Els neurotransmissors són substàncies químiques que permeten transmetre senyals i, per tant, la comunicació entre cèl·lules nervioses (com per exemple les neurones). Un neurotransmissor usat per moltes neurones arreu del cervell és la serotonina, també coneguda com a 5-hidroxitriptamina (5-HT) (o comunament com la “hormona de la felicitat”). La serotonina que emeten les cèl·lules emisores altera subtilment la funció de les receptores de la senyal, en un procés anomenat neuromodulació. Tot i que els efectes de la serotonina en neurones individuals pot ser modest, el seu efecte global en un àrea determinada del cervell pot influenciar substancialment algunes de les seves funcions, com la capacitat per aprendre, la memòria, la percepció de l’entorn, l’estat d’ànim i la resposta a l’alcohol i altres substàncies que causen dependència (veure bonus).
La serotonina es produeix i se segrega de neurones serotoninèrgiques que originen en regions discretes del cervell. Algunes d’aquestes neurones es troben a la base del cervell en un àrea anomenada nuclis del rafe, que influencia funcions relacionades amb l’atenció, les emocions i la motivació. Els axons de les neurones del nucli del rafe s’estenen a través del cervell per a realitzar diverses funcions. Aquestes regions inclouen l’amígdala, que s’encarrega de la part del control de les emocions, i del nucli accumbens -l’àrea involucrada en la motivació per a desenvolupar certs comportaments, entre ells l’abús de substàncies.
La unió de serotonina amb els seus receptors inicia una sèrie d’esdeveniments bioquímics que converteixen senyals extracel·lulars químics a senyals intracel·lulars a les cèl·lules de destí. Per exemple, la interacció de la serotonina amb un dels tipus de receptor pot estimular la cèl·lula a formar petites molècules anomenades missatgers secundaris. Aquests missatges, a la vegada, interaccionen amb altres proteïnes per a activar diverses funcions cel·lulars, tals com l’activitat elèctrica de les cèl·lules o l’activació de certs gens. Aquests canvis poden resultar en la inhibició o excitació de la neurona que rep la senyal, en funció del tipus de cèl·lula que li afecti.
Les accions de la serotonina a les sinapsis estan estretament regulades per unes proteïnes anomenades transportadors de la serotonina, que actuen removent el neurotransmissor de la sinapsis després d’un petit lapse de temps de que arribi, retornant-lo altra vegada a la cèl·lula emissora. Conseqüentment, la serotonina pot afectar les neurones veïnes només durant un petit període de temps. Qualsevol interferència amb el mecanisme de funcionament dels transportadors pot estendre o disminuir el temps d’exposició de les cèl·lules, fent doncs que s’alteri l’esquisit i precís mecanisme de comunicació de les cè·lules nervioses al cervell. El resultat final de tal alteració és una activitat anormal del cervell, que pot portar a problemes psicològics o malalties mentals.
La recerca actual encara no pot mesurar directament els nivells de serotonina al cervell humà però es poden medir les concentracions de metabolits o productes de rebuig que es generen quan el neurotransmissor se separa de la sinapsis. Les seves concentracions es poden determinar en mostres de sang, orina o de la medul·la, i són una mesura indirecta per a mesurar els nivells estimats al cervell.
— “Serotonin’s role in alcohol’s effects on the brain” Font original
Perla del Dia – Apunts diversos sobre la serotonina
