El post d’avui no té massa a veure amb la nutrició, però tant s’hi val. De fet, me’l reservava per demà, més que res perquè avui ja havia fet una petita Perla del Dia per a sortir del pas i m’he de racionar els continguts. Però el fet és que una conversa amb l’amic Román m’ha enviat un senyal diví de que havia de ser avui. Aquí, així, i ara 🙂
Ahir vaig arribar a aquest escrit d’en Dean McKenna, creador del blog ‘Life Sucks – What are you going to DO about it?‘ que ve a dir algo així com ‘La vida és una merda – què penses fer per a posar-hi remei?‘ on ens explica el que ja podeu deduir, la seva visió sobre què és realment la felicitat. M’ha agradat molt. És quelcom que em pregunto de tant en tant, o més bé. sobre el què reflexiono de tant en tant, i en general estic bastant alineat amb la seva idea. Creia doncs que l’havia de compartir amb vosaltres.
Ja sabeu com va això, a partir d’aquí desapareixo qual ninja amb bomba de fum i el que resta són paraules de l’autor 😉
Nota: La traducció és una merda algo ràpida i bastant pobre. Si podeu, llegiu l’original en anglès! Sona molt més… impactant. El català és massa… “idíl·lic” 🙂
Traducció
Què és la felicitat?
Què és l’èxit?
… La forma en que defineixis aquestes paraules en realitat pot determinar l’èxit en l’assoliment dels teus somnis.
Sovint, les persones creen una imatge d’un conjunt específic de circumstàncies externes, en les seves ments, i pensen que pel fet d’organitzar la seva vida de manera que s’aconsegueixin aquestes circumstàncies específiques, ja sigui per aconseguir un treball, o per a acabar els estudis, o per a que la dona o l’home que els interessa es fixi en ells, seran més feliços. Què equivocats que estan!
De vegades, es creen aquestes il·lusions en les seves pròpies ments, per la seva pròpia voluntat, pensant que si ho fan tot bé, poden aconseguir l’“èxit”. Altres vegades -potser la majoria de les vegades- aquestes idees ridícules entren en la ment de les persones a través del seu entorn. Els pares, la societat, els amics, l’escola, els companys, la televisió, els diaris, les religions, els metges… la llista és interminable.
Hom podria pensar que amb tots aquests “experts” aconsellant, tots fa temps que estaríem vivint en la més perfecta felicitat. Però, òbviament, molts de nosaltres no hi estem vivint pas.
Llavors, què és el que ens fa feliços?
D’una banda, crec que caldria replantejar la qüestió. Una millor pregunta és…
Què és la felicitat per a mi?
En plantejar la pregunta d’aquesta manera, podem començar a desdir-nos a nosaltres mateixos de la interminable sarta de ximpleries de la societat i les seves demandes sobre nosaltres. Personalment, m’he acabat adonant que com més m’allunyava de la persona que esperava ser, pitjor es tornava la meva vida. En realitat, no importa si és un problema de la carrera universitària, un problema d’una relació o qualsevol altra cosa. El fet és que seguir als demés realment és una recepta cap a la misèria.
Un exemple: El vestit i la corbata no són per a mi. No em sento congruent amb la idea de “fer la pilota al seu superior per aconseguir una promoció”, aquest típic estil de vida de l’empresa. De fet, ho veig com una mena de “prostitució de l’ànima”. Qui diables són, al cap i a la fi, aquestes persones, que he d’esforçar-me tant per a complaure’ls?
Molts de nosaltres ens enfrontem al dilema: fer diners o tenir més diversió? Perseguir un “estatus” dins la farsa de la societat o anar a cercar la veritable felicitat? Sexe buit, o l’amor vertader? Aferrar-nos a les coses, o l’autosuficiència? I… Què en pensaran “els demés”?
A qui li importa? Que els bombin.
Per a mi, i parlo per experiència pròpia, el més important és trobar la teva pròpia veu, el teu propi lloc al món , el teu propi ésser. Si no cerques això, en realitat, no ets res més que un actor en un escenari, jugant un paper, complint amb una aparença…
El teu treball es converteix en una llosa, les teves relacions es tornen pobres, fins i tot algo tant senzill com un partit de golf amb els companys pot arribar a ser infernal, a mesura que tractes de derrotar als teus “opositors” i millorar el teu handicap a tota costa.
Trobar la inspiració, un veritable propòsit a la vida, és molt més important que qualsevol altra cosa. La resta? No són res més que els plans que els altres han establert per a nosaltres. Vols que la teva vida sigui quelcom dissenyat per altres persones? Què ridícul!
Al final, potser la mentalitat més alliberadora seria la següent:
Expressa’t lliurement i deixa que les coses caiguin pel seu propi pes, a la seva manera.
A mesura que vaig començar a incorporar aquesta idea més i més en el meu dia a dia, em vaig adonar que em vaig tornar més i més feliç. Sembla que vagi lligat de la mà.
Has de trobar el que t’inspiri. Jo trobo inspiració en la música, la natura, el senderisme per les muntanyes, viatjar… qualsevol cosa, menys la avorrida rutina. Una vegada que comences a caminar aquest camí, les oportunitats comencen a obrir-se. Millors relacions, millors maneres de fer diners, més pau interna, menys problemes. En una paraula, més felicitat!
