Em dic Albert Calvet i a data d’inici d’aquest blog, 12 d’Octubre de 2012, tinc 29 anys i sóc Enginyer en Informàtica de Sistemes per la Univeristat Ramón Llull.

Bé, suposo que aquesta informació és poc rellevant de cara al tema que ens ocupa i la podria deixar per un altre bloc dedicat a la meva professió. En realitat, aquest bloc està motivat perquè en el meu temps lliure sóc un entusiasta del fitness, l‘atletisme popular i en general tot el que comporti millorar el meu estat de forma, naturalment un dels pilars fonamentals per a això és una bona nutrició.

Una mica d’història sobre mi…

Parlant en termes més típics de l’àmbit que ens ocupa: Medeixo 172cm, acostumo a moure’m entre 61 i 63kg de pes i tinc un % de greix corporal al voltant del 10-12% segons ratxes. Però fins als 20 anys sempre he estat una persona “grassoneta” i sedentària, especialment fins als 17. De petit, sempre menjava a base de bollycaos, patates fregides, entrepans de nocilla, i phoskitos per esmorzar i berenar. Per a dinar i sopar? Entrepà de frankfurt o hamburguesa, poca varietat més, potser pasta o ous fregits. Mai m’havia agradat ni la fruita ni la verdura ni la majoria de coses que es podrien considerar com a menjar saludable. Naturalment, com a nen petit, no em vaig preocupar realment per això. En aquestes edats, només veus que algo t’agrada o no t’agrada, i vas fent. Els meus pares sempre van ser força permissius en el que podia o no menjar, és un detall que agraeixo però que si mai jo sóc pare no penso deixar que es repeteixi.

Damunt de no menjar gens bé, no practicava cap esport. Quan era més petit, en plena època de furor de la sèrie Oliver i Benji em va apassionar molt el futbol, però quan vaig fer un canvi d’escola a 4t d’EGB em vaig trobar amb una dura realitat. No era bo jugant, era força “patós” i a més no tenia especial resistència tampoc i em pesava el cul (i la panxa). Era molt dolent a classe de gimnàstica i recordo clarament que no m’agradava gens i que respirava tranquil el dia que s’anul·lava  Era sempre dels últims en ser escollit al pati alhora de fer equips, per a futbol, bàsquet o el que toqués. Això va fer que em sentís una mica marginat durant els anys d’escola que varen durar fins a l’institut. Com a conseqüència, vaig perdre tot interès en l’esport i vaig desenvolupar preferències per altres aficions, entre d’elles la informàtica, el que m’ha portat a ser enginyer actualment.

En algun moment, calculo que cap allà el 2006, en una època de buit existencial (acabava de ser rebutjat per enèsima vegada per la noia que m’agradava en aquell moment, la carrera universitària marxava a trompicons, no em movia de casa per a res, i suposo que més fets que ara ja no recordo) vaig decidir fer un canvi. El meu pare de sempre havia fet karate i més recentment l’havia canviat per l’entrenament amb peses. Ell estava puntat al gimnàs i anava religiosament quasi cada dia, seguint dieta, entrenant fort, etc. És pastisser però sempre ha estat un entusiasta de les arts marcials i la musculació, això el va portar -tot i no ser gens avesat a l’estudi- a cursar un títol propi de Nutrició esportiva i musculació de l’acadèmia Orthos. Vaig pensar que tenint a casa algú que em podria guiar una mica en podria treure profit, podia anar amb ell i provar de canviar una mica el meu estil de vida sedentari. Estava fart de veure’m gras i “fofo” i sense aficions ni reptes a la vida. ¿Per què no provar-ho?

Ara ho puc ben dir, va ser la millor decisió de la meva vida. En poc temps vaig començar a notar grans canvis. Naturalment, quan un no fa res, els canvis arriben ràpidament i de manera impactant. Sense massa canvis en l’alimentació, vaig començar a reduir greix corporal, mica en mica em desapareixien els “michelins” i estava començant a guanyar una mica de volum muscular. Considero que sóc el tipus de persona que quan es posa en alguna cosa li agrada treure’n suc.

Per tant, inspirat pel meu pare, vaig començar a interessar-me també per la nutrició. Mica en mica vaig anar deixant de costat la rebosteria i demés menjars processats i plens de greixos saturats i sucres simples per l’arròs bullit i els ous durs, l’amanida, el peix blanc bullit, el pit de pollastre, gall d’indi, la tonyina en aigua i el “solomillo” ben magre. Greixos saturats fora, sucres simples altament reduïts, alta concentració de proteïna d’alt valor biològic… Entrenament dur cinc dies a la setmana, separat per grups: pit + tríceps dilluns, bíceps dimarts, quàdriceps i bessons dimecres… Press de banca a mort, curls de bíceps fins al fallo muscular, premsa atlètica que em deixava sense alè. El canvi es va començar a disparar! En dos anys vaig fer una transformació total.

En resum, vaig canviar el meu estil de vida sedentari per un que es podria emmarcar dins del que se sol dir “culturista“.

Naturalment, arriba un moment en que els progressos disminueixen. Això em va portar a fer recerca. Internet, com ja sabràs si estàs llegint aquest escrit, és una font interminable de coneixement, i pel que fa aquests temes, particularment. Vaig començar a fer més recerca sobre sistemes d’entrenament, nutrició, suplementació, etc.

Com a dada curiosa, durant uns 5 anys em vaig tornar ovo-lacti vegetarià. Contràriament al que podràs pensar, no va estar mogut per temes nutricionals, si no personals -podria més bé dir-ne “sentimentals”-. Actualment penso que potser és un handicap de cara a seguir una dieta totalment equilibrada, però fins que no en tingui autèntica evidència de què així és, probablement seguiré indefinidament per aquesta via. És probable que parli més extensament sobre això en algun moment. Actualització important: A data de Febrer de 2013, finalment he decidit optar per un canvi i incorporar animals. Més info aviat!

Tornant a l’esport, ja que anant de “natural” és difícil progressar gaire més en musculació, i donat que en el fons ja em veia força recompensat en aquest aspecte, el meu interès des de fa uns anys ha anat més encaminat a la cerca de la “definició”. El meu passat sedentari, poc esportista i malnodrit em va portar a tenir una composició corporal tirant a dolenta. Tenia dificultat per perdre pes en forma de greix i facilitat per guanyar-ne, el que típicament es coneix com “mala genètica”. Per tant, tot i que havia millorat molt, no acabava de veure’m amb un físic genial. Havia progressat moltíssim, certament, ja no estava gras, tenia certa forma, però faltava alguna cosa. ¿Què faran aquests súper models de revista per a tenir aquests cossos perfectes, ben proporcionats i a la vegada sense un gram de greix, que semblen esculpits en pedra? Podríem dir que el meu repte es va tornar intentar apropar-me el màxim possible a aquest físic.

Com probablement hauràs sentit moltes vegades, per a aprimar i eliminar el greix sobrant, una de les coses més recomanades sempre ha estat “fer cardio” (ara mateix ho poso bastant en dubte). En tot cas, en plena efervescència investigadora aquest consell no em va passar per alt, de manera que vaig incorporar a la majoria de sessions de gimnàs uns minuts de bicicleta estàtica o cinta.  Així vaig estar un temps, mica en mica incrementant la durada de les sessions, i certament, apropant-me més i més al meu objectiu. Fins que un dia va passar un altre fet que també m’ha canviat bastant l’estil de vida: vaig sortir a córrer pel carrer.

Calculo que seria a finals del 2008. Em feia respecte la idea al principi. Què pensarà la gent quan em veig per allà corrent? I si em perdo? o em dóna algo? Ara ho recordo i me n’adono que per aquella època era bastant caga-dubtes. En qualsevol cas, un dia vaig donar el pas, i em va agradar. Vaig començar a alternar una mica les sessions de gimnàs amb córrer pel barri, algunes escapades a Montjuïc i mica en mica ampliant una mica més els circuits per indrets fins llavors poc explorats de Barcelona per mi.

En veure que estava guanyant resistència i que em defensava mínimament, un dia em va donar un rampell i em vaig inscriure a la Cursa de la Mercè. Molta gent estava parlant de les curses populars i tenia algun conegut al gimnàs que pel que sentia llavors em semblava “una màquina” de córrer. Tenia doncs curiositat, suposo, per saber què tal h0 podria fer jo. I dit i fet, vaig córrer la cursa a tope! 44:13 oficial, 42:37 reals, gens malament per a un debut en 10K! Val a dir que ja m’havia “cascat” bones sessions de més de 15 i 20Km pel carrer abans de participar-hi. Tot i no haver-ho fet expressament, tenia una base mínimament decent acumulada dels últims mesos entrenant. Però naturalment, vaig ser engolit per la febre de la marquitis (ho reconec, encara em dura).

Podria millorar la marca? Segur que si! La següent cursa que vaig fer no va tardar massa, la Jean Bouin, on vaig fer un temps similar. En buscar la següent, vaig conèixer la Challenge 10K, la lliga d’atletisme popular que, llavors, reunia les 5 curses més populars de la ciutat. Vaig decidir que les faria totes. Quan això ja no em saciava prou, vaig descobrir la Lliga Championchip. Ostres! Un calendari anual de més de 100 curses! Com d’alt podria arribar jo en aquest rànking? Vaig començar a cercar sistemes i/o plans d’entrenament i començar a sortir més sovint a córrer i més metòdicament. I mica en mica, sense adonar-me’n, estava ja més centrat en l’atletisme popular que en la musculació, cosa que dura més o menys fins avui dia.

Durant aquests últims 3 anys de participar cursa darrera cursa m’han passat moltes coses. Una d’elles, molt positiva, és que vaig conèixer l’associació atlètica corredors.cat, amb la qual em vaig començar a implicar fins al punt que ara mateix formo part de la Junta del club i a més col·laboro activament en el manteniment informàtic dels seus sistemes i la confecció de la seva lliga interna d’atletisme: la LliGa CoRReCaT. Una altra de les coses que m’han passat i de les que estic més orgullós és el meu assoliment de marques personals.

Després de centenars de quilòmetres i hores d’entrenament, i d’haver arribat a córrer 26 dies seguits sense descans en plenes vacances d’estiu, mica en mica vaig anar progressant en l’atletisme popular fins a arribar a assolir un 35:24 en els 10K de la Cursa dels Nassos 2011. Quan vaig començar a córrer, veia com a “màquines” als primers de les classificacions d’algunes curses populars que estaven corrent en 33-35 minuts, deixant de banda els més elits, és clar. Llavors pensava que algú com jo mai podria arribar a un nivell similar, però amb gran dedicació, allò va arribar. Puc dir que tot i que l’esforç que vaig fer a Nassos em va fins i tot fer patir per la meva salud (5 minuts tombat a terra vaig necessitar per re-incorporar-me i poder articular alguna paraula…) ara el recordo com un dels moments més feliços de la meva vida, de gran realització personal.

Altres marques “importants” que tinc: 36:08 a la Cursa de Sants 2011 uns mesos abans, 1:20:10 a la Mitja Marató de Gavà el 2012 i el debut sub 3h a la Marató de Barcelona també el 2012: temps real 02:56:46!

¿Què m’ha portat a iniciar aquest blog?

Bé, crec que m’he desviat una mica del camí i això sembla més un blog d’atletisme que no pas de nutrició. Però no és cert, tota l’explicació anterior és important per a entendre què m’ha motivat a prendre aquesta iniciativa.

Paral·lelament als petits “pinitos” esportius, una cosa que sempre m’ha sobtat i que em fa força nosa és que mai he acabat de ser una persona energètica, sovint em noto falt d’energia o de ganes de fer coses. És quelcom que em passa intermitentment, i que ja ve de força anys enrere des de la meva època sedentària, però que d’alguna manera perdura avui dia. Hi ha dies millors i dies pitjors. De vegades em trobo “a tope” i d’altres dies -bastants- m’aixeco súper letàrgic i sense gens de ganes d’anar a entrenar. Però sóc molt tossut també, i ara no puc deixar anar tota la feina que he estar fent durant aquests darrers anys i que m’ha canviat tant la vida i que em fa sentir orgullós de mi. D’alguna manera, perdria l’status que m’he forjat.

Per tant segueixo tirant endavant, però amb aquest sentiment de que “algo no va bé”. Algunes èpoques en que m’he sentit una mica fluix o estrany, he anat al metge, però les proves sempre solen sortir bé, i me’n vaig sense tenir res clar. Per tant, com a bon enginyer, al final acabo pensant “mira de trobar tu la causa i sol·lució al teu problema perquè sinó estàs apanyat”. Això m’ha portat a fer recerca sobre nutrició i salud ja no només des d’un punt de vista de mantenir la figura i millorar en el rendiment esportiu, sinó a nivell de millorar la meva qualitat de vida. Això, a més, ha cobrat més importància durant aquest darrer any on he vist que el meu rendiment en cursa ha estat decaient bastant tot i seguir entrenant fort i he patit un petit episodi d’anèmia (segur que en parlo més endavant). Per què?

La resposta encara no la sé, però el que sí sembla evident és que “som el que mengem” o, com a mínim, ens afecta bastant. Per això és fàcil deduir que si potser no estic seguint una dieta equilibrada, si tinc manca d’algun mineral o vitamina essencial, o potser estic fomentant un balanç hormonal perjudicial amb els meus hàbits alimentaris o portant els entrenaments massa a l’extrem, és molt probable que no em trobi en una forma òptima, i que si ho pogués corregir probablement guanyaria en qualitat de vida.

Ara bé, aquí bé la pregunta del milió, i l’autèntica culpable de que m’hagi decidit a començar aquesta iniciativa: què és una dieta veritablement saludable i que allargui la vida i la seva qualitat, i a la vegada et permeti veure’t en forma, definit, suporti el manteniment del múscul i fomenti la mobilització dels greixos, i en general, que  faci rendir en l’esport o resta d’activitats del dia a dia? 

Pautes sobre portar una dieta equilibrada que d’alguna manera respongui a les exigències anteriors les trobem cada dia: a la tele, del boca a boca de la gent, xerrades d’experts, els anuncis de certs aliments suposadament “bons”, i un llarg etcètera. Sembla ser que seguint algunes d’aquesta pautes típiques podries arribar fàcilment a l’objectiu. No?

Algunes que em venen al cap:

• Moderar el consum de greixos saturats (provinents tots de greixos animals com de la carn i els lactis o els olis hidrogenats) i procurar substituir-los per insaturats (com els dels fruits secs, avocats, oli d’oliva, etc.)
• Moderar el consum de carbohidrats simples, especialment els sucres simples (rebosteria, pastissets, caramels, refrescos alts en sucre…), i fomentar el consum de carbohidrats complexes (cereals, pans integrals, patata, germinats, etc.)
• Procurar menjar versions d’aliments naturals a favor de productes més processats i pre-cuinats
• Procurar realitzar diversos àpats menys copiosos al llarg del dia en comptes de menys quantitat però més copiosos (dubtós)
• … i un llarg etcètera

Però no és tant senzill. I la prova n’és que milers de persones que es posen a règim fracassen dia rere dia. Quan et poses a rebuscar, pots arribar a trobar multitud d’estudis que per un costat suporten algunes d’aquestes afirmacions mentre que d’altres les tiren literalment per terra. Això, a mi, com a pobre mortal que sóc, sense un gran bagatge científic en nutrició humana, química i biologia, em frustra molt, ja que quedo bastant a mercè de possible mal-informació. Un perfecte exemple sobre això, i del qual si puc (i em veig capaç) probablement parlaré en algun post, és el debat que hi ha actualment entre les dietes baixes en carbohidrats i les que no. Ambdues tenen tant fervents seguidors com detractors, i en ambdós costats hi ha prestigiosos metges i científics, altament -se suposa- qualificats.

Quan t’arriba informació tant contradictòria sobre dues filosofies totalment oposades de nutrició, tu, com a pobre mortal, què se suposa que has de creure? Si ni tan sols les “eminències” es posen d’acord! Jo no tinc la resposta, però val a dir que el debat em fascina. És per això que dedico bona part del meu temps lliure a informar-me -com humanament puc- i extreure les meves pròpies conclusions. Porto temps pensant que tanta informació em satura una mica i que em convindria organitzar idees.

Ara mateix el meu “favoritos” del navegador web està replet d’articles interessants sobre el tema que vaig acumulant però que rarament re-visito. Alguns coneixements claus que obtinc de llegir un article després son tirats a terra per un altre article. De vegades necessitaria “escampar els arguments sobre la taula” de diverses fonts i analitzar realment què hi ha de cert en tot plegat. Finalment, un “click” em va saltar al cap: i si fes un blog on vaig recopilant de manera més organitzada tot el que vaig trobant, i de passada deixo la meva opinió i algunes referències? I ja posats, potser si aconsegueixo arribar a un cert públic, potser puc  crear una mica de debat constructiu.

… i així ha nascut aquest espai!

¿Que hi podràs trobar aquí?

Com ja ha quedat clar si has estat llegint tot lo anterior i no t’has cansat abans (felicitats!!) jo no sóc metge ni tinc cap bagatge professional en temes de nutrició, salut i esport, no més enllà del que he pogut anar consultant i experimentant en mi mateix com a entusiasta del tema. Per tant, et convido a que no et prenguis a peu de la lletra qualsevol contingut que puguis trobar aquí i que qüestionis sempre tota la informació que se’t presenti.

Espera, ho posaré en una manera més clara que crec que és important:

Jo no sóc metge ni tinc cap bagatge professional en temes de nutrició, salut i esport, no més enllà del que he pogut anar consultant i experimentant en mi mateix com a entusiasta del tema. Per tant, et convido a que no et prenguis a peu de  la lletra qualsevol contingut que puguis trobar aquí i que qüestionis sempre tota la informació que se’t presenti.

Actualització 03/2014: Veure la descàrrega de responsabilitat del blog

Això crec que aplica no només a aquest bloc, sinó a qualsevol font d’informació en general, tant d’Internet com del “món real”.

En general, la meva intenció és aportar enllaços a temes d’interès i probablement comentar-los per sobre i generar una mica de debat. Procuraré sempre utilitzar expressions com “se suposa” o “sembla ser” ja que com ja he comentat, si de vegades ni els experts en el tema es posen d’acord, qui seré jo per emetre afirmacions sobre aspectes en els quals no he tingut la possibilitat de realitzar estudis científics que demostrin empíricament les meves afirmacions? Fins i tot alguns dels experts han pogut realitzar els estudis i finalment han extret conclusions equivocades fent associacions incorrectes.

Tal i com deixa ben clar el títol del blog, això és un espai sobre nutrició en Català. Realment penso que podria haver arribat molt més lluny fent-lo en castellà o especialment en anglès, però val a dir que per a fer un bloc més que no podria competir entre els millors en l’àmbit internacional, com a mínim he cregut interessant fer aquesta iniciativa en Català i generar una mica més de continguts en aquest idioma, on, com és natural, no hi ha tanta informació. Per a mi realment resulta més senzill doncs és la llengua amb la que em sento més còmode i com a mínim això em permetrà agilitzar-ne una mica més el manteniment, doncs ja disposo de ben poc temps lliure últimament. Tot i així, la majoria de referències o enllaços a altres webs seran a continguts en anglès si la font original ho era, això és inevitable.

Com no deixa de ser el meu bloc personal, probablement sorgiran entrades sobre el meu propi estil de vida, què estic menjant actualment -o que no-, per què ho faig, etc. Per tant, a part de ser un lloc sobre informació en l’àmbit de la nutrició, és probable que també sigui quelcom similar al meu “diari personal” pel que fa a aquest aspecte de la vida.

Realment encara no estic del tot segur de cap a quina via derivarà, només espero veure com evoluciona i intentar aportar una mica de llum en temes espesos en tot aquest àmbit i intentar desgranar què hi ha de cert i què no al voltant de la matèria.

Espero t’agradi!

Termes relacionats:

• Dieta
• Nutrició
• Salut