió
3. Aprofitar el màxim efecte de l’entrenament per assolir el màxim rendiment en el moment idoni (àmbit esportiu)

Prescripció (de l’exercici / entrenament)

Segons el diccionari de la RAE, en les seves dues primeres accepcions, “prescriure” significa preceptuar, ordenar o determinar alguna cosa, així com receptar o ordenar remeis, respectivament. En l’àmbit mèdic-sanitari, aquest terme és l’acte professional que consisteix en receptar una determinada medicació o indicar un determinat tractament terapèutic a un pacient.

Quan aquest terme es circumscriu a l’àmbit de les ciències de l’exercici físic (“prescriure / prescripció d’exercici”) i atenent a la pròpia definició comentada, es pot entendre com l’acte professional consistent en preceptuar, ordenar o determinar un conjunt d’exercicis físics dirigits a mantenir o millorar la condició física i salut (Pedersen & Saltin, 2008; Heredia et al., 2012; Heredia et al., 2011).

El ordenar i determinar aquest conjunt d’exercicis estarà relacionat amb la selecció i variació de dues variables d’entrenament (fonamentalment) que corresponen a la “metodologia” i a la “selecció d’exercicis”, estant la resta de variables relacionats amb els processos de periodització i programació d’aquest procés d’entrenament (Heredia et al., 2012; Heredia et al., 2011).

A continuació farem un anàlisi de l’origen i evolució dels processos en la planificació, programació i periodització de l’entrenament i plantejarem algunes qüestions rellevants per a la seva aplicació al context actual del professional de les ciències de l’activitat física i l’esport.

La sistematització del procés d’entrenament: origen, evolució i revisió

En les bases que regeixen la teoria i pràctica de l’entrenament esportiu, estan ben recollits i desenvolupats els processos que es relacionen amb el disseny, planificació i programació de l’entrenament per assolir el màxim rendiment.

D’aquesta manera, encara que ja des de l’antiga Grècia podem trobar l’interès i la referència a la possibilitat de convertir un subjecte astènic en un perfecte esportista mitjançant un entrenament sistemàtic (García Manso, Navarro i Ruiz, 1996) i a partir d’aquí a la prolongació d’aquest interès a través del pas dels diferents segles, és Kotov (1916) qui sembla proposa per primera vegada un procés d’entrenament ininterromput i dividit en cicles (amb una divisió en tres períodes principals).

Posteriorment autors com Gorinevski (1922), Pinkala (1930) i Grantyn (1939) van anar desenvolupant treballs i publicacions al voltant d’aquesta qüestió. El 1940, Ozolin desenvolupa una proposta específica de planificació (orientada principalment a l’atletisme).

Però tot apunta que és just designar Matveev com el pare de la planificació moderna de l’entrenament, quan a mitjans dels 50 popularitza la seva teoria de periodització anual, establint uns períodes concrets clarament diferenciats en el seu contingut i orientació, tot això basat en una aplicació de la teoria de la Síndrome General d’Adaptació (H. Selye) al procés de consecució de la forma esportiva a través de l’entrenament (García Manso, Navarro i Ruiz, 1996).

Aquestes propostes inicials, que actualment són englobades dins dels denominats “models de planificació clàssica” , van anar evolucionant cap altres models, com el model “pendular” (Arosiev, 1976), o els de “altes càrregues” (Vorobiev, Tschiene, 1985).

És especialment a partir dels anys 80 on s’intensifica la recerca i les propostes al voltant de la planificació de l’entrenament englobats, en l’actualitat, en els anomenats “models de planificació contemporània”. Amb l’aparició dels models de blocs (Verkhoshansky, 1988), integrador (Bondarchuk, 1984) fins al ATR (Issurin i Kaverin, 1986), els models cognitivistes del Professor Francisco Seirul·lo o els macrocicles integrats del Dr. Fernando Navarro (Navarro, 1996).

Entorn de la periodització s’ha desenvolupat, especialment a partir dels anys 80, algunes aportacions rellevants sobre l’efectivitat d’aquests programes periodizats vs no periodizats com els treballs realitzats per Rhea i Alderman (2003), els quals van realitzar una meta-anàlisi comparant resultats sobre la base de la publicació d’articles des dels anys 60 fins al 2000. Analitzant aquest estudi es pot observar com, després de la recerca i aplicació dels pertinents criteris d’inclusió-exclusió, la selecció va incloure únicament 11 estudis.

La conclusió de Rhea i Alderman és que:

L’entrenament perioditzat és més efectiu que l’entrenament no-perioditzat, tant per a homes com a dones, així com persones de diferents nivells de preparació i edats, i que quan es té en consideració les variables de volum, intensitat i freqüència en el programa d’entrenament, aquest es manifesta en adaptacions que produeixen un millor rendiment físic.

Malgrat que en l’actualitat està plenament acceptat l’adequat i avantatjós benefici d’utilitzar models perioditzats sobre no perioditzats, hi ha nombroses posicions d’investigadors (Fleck, 1999; Rhea i Alderman, 2004; Cissik, Hedrick i Barnes, 2008) que mostren que:

1. La investigació és relativament reduïda respecte a la periodització de l’entrenament, representant un dels reptes de la investigació en el nostre àrea
2. Les limitacions al voltant de la mateixa (escassetat d’estudis longitudinals, dificultat per aplicar a contextos de rendiment esportiu real, dificultat en l’aplicació a mostres heterogènies de població, varietat i complexitat en els contextos específics d’anàlisi i aplicació, dificultat per al control de variables, etc.)

Tot això fa que la informació existent estigui més basada en evidències observacionals i dades anecdòtiques (Stone, Pierce, Haff, Koch & Stone, 1999; Plisk i Stone, 2003; Cissik et al., 2008; Kiely, 2010).

Aprèn més
Amb un article de revisió interessant (en anglès) de Issurin, 2010 “New Horizons for the Methodology and Physiology of Training Periodization”.

Són aplicables els “models” de l’entrenament esportiu a programes de condicionament físic per a la salut?

Quan es planifica l’entrenament amb vista a aconseguir el màxim rendiment possible en una especialitat esportiva i en un moment determinat, s’intenta desenvolupar al màxim els factors de rendiment més determinants d’aquesta especialitat (condicionals, tècnics, tàctics, etc.)

D’aquesta manera el coneixement procedent de la pràctica esportiva-competitiva és, en molts casos, un dels principals elements del constructe teòric-pràctic utilitzat pels tècnics en el disseny de programes de condicionament físic per a la salut.

Aquest és un procés descendent de construcció-aplicació que extrapola gran part del teòric “model del campió”, és a dir, s’apliquen els processos d’aquells que aconsegueixen els majors rendiments sense considerar altres variables individuals i i dels objectius, pel que fa a paràmetres relacionats amb la planificació, programació, periodització, càrrega d’entrenament, metodologia, etc. (Heredia, Isidre, Chulvi i Mata, 2011).

Tot això ens condueix a replantejar el procés i els criteris per operar amb cada una de les variables per tal d’ajustar-les a la pròpia capacitat operativa real dels tècnics que desenvolupen la seva tasca en l’àrea dels centres de condicionament físic (fitness), on sembla que hi ha certs condicionants comuns:

1. Massificació.
2. Diferències en els objectius, capacitat potencial d’adaptació i rendiment en subjectes implicats en programes de condicionament físic i salut.
3. Limitació temporal per poder operar sobre estructures a mig-llarg termini de planificació.
4. Limitació en la capacitat de valoració, control de l’entrenament, feedback, reajustament, etc.
5. Escassa disponibilitat de mitjans per a la valoració i control de l’entrenament.
6. Existència de certa “controvèrsia” o dificultat per poder unificar criteris bàsics pel que fa als processos relacionats amb el disseny de programes d’entrenament en aquesta àrea.

D’aquesta casuística, sorgeix la necessitat de replantejar tots aquells processos sistemàtics implicats en el disseny dels programes d’entrenament per a l’objectiu únic i exclusiu de la salut i qualitat de vida.

De la investigació actual en diverses àrees sorgeixen interessants propostes sobre alguns aspectes relacionats:

Condicionants pren decisions planificació i periodització entrenament	Població de Rendiment Esportiu	Població de Condicionament Físic Saludable
Possibilitats individualització	Majors possibilitats (professionalitat), per la menor massificació (possibilitat gestió temps-atenció)	Menors possibilitats (analitzar entrenament “personal”) per la major Massificació (ràtio tècnic: clients)
Objectius	Competitius-rendiment. Jerarquització i delimitació temporal.	Salut, benestar, qualitat de vida, funcionalitat AVD-AVDL. Premura per l’assoliment d’objectius condicionen adherència i continuïtat.
Disponibilitat temporal	Alta. estable	Limitada, variable i condicionada per AVDL i responsabilitats sociofamiliars.
Priorització i motivació	Alta-màxima. Estil de vida en relació entrenament.	Relativa / condicionada, individual Motivació variable i dependent. Clau modificació de l’estil de vida i adhesió.
Mitjans de valoració i control de l’entrenament	Major disponibilitat (accessibilitat alta / mitjana de recursos).	Menor disponibilitat (accessibilitat escassa i limitada de recursos).
Històric i capacitat adaptació	Major potencial adaptació genètic. Major capacitat rendiment màxima. Major capacitat rendiment actual.	Població variada amb escassa experiència en l’entrenament, sedentaris i fins i tot amb patologies.

 

Continuació

L’apartat 1.2 de la Unitat Didàctica 1 continua amb les definicions de càrrega i el procés d’adaptació a la mateixa. Bon moment doncs per deixar-ho aquí i continuar en una futura entrada.

Termes relacionats:

• Salut
• Exercici físic